buit

Aquesta nit he dormit a casa del pare i la mare perquè la solitud, massa estones, ja se’m soledat. Com poden arribar a fer tan mal les coses tan bones? Suposo que arriscar té aquestes coses. Ai, la intensitat: per a bé i per a mal.

I ara, que l’oscar m’ha dit que toco el buit amb la punta dels dits, he oberts els ulls. Penso que no tan sols toco el buit amb la punta dels dits, sinó que m’hi trobo de ple. Fins al coll i a la deriva; sense gasolina al motor, sense rems, sense àncora.

M’ho diu mentre em recull amb la furgo nova i descobrim paisatges amb més o menys ajuda del google maps i riem i cantem i ploro moltíssim. Em toca l’orella: la Vida.

I, enmig del buit, hi trobo l’Ares, sigui l’hora que sigui del dia que sigui, que ho deixa tot perquè sóc prioritat. I l’Helena, que no m’aconsella, que m’acompanya. I l’Uma, que ja és aquí, que m’obre portes a casa a l’únic poble amb toc de queda de la zona. I l’Enric, que aprèn a tractar les meues rareses i m’hi quedo a gust. I el pare i la mare, recordant-me on és el refugi més gran que tinc, fent-me companyia fins que caic adormida aquest dia que sembla prou negre. I la Gemma i el Jordi i la Martina que, enmig de tot, suposo que no gosen travessar fronteres, però aconsegueixen que els senti al costadet. I algun com estàs estrany que no sé com entomar i encaixar enmig de tot.

Sí: de cop, obro els ulls i veig que el buit – ja m’ho ha dit l’oscar – és només teoria. Que al buit hi trobo tant amor que, encara que no em vegi capaç de ser massa més, ara mateix tinc ganes de donar les Gràcies. Suposo que tastar el buit mai és fàcil. No m’ho està sent.

Però penso que igual, de moment, només és mig buit. I igual demà serà mig ple, jo que sé.