la història interminable…

…ets tu. La teua manera de fer, que m’acaba la paciència. La forma com parles amb els teus (nostres) amics, quan rius de les teves pròpies gràcies que no fan gràcia. Quan et (em) presentes(o) sense avisar i se’m (‘t) creuen els cables…

El nostre (etern) historial, la vergonya que fa passar per sobre d’alguns dels records. El mal que ens hem fet, el mal que ens fem, el mal que (a vegades, encara) fa… Les nostres penes (que no són poques) i les nostres glòries (que no són tantes). El malson que és per tothom cadascun dels capítols. Les teves (moltes) definitives i la meva immaduresa incansable i permanent com a estil de vida.

Tots els ara sí, ja no en vull saber res més. Que sabem que no són certs del tot. I totes les mirades que ens trenquen els arguments a favor d’una afirmació tan rotunda i contundent. I alguna abraçada traïdora…

I sant tornem-hi, fins que tu (o, segurament segur, jo. Sí, sí, seré jo) ho engeguem a la merda un altre cop.

El camí de tornada

IMG_1472

Suposo que el dia de Nadal s’acabava de la manera que menys esperava i volia. I han passat tres dies, mentre anava buscant una pista per poder-ho pair: Roquetas cremava desesperada, cercant una resposta, una solució. Un crit enmig de la nit, esperant que algú el sentís.

El primer tret d’una guerra produïda per un odi irracional. La primera pedra tirada pel racisme i la ràbia. La ferida que mai acaba de cicatritzar i que acaba infectants a aquells que no en tenen cap culpa.

I, de sobte, tornen tots els noms que el temps anava sepultant al fons del cor. I, al tancar els ulls, com un regal de Nadal, venien tots els rostres somrients. I fa mal: sentir-los lluny, sentir-los distants. I fa sentir-te impotent i perdre la fe en moltes coses.

El David, el Mamadou. La Khadiyatu, la Maria, la Linda, l’Impate, el Limoncio, el Joseph. També l’Elliot, fins i tot, el Mohammed. I ell, l’home de poques paraules, que a vegades em diu que està bé i s’alegra si li dic que jo també ho estic. I la plaça Andalucía i cadascun d’aquells racons que obren els ulls, obren noves finestres, regalen amor, regalen vida.

El trajecte de tornada des de Roquetas va ser llarg i dur. I quan pensava que ja estava a casa, m’adono, així de cop, que, un any i mig després, encara sóc molt lluny d’acabar de recórrer aquest camí.

com de felicitat

Un camí sense obstacles no porta enlloc, però, a vegades, tornar al punt de partida és senzill.

Com un record fugaç del que va ser, com tornar enrere amb el temps. Com les abraçades, com els somriures, com les mirades aquestes de no saber què ens espera, qui ens espera, qui ens acompanyarà…

Com una nit fosca, com no gaire freda. Com les portes dels bars van tancant i les persianes van baixat, com el nivell de birra en vena va pujant, com comencen a prendre cos i profunditat les converses. O, simplement, potser només són les mirades de complicitat, les que van robant-nos somriures per sota el nas.

Com no trobar on fotre’ns, però no voler marxar a dormir. Com el frec d’unes mans que volen agafar-se fort al caminar, com les abraçades sinceres que t’agafen d’imprevist, com tots els petons al front, com la intensitat de cada moviment fet a l’atzar.

20151223134339

Com en un terrat amb les rajoles gelades, tres espelmes i una peixera plena de cera, una guitarra i quatre somriures, així com màgics. Com callant les coses que ja sabem (com que ens estimem un huevo i tal). Com dient-ne d’altres que necessitem sentir a vegades… del que som, de què sentim, de tot allò que es pot transmetre sense obrir la boca, però que a vegades va bé que ens les diguin de viva veu.

Com Tot és fosc, com Amando hasta el extremo, com Por, com Nicaragua Nicaraguita cantades com si no hi hagués demà, esperant que algun veí impertinent es queixés.

Com de no trobar el moment de marxar, perquè el món podria haver-se acabat allà mateix.

Com de felicitat, sabeu?

https://youtu.be/1Vx5oLKhFXs

—–

Les sentía muy lejos para ser sano, para no alimentar los fantasmas que en mi mente empezaban a sentir que no les vería más. Los nuncas jamases duelen demasiado. 

Ahorita les siento aquí, como si al tender mi mano pudiesen agarrarla muy fuerte, como si en algunos meses pudiese recoger de nuevo todo el amor y las sonrisas y las miradas y el TODO que un día intercambiamos. 

Y me encuentro sonriendo enmedio de la calle, y me encuentro soltando lágrimas como cascadas, pero llenas de alegría. De la emoción del reencuentro. 

Día 117 d.M.

la graduación

Hoy debe de ser un día bonito, entre el sol cálido y la piel sudada, las sonrisas nerviosas y las ansias de cerrar una etapa. Hoy debe de ser un día bonito, porqué se hacen mayores y dan un paso más, cual luchadores por un sueño.

Y des del otro lado del globo, quisiera estar allí a su lado. Porque todavía recuerdo la tarde en que hablábamos de la gran muralla china y se te caían los ojos por no haber dormido durante la noche. Porque todavia guardo las cartas (que daban patadas al diccionario) derrochando y pidiendo amor a partes iguales. Porque siento en mi piel cada uno de los abrazos, las palabras y las miradas, llenas de sinceridad.

Sin nada que pedir y con tanto para dar.

Día 102 d. M.

Diferent

Ja pots esperar, que mai et respondrà.

I aquell missatge il·lusionat que vas enviar-li, va quedar inert a la seva bústia d’entrada i, poc a poc, d’altres el van anar desplaçant cap al fons. Fins que un dia va decidir esborrar-los tots perquè li col·lapsaven el mòbil, i les teves paraules van morir en el buit infinit on va a  parar tot allò que s’esborra a la xarxa.

I et farà ràbia, perquè ella sempre vol semblar tan alternativa, sempre parla d’injustícies i de tolerància, d’igualtat i de respecte i ara… desenganya’t, saps perfectament per què no t’ha respost. Saps que la poses en un compromís, que tu sí que ets diferent i, segurament, al final ella és com totes.

I esperaràs a que, algun dia, algú deixi d’omplir-se la boca i sigui diferent. Però de veritat. Com tu.

 

Martina

Avui he conegut la Martina. L’he conegut al magatzem on organitzaven els aliments del Gran Recapte, perquè hi hem anat a donar un cop de mà amb els joves de l’esplai. Era sorprenent, perquè no aixecava dos pams de terra. Segur que no tenia més de 8 o 9 anys. I s’enfilava a les parets de les caixes com un mico i plegava els paquets de macarrons i els pots de llenties de forma incansable.

El seu pare i la seva mare l’animaven, però ella no ho necessitava. A estones fèiem cadena per anar més ràpid, a estones carregava la meva caixa de llaunes i paquets. I mirava amb els ulls brillants la resta de voluntaris i ajudava a qui fes falta sense aturar-se ni un moment.

I només ha demanat una cosa a canvi. “Pare, aquesta nit, una pel·lícula i moltes crispetes. Dues bosses, eh?” li deia. I son pare, com qui no vol la cosa ha dit que abans es quedaria adormit.

Però no paraven d’entrar caixes plenes fins dalt. Ella ha somrigut i ha dit, per sota el nas, “Bien!“. I quan ha vist que l’havia sentit, ha afegit. “He dit ‘bien’ perquè si hi ha tantes caixes, vol dir que molta gent podrà menjar. Però no tan ‘bien’, en realitat, que estic cansada eh?”.

I ha seguit treballant com la que més.

IMG_20151128_184024

Els ponts que donen vida

Sempre pensava que els ponts donaven vida. Li agradava caminar-hi per sobre quan es feia de nit i el carrer quedava buit. I la boira començava a planejar per sobre del riu.

Li agradava, sobretot, quan era hivern. Quan el fred li gelava les mans a través dels guants i podia amagar-les a les butxaques i caminar així, com si tingués pensaments profunds, marcats pel ritme dels seus passos.

Uns passos sonors, perquè li encantaven les sabates que tenien presència. Les soles de goma l’esgotaven i l’avorrien molt: era com si no caminés, com si ningú s’adonés dels seus passos, com si els seus passos no hi fossin.

Feia com si fumés. Li resultava molt atractiva la gent que fumava, pel precís instant en que escopien el fum. Però ella no fumava, la marejava i la feia tossir. Així que esperava l’hivern per poder treure el fum d’una manera destralerament sexy.

Quan arribava al mig del pont, mirava avall.

Quants metres devien separar-la de l’aigua? Vint? Trenta? Cinquanta? Suficients, en tot cas. I aleshores recordava els problemes. Tot allò que l’emboirava, que no la deixava ser feliç. Tot allò que li oprimia el pit i li feia mal de cap durant les nits. Tenia a les seves mans acabar amb tot.

Una barana de poc més d’un metre era el màxim impediment per treure’s del cap allò que l’ofuscava en els seus dies. Pujava al primer ferro de la barana. Mirava baix.

I somreia. Treia fum i es sentia com en una pel·lícula policíaca en blanc i negre. Baixava a terra i mirava la lluna. Com si totes aquelles merdes que tenia al cap fossin problemes greus, i tal. I si passava un cotxe pensava que s’havia perdut, a aquelles hores.

Tornava a casa. Pensant que els ponts li donaven vida perquè eren els únics que li deien “acaba amb tot”. Però ella se’n reia i responia “i una merda!”.

les últimes hores

No sóc gaire d’escriure fil per randa el que em passa. Però avui necessito escriure tot el que he viscut aquesta tarda, amb cadascun dels detalls. No crec que me n’oblidi mai, però necessito guardar per sempre exactament tot allò que ha passat en aquestes últimes hores. 

[…]

I llavors, quan ja havia marxat tothom, van sortir els dos. I va sorgir la màgia. Va ser un moment de pura màgia. El seu amic el va deixar una mica enrere, i com qui no vol la cosa ens vam abraçar. Així perquè sí, d’una manera amb la que mai l’havia vist actuar. Ens vam abraçar amb tanta sinceritat… 

Ell tenia els ulls molt brillants. Després em van dir que havia plorat. Ens vam mirar de tu a tu durant uns segons. Crec que s’havia sentit estimat. Tan estimat com jo, espero. ‘Cuidáte mucho’ li vaig dir a mitja veu. Va fer que sí amb el cap. 

Ens vam tornar a abraçar i va fer aquell mig somriure seu. Molt de tot cor, molt de no poder-lo reprimir. Com aquell dia que ens havíem barallat per veure qui tenia més orgull i s’havia deixat guanyar. 

Ens vam separar i va marxar. Sense dir res. Mirant enrere de reüll.”

No te’m puc treure del cap.

Dia 58 d. M. (Després de Managua)