Totes les entrades

Ja pots esperar, que mai et respondrà.

I aquell missatge il·lusionat que vas enviar-li, va quedar inert a la seva bústia d’entrada i, poc a poc, d’altres el van anar desplaçant cap al fons. Fins que un dia va decidir esborrar-los tots perquè li col·lapsaven el mòbil, i les teves paraules van morir en el buit infinit on va a  parar tot allò que s’esborra a la xarxa.

I et farà ràbia, perquè ella sempre vol semblar tan alternativa, sempre parla d’injustícies i de tolerància, d’igualtat i de respecte i ara… desenganya’t, saps perfectament per què no t’ha respost. Saps que la poses en un compromís, que tu sí que ets diferent i, segurament, al final ella és com totes.

I esperaràs a que, algun dia, algú deixi d’omplir-se la boca i sigui diferent. Però de veritat. Com tu.

Sempre pensava que els ponts donaven vida. Li agradava caminar-hi per sobre quan es feia de nit i el carrer quedava buit. I la boira començava a planejar per sobre del riu.

Li agradava, sobretot, quan era hivern. Quan el fred li gelava les mans a través dels guants i podia amagar-les a les butxaques i caminar així, com si tingués pensaments profunds, marcats pel ritme dels seus passos.

Uns passos sonors, perquè li encantaven les sabates que tenien presència. Les soles de goma l’esgotaven i l’avorrien molt: era com si no caminés, com si ningú s’adonés dels seus passos, com si els seus passos no hi fossin.

Feia com si fumés. Li resultava molt atractiva la gent que fumava, pel precís instant en que escopien el fum. Però ella no fumava, la marejava i la feia tossir. Així que esperava l’hivern per poder treure el fum d’una manera destralerament sexy.

Quan arribava al mig del pont, mirava avall.

Quants metres devien separar-la de l’aigua? Vint? Trenta? Cinquanta? Suficients, en tot cas. I aleshores recordava els problemes. Tot allò que l’emboirava, que no la deixava ser feliç. Tot allò que li oprimia el pit i li feia mal de cap durant les nits. Tenia a les seves mans acabar amb tot.

Una barana de poc més d’un metre era el màxim impediment per treure’s del cap allò que l’ofuscava en els seus dies. Pujava al primer ferro de la barana. Mirava baix.

I somreia. Treia fum i es sentia com en una pel·lícula policíaca en blanc i negre. Baixava a terra i mirava la lluna. Com si totes aquelles merdes que tenia al cap fossin problemes greus, i tal. I si passava un cotxe pensava que s’havia perdut, a aquelles hores.

Tornava a casa. Pensant que els ponts li donaven vida perquè eren els únics que li deien “acaba amb tot”. Però ella se’n reia i responia “i una merda!”.

“No sóc gaire d’escriure fil per randa el que em passa. Però avui necessito escriure tot el que he viscut aquesta tarda, amb cadascun dels detalls. No crec que me n’oblidi mai, però necessito guardar per sempre exactament tot allò que ha passat en aquestes últimes hores. 

[…]

I llavors, quan ja havia marxat tothom, van sortir els dos. I va sorgir la màgia. Va ser un moment de pura màgia. El seu amic el va deixar una mica enrere, i com qui no vol la cosa ens vam abraçar. Així perquè sí, d’una manera amb la que mai l’havia vist actuar. Ens vam abraçar amb tanta sinceritat… 

Ell tenia els ulls molt brillants. Després em van dir que havia plorat. Ens vam mirar de tu a tu durant uns segons. Crec que s’havia sentit estimat. Tan estimat com jo, espero. ‘Cuidáte mucho’ li vaig dir a mitja veu. Va fer que sí amb el cap. 

Ens vam tornar a abraçar i va fer aquell mig somriure seu. Molt de tot cor, molt de no poder-lo reprimir. Com aquell dia que ens havíem barallat per veure qui tenia més orgull i s’havia deixat guanyar. 

Ens vam separar i va marxar. Sense dir res. Mirant enrere de reüll.”

No te’m puc treure del cap.

Dia 58 d. M. (Després de Managua)

… però és que el meu dia a dia m’està canviant.

En molt poc temps han girat unes quantes coses al meu voltant que m’han fet enfadar. Indignar-me. Reivindicar-me i reivindicar el meu cos, tal com és i com està.

No fa gaire em van dir que estava peluda. “Baixa el braç, que si no no et puc mirar a la cara”. Doncs mira’m els pèls, no m’importa. “És antihigiènic”, m’han dit d’altres. Doncs si voleu em rento els sobacos i les cames amb xampú i poso mascareta després, per veure si aleshores us sembla més net.

L’altre dia vaig sortir de nou sense sostenidors. I bé, tu. “Eh, Mi, libres domingos y domingas”. I què? Suposo que si fots unes popes gegants és necessari aguantar-te-les. Però jo les tinc petites, ves. I vaig infinitament més còmoda a l’aire. Algú posa en dubte quan sortim en xandall al carrer perquè és més còmode? No? Gràcies.

Avui m’he pesat. I peso lleugerament més: com uns 58, per si a algú li interessa. Però mai m’he sentit més a gust que ara. “T’hauries d’aprimar 3 o 4 kilets, per anar bé”. Per anar bé què? Per anar bé la societat mirant-me el cul o com?. “Fas panxeta, eh?” com si fos la fi del món, com si no pogués ser feliç amb la panxeta. Que potser algú m’ha dit algú – amb coneixement de causa – que m’agafarà un infarto de miocardio per obesitat mòrbida? No? Ok, deixeu-me viure amb la meva panxeta, sóc la primera en saber que existeix, sóc la que més vegades em veu en boles. I us asseguro que fa molt temps que existeix, i també us informo que sóc infinitament feliç menjant pizza.

I evidentment no em molesta tant que la gent digui coses al respecte de les opcions que vas escollint. El que em rebenta és que la gent digui coses perquè hi ha un model molt marcat de com he de ser: portar els sobacos pelats, apujar-se les popes i oprimir-les perquè algú pugui gaudir de les vistes o amagar-les perquè ningú digui “oh, mira, porta les llargues”, tenir la panxa plana i el cul rodonet i ben posat…

Doncs mira. Jo dic que no. Que no em dóna la gana. Que si al bon temps em vull depilar, que sigui perquè jo ho decideixo, no perquè ningú em diu que “ja toca”. Eh que ningú posa en dubte a un home que va pelut, que tingui panxeta o que amb la tita suelta? Doncs apa, que ja tindrem temps de patir quan la vida sigui dura de debò.

M’he assegut al teu costat com qui no vol la cosa. Sant Francesc sempre és data important i cada any sembla que és l’últim que el viurem junts, per una cosa o per una altra: la crisi dels 72, la grip que t’havia de matar, el maleït càncer…

I, pel que sigui, sempre acaba havent-n’hi un altre. I potser és per això que cada any tenim un moment de màgia: perquè el sentim com el darrer. I, precisament en això de viure cada moment com si fos l’últim, fa que acabem traient el millor de nosaltres mateixos. 

M’has mirat als ulls, com feia dies que no feies. Ens hem mirat lentament. I hem parlat, de manera distesa, tranquil·la. Senzillament. M’has entès. Crec que per primer cop (a la vida!) he sentit que superaves totes les diferències i et posaves en la meva pell; sense barreres, sense filtres.

A fons perdut…

…t’estimo.