Avui he conegut la Martina. L’he conegut al magatzem on organitzaven els aliments del Gran Recapte, perquè hi hem anat a donar un cop de mà amb els joves de l’esplai. Era sorprenent, perquè no aixecava dos pams de terra. Segur que no tenia més de 8 o 9 anys. I s’enfilava a les parets de les caixes com un mico i plegava els paquets de macarrons i els pots de llenties de forma incansable.
El seu pare i la seva mare l’animaven, però ella no ho necessitava. A estones fèiem cadena per anar més ràpid, a estones carregava la meva caixa de llaunes i paquets. I mirava amb els ulls brillants la resta de voluntaris i ajudava a qui fes falta sense aturar-se ni un moment.
I només ha demanat una cosa a canvi. “Pare, aquesta nit, una pel·lícula i moltes crispetes. Dues bosses, eh?” li deia. I son pare, com qui no vol la cosa ha dit que abans es quedaria adormit.
Però no paraven d’entrar caixes plenes fins dalt. Ella ha somrigut i ha dit, per sota el nas, “Bien!“. I quan ha vist que l’havia sentit, ha afegit. “He dit ‘bien’ perquè si hi ha tantes caixes, vol dir que molta gent podrà menjar. Però no tan ‘bien’, en realitat, que estic cansada eh?”.
I ha seguit treballant com la que més.
