Totes les entrades

8 de març de 2018, #VagaFeminista

Abans d’entrar a la dutxa revisava el meu cos despullat al mirall. Sobra una mica per aquí, falta una mica per allà… Per què no sóc un pam més alta i una mica menys panxuda?

L’aigua queia suau sobre el meu cap. Tinc els pèls llargs a les aixelles. M’hauré de depi… No, crec que no. Què diran? No m’importa, no m’importa, no m’importa. Sí, en realitat sí. M’importa, m’afecta i ho sap el meu jo més passional. Però l’AnnaMi més racional intenta que cali el missatge: ets lliure, has de ser-ho.

I m’he vestit pensant en tu. M’he vestit pensant en el dia que et van fer mal i com m’agradaria avui plorar de ràbia, d’esperança i de lluita al teu costat. I, malgrat ets lluny, et sento ben propera.

Baixem i ens repartim els carrers i les octavetes. Se’ns afegeixen al grup dues noies joves amb mini faldilla i talons de vertigen. Penso, automàticament “d’on surten aquest parell? Mare meua, no saben ni on van…”. Em poso vermella només de fer-me conscient de què estic pensant. Surten d’on volen, van on volen, vesteixen com volen i no és més vàlida la meva lluita per dur uns pantalons lila i els sobacos peluts. De fet, no és meva, és NOSTRA lluita.

Em trobo l’Ares, que em fa especial il·lusió. Dona (extremadament) tossuda, lluitadora, a vegades una mica radical, amiga, germana. La dona que més estimo al món mundial. Sempre m’agrada trobar-me-la al carrer. Perquè és la millor. Em diu que els meus pantalons “no són lila” i davant la meva cara de decepció rectifica com si em donés el premi de consolació, “bueno, granate-lilós, va”. Riem.

Veig, amb impotència, algunes cares llargues. Rebuig d’homes grans sobretot. Reneguen i ens insulten. Ens insulten per dones, per malfollades, per amargades, per poca-feines, per perroflautes.

Veig, amb impotència, cares de rebuig, però aquest cop no són homes desfasats de la causa. Són noies, dones com jo. No volen saber res de nosaltres. Són dones que treballen en botigues, segurament, amb salari base i horaris de por. Són dones que treballen en botigues que classifiquen les dones per talles, que etiqueten aquelles que no entren dins els patrons, que marquen canons de bellesa impossibles. La trenta-vuit m’apreta el xut i tal. I baixen la persiana. No fos cas que l’Amancio&Co es quedessin sense clientela, vaja.

I això, que són dones que treballen en una indústria que viu de les condicions inhumanes que imposen a dones i nenes en països llunyans. Sí, suposo que la Inés tenia raó: també és una vaga anticapitalista. El capitalisme que genera les desigualtats i les injustícies més bèsties. Sí, crec que contra això lluitem avui (i una mica sempre que podem).

Seguim.

L’Anna em diu que té set. La companya de darrer li ofereix aigua. Es somriuen. La complicitat. Que bé!

Aleshores em venen ganes de plorar. Acabem a la vora de les noies de la mini faldilla. Van repartint octavetes com a boges a tothom: taxis, botigues, vianants… El feminisme també és això: poder anar amb mini faldilla sense que ningú els digui fresques o provocadores. Encenem una conversa agradable i còmplice. Són molt agradables i ben conscients del motiu que les ha portat a la vaga. “Per avui ja tens la lliçó apresa” em repeteixo.

Arribem a l’epicentre de tot. Són les dues hores d’aturada i el nombre de persones es multiplica. Em criden. Són les nenes de l’esplai. Em fa feliç veure-les. Xerrem una estona. També saben per què hi són, també saben que hi han de ser, també s’indignen perquè cap mestra, cap professora del col·legi hi és. Em sembla emocionant que la llavor que anem sembrant, avui comenci a despuntar encara que només sigui una mica tímidament. Són les millors.

Parlo amb una jubilada coneguda. “La meva filla [mestra] avui no fa vaga però tractaran el dia de la dona i el feminisme a classe”. Vaja, jo pensava que això s’havia de treballar dia a dia, durant tot el curs.

Marxem a casa. Obrim un tupper i l’escalfem al microones – espero que això no compti com a treball domèstic. Dinem mig reflexives sobre el món i la vida. TV3 només il·lustra la convocatòria de les CCOO i la UGT. Lamentable.

I jo que, tot seguit, pujo l’ascensor de la Seu Vella amb tres homes que em tripliquen la mida cadascun (afegiria que eren dos moros i un negre, però això ja ho deixem pel dia internacional de l’anti-racisme, va) i no puc evitar pensar “Ui…”. Arribem a dalt amb normalitat. Ells marxen cap aquí, jo tiro cap allà. Penso “Uf…”, com si fos una sort i no una realitat que no m’hagués passat res. Quanta feina em queda per fer, quanta feina ens queda per fer!

Ara anirem a la manifestació. Que, després de tot, després que ens matin, ens violin, ens assetgin, ens cosifiquin, ens explotin; el mínim, hauria de ser cremar quatre o cinc contenidors. Però això negaré haver-ho dit, que últimament posen a la tropa a la presó amb massa facilitat i total impunitat.

Torno a sortir al balcó, però avui estic sola.

Creuo les cames sobre la cadira perquè se m’estan gelant els peus. Avui Lleida s’adorm amb un aire gèlid que no convida a tornar a fer tard un altre cop. El carrer és desert i només es sent algun cotxe llunyà que fa que la nit sigui menys solitària. I encara ressonen  per les parets i baranes les paraules d’amor, de mort, de llibertat i de vida que ahir ens omplien les ments i avui encara em ressonen al cor.

Passa algú intentant no ser escandalós però l’acústica del porxo és impecable. Camina ràpid. Potser sí que se’ns ha tornat a fer tard.

Quan avui l’home més meravellós del món em tornava a casa en moto i m’ha preguntat pel meu silenci. Pensava, amb els ulls tancats i l’aire a la cara, en el darrer cop que algú em va portar en moto. Duia els mateixos pantalons que avui, justament. I plovia moltíssim i vam acabar xops, però què més dóna perquè ja s’han assecat. Els pantalons, els records i tota la pesca. I el que queda és enyorança i una mica de dolor. I una mica de pena, també, però robo al Gavaldà aquelles paraules que diuen que aquesta pena és bonica i és tot el que tinc. 

..

Que et vagi bé i que tornis i que no em tornis a posar els pèls de punta, si pot ser, ni per a bé, ni per a mal. Avui massa coses m’han recordat a tu i ja m’avorreix que només siguis un record que no vol ni ser-ho.

Aixeco el cap i miro enllà i les llums encara reclamen que, en aquesta hora, contractis la fibra de Movistar. Que trist.

Jo crec que no vaig confondre llibertat amb individualisme i necessitava que m’estimessis (massa) lliure, tal com anava fluint. Però vaja. També és un aprenentatge que anem fent alguns amb una mica de tossuderia i paciència i no sé què més.

I que això no deu ser / que no estem en l’edat, i tot això i allò. 

Em perdo en les paraules. Ets un caos que he d’endreçar. Però mai ha estat el meu fort l’ordre. Últimament veig que tampoc sé conviure amb cert desordre provocat.

Però per favor, deixa de ressonar, que no sóc buida per dins.

La mare m’ha explicat una història que m’ha semblat bonica i tenia ganes de compartir-la.

Resulta que aquest cap de setmana es va morir una d’aquelles persones que marquen una ciutat sencera. I amb el seu darrer sospir, aquells més vulnerables de Lleida s’han quedat una mica més orfes; però alhora, ell resta ben viu entre nosaltres cada cop que algú decideix agafar el seu testimoni i seguir-li donant valor, empenta i, sobretot, sobretot, vida.

Avui el tiet ha anat a treballar després d’una tarda de diumenge plena d’emocions i sentiments ben reals. Arribava a la universitat i s’ha trobat una dona escombrant a la porta. Duia poca roba i Lleida a l’hivern és ben freda. L’ha saludat, com fruit d’un impuls sorgit del més enllà. Devíem fregar els zero graus, aquest matí.

I ella ha respost que no en tenia per comprar-se un abric.

El tiet només li ha pogut dir ‘Joan, ni ara em pots deixar descansar un dia?‘

I se n’ha anat a buscar un abric per a que la dona pogués seguir escombrant de forma menys gèlida. Perquè potser a ell ja no el veiem entre nosaltres, però no ens pot deixar descansar perquè la resta no descansen: la precarietat, la injustícia, la desigualtat fruit d’un sistema de merda… I potser per això i, només per això, el millor homenatge que li podem fer per sempre més és no defallir en la lluita per fer d’aquesta ciutat, d’aquest país, d’aquest món un lloc on tothom – especialment aquesta nineta dels seus ulls – visqui amb la dignitat que mai, ningú ni res ens hauria de prendre.

Ahir a quarts de cinc de la nit vaig acompanyar la Sílvia al lavabo del local on passàvem la nit de la Castanyada. Jo no hi havia d’anar però havíem fet, més o menys, un mano mano i no em volia quedar pas sola.

Com sempre, la cua al lavabo de les dones era infinita. A la porta del de tios, hi havia el Pep i li vaig preguntar com estava l’assumpte per fer més via. Realment estava més buit, però no recordo ni la resposta, perquè una noia se’m va travessar preguntant-me si era feminista. Jo que, darrerament penso “i qui no ho hauria de ser?“, vaig respondre-li que sí. I el que va venir després va ser de vergonya.

La noia va treure el seu decàleg de merda pura cunyadística, que sembla que més d’un i – inintel·ligiblement!! – més d’una tenen sempre a la punta de la llengua quan es parlen de certs temes. En resum:

.- Si tan feminista ets, posa’t a la cua de dones. Si ets feminista no pots entrar al lavabo d’homes. 

.- Els homes també pateixen discriminació. Posa’t a la cua del de dones. 

(Insistiré en que jo no havia d’anar al lavabo. Quan vaig veure que la Sílvia seguia fent cua al de dones, vaig anar amb ella. Ja havia avançat prou, era gairebé a punt d’entrar. A la noia en qüestió, li havia dit vint-i-cinc o trenta vegades  que jo NO HAVIA DE PIXAR, però no entrava en raó)

.- Si tan feminista ets, per què et coles de tota la cua? Es una falta de respecte a les dones. Posa’t a la cua. 

.- Ets mare? Ets mare? Jo sóc mare d’un varón (oju). Ets mare? No pots dir que ets feminista. No ets mare. Jo sí que sóc mare, d’un varón i et puc dir que els homes viuen en constant discriminació. També pateixen agressions, saps? Posa’t a la cua (aquesta va ser la preferida de tots els assistents a l’espectacle)

.- Estic fins als ous de les feminazis (ui sí, l’holocaust d’homes, M’ENCANTA) que se pensen que estan per sobre de les coses. 

En fi, tampoc recordo amb més precisió les seves aportacions al tema, però suposo que totes us en podeu fer una idea: són una fauna força comú.

Per sort, això no vull que segueixi sent una crítica a la persona aquesta, que crec que només és una víctima més de l’heteropatriarcat, sinó l’esperança enorme que em va generar veure l’entesa immediata entre totes les companyes presents a l’escena. Ella no escoltava, immersa en aquest bucle esperpèntic d’animalades. Però ahir vaig veure i viure que les companyes ens defensem amb la complicitat de qui també és víctima d’un sistema patètic que vol reduir-nos a un grup de feminazis i no-dones perquè no som mares. I que el problema (que és ben gros!) el tenim a casa, posat massa endins.

Jo no sóc mare i, qui sap si ho seré. La ressaca no em deixa estar més lúcida en totes les idees que m’han anat passant pel cap aquestes hores, però el que sí que sé, és que si algú m’acompanya a casa a les nits em sento més segura, tot i que ho dissimulo perquè vaig de tia dura massa sovint. I que és injust.

Que malgrat tot, em quedo amb la resta de companyes allà presents, com a espurna d’esperança per continuar endavant. Seguim, fermes. I cuidem-nos fort!

Tot és ple de colors com de tardor, mesclant-se com un degradat d’aquarel·la perfecte. De marrons. De grocs. De vermells i verds. I recorrem les corbes que separen el lloc d’on venim del lloc on anem i com la història de Babua que canta insistentment el Gispert pels altaveus del cotxe, anem deixant enrere coses. De les de debò -pedres, asfalt, cartells- i també de les que existeixen només dins del cap.

Sabent que tornarà a passar, qui sap, d’aquí onze, vint-i-dos o trenta-tres anys, sabent que la pau de la vall existeix i és real, que la eternitat se’ns obra davant. Paint els darrers dies, deixant que la vida frenètica del país per fi prengui una mica de repòs -encara que només sigui dins nostre- i que la nostra vida frenètica, amb allò que ve i va, allò que, sobretot, acaba tornant també pugui anar assentant-se. I viure-ho amb l’alegria de qui sap que l’univers i les estrelles i Nostre Senyor ja faran la resta. I encara segueix insistint el Gispert: que ens hi llencem, amb el ridícul, amb les blasfèmies, amb els riscos i tot això. Que pesat.

Odio fer fotos perquè mai poden captar l’essència del moment però, després de tot, després de tants dies, començo a veure la llum i les ganes de posar-hi paraules. Jo que sé, igual la idea del paisatge -intern i extern- queden més ben il·lustrades que amb la qualitat patètica de la càmera del meu mòbil. Que ja és molt! Que el degradat real que se’ns dibuixa davant és impressionant i no puc evitar notar com les galtes ja em comencen a fer aquell mal ridícul de qui porta massa estona somrient sense adonar-se’n.

Li robaré les paraules al Carabén perquè m’agrada que faci el que li dóna la gana amb les cançons. Em torna boja quan diu que res és etern i que tornaré a tremolar i a riure i a plorar i a viure. Segurament té raó i per això m’ha vingut al cap ara mateix. Fa dos dies crec que va passar alguna cosa així. Ahir vaig plorar de riure amb les coses ridícules i tendres que sol fer mon pare i que sembla que enlloc de 53 anys en tingui 5 o 3. I ara faig veure que no el miro, però m’acaba fent riure com una imbècil aquest ruc que tinc davant que més que 23 anys sembla que en tingui 2 o 3, també.

Deu ser que comença a haver-hi la llum al final d’algun túnel sense sentit. Tornarem a tremolar. Segurament que té raó.

De la meva etapa a l’escola, puc recordar, sorprenentment, alguns moments amb clara lucidesa. Uns records nítids on no només veig la situació, l’entorn, les persones; sinó que puc sentir tot allò que sentia, amb tanta precisió que a vegades encara se’m posen els pèls de punta.

Aquell dia, en concret, a vegades m’inunda la ment com un tsunami. Se’m fa un nus a la boca de l’estómac i em costa sortir de l’estat de letargia en què m’acabo quedant.

Jo no era especialment amiga de l’Alfonso.  Recordo la seva cara sense cap tret especialment característic: les seves ulleres, el seu pegat a l’ull… i poc més. De cop, va deixar de venir.

El Jordi, que era el seu amic, ens passava la informació. Que si a vegades estava malalt, que vindria algun dia… Tampoc crec que hi donéssim més tombs: la malaltia era tan ambigua, que la infantesa no sap res més que la grip, les angines i les vomiteres.

Però el Jordi era optimista i recordo que sempre acabava les frases dient que “a quart tornaria”. Com si quart fos molt lluny, com si fos veritat que el temps ho cura tot. Recordo, també, l’Alfonso com el nen fugaç: venia algun dia quan la Bàrbara encara era la nostra mestra i n’estava molts, moltíssims, sense venir. Crec que, fins i tot, en algun moment li teníem enveja que no li calgués venir cada dia a classe.

Un dia la Sandra, com fent-li la competència al Jordi com a principal font d’informació, va pronunciar LA paraula. “L’Alfonso té càncer, eh? “. Nosaltres ni sabíem què era. Però la Sandra era la petita de tres germanes bastant més grans i sempre ens portava avantatge en algunes coses, així que li vam fer cas.

8 anys… què collons havíem de saber sobre el càncer!? Jo pensava en bucle i sense donar-hi més importància que “tornaria a quart”. No podia ser que el Jordi, que era el seu amic, ens mentís.

…

Jo crec que devia ser un dilluns, però segurament podria ser qualsevol dia de la setmana. Anava a dir que se’ns havien enganxat els llençols aquell dilluns, però sempre se’ns enganxaven i cada dos per tres feia tard a l’escola. Crec que feia tercer i la meva taula estava enganxada a la de la Marta. Vaig entrar despresa: no podia ser que fos tan tard, però tothom estava en un silenci sepulcral com si ja fes hores que feien classe. Vaig entrar i, malgrat el silenci absolut, ningú es va girar per mirar-me. Hi havia la Bàrbara al davant. No quadrava: ara la nostra mestra era la Tere. I recordo la Marta que va dir-me molt fluixet que s’havia mort. I només vaig pensar que, aleshores, no podria tornar a quart… Vaig tornar a mirar a la Marta amb cara de no acabar-m’ho de creure. Em va repetir una mica més fort ‘l’Alfonso s’ha mort‘. I em vaig quedar glaçada.

Suposo que tothom recorda la sensació que té el primer cop que s’enfronta a la mort cara a cara. Però, tan petits… no toca: tots sabíem que es mor la gent gran, els vells, potser algun cop algú d’accident… però no es moren els nens. No pot ser.

Ningú ens va explicar res de la malaltia. Ningú ens va explicar res de la mort, més enllà d’això: no tornaria a quart. Ningú ens va donar un cop de mà per gestionar-ho. Només ens van repartir un full i ens van demanar que li havíem de fer un dibuix a la seva mare. Tothom dibuixava creus, recordo que tothom dibuixava creus. I el meu full en blanc era com una caiguda lliure on ningú m’havia explicat com caure-hi. Suposo que així: de patac.

Ningú ens va dir que al sortir de l’aula ens hauríem d’enfrontar a una absència que, malgrat l’Alfonso no era un habitual a classe, jo encara no em puc treure del cap quinze o setze anys després. Va sonar el timbre, vam sortir al pati i vam jugar. Vam fer una mica el que fèiem cada dia, sense més.

Aquell dia, però, jo havia vist plorar al Jordi. Era l’únic que havia plorat davant de tothom. El Jordi, a part de l’amic de l’Alfonso, era el malote de la classe. I crec que mai més de la vida m’ha marcat tant veure plorar algú.

…

Arribàvem a Juneda que era tard i fosc, l’endemà teníem examen. La mare, com sempre, va venir a ajudar-me a estudiar. Em va preguntar tantes vegades si no ens havien explicat res al cole… “si no ho dius en veu alta, no haurà passat”. Després vaig acabar confessant. Vaig plorar, va plorar i ens vam abraçar molta estona. Crec que va intentar explicar-me allò típic que se’ls diu als nens: que era al cel, que les estrelles no sé què i poc més.

L’endemà la vaig sentir parlar amb la mare del Roger per telèfon per veure com donava els diners que devia a la mare que havia pagat la corona de flors. Sempre he pensat que les corones de flors són horribles: ni ajuden, ni acompanyen, ni consolen. Mai he perdonat que no ens deixessin ser allà: un nen hauria de poder estar acompanyat pels nens fins a l’últim instant. Nosaltres també ens hem de poder acomiadar. Dir adéu des de la llunyania, des d’un dibuix destraler a l’aula mai ha estat suficient per deixar cicatritzar una ferida que, tot i els anys, encara cou segons el dia.

Mai més hem parlat entre nosaltres de l’Alfonso. Encara espero l’explicació que algun pare o algun mestre em deu. Però crec que no sóc l’única que recorda amb precisió aquell dia. I crec que, encara avui, ell viu una miqueta en els nens interiors de cadascuna de les persones d’aquella classe de tercer A.