Torno a sortir al balcó, però avui estic sola.
Creuo les cames sobre la cadira perquè se m’estan gelant els peus. Avui Lleida s’adorm amb un aire gèlid que no convida a tornar a fer tard un altre cop. El carrer és desert i només es sent algun cotxe llunyà que fa que la nit sigui menys solitària. I encara ressonen per les parets i baranes les paraules d’amor, de mort, de llibertat i de vida que ahir ens omplien les ments i avui encara em ressonen al cor.
Passa algú intentant no ser escandalós però l’acústica del porxo és impecable. Camina ràpid. Potser sí que se’ns ha tornat a fer tard.
Quan avui l’home més meravellós del món em tornava a casa en moto i m’ha preguntat pel meu silenci. Pensava, amb els ulls tancats i l’aire a la cara, en el darrer cop que algú em va portar en moto. Duia els mateixos pantalons que avui, justament. I plovia moltíssim i vam acabar xops, però què més dóna perquè ja s’han assecat. Els pantalons, els records i tota la pesca. I el que queda és enyorança i una mica de dolor. I una mica de pena, també, però robo al Gavaldà aquelles paraules que diuen que aquesta pena és bonica i és tot el que tinc.
..
Que et vagi bé i que tornis i que no em tornis a posar els pèls de punta, si pot ser, ni per a bé, ni per a mal. Avui massa coses m’han recordat a tu i ja m’avorreix que només siguis un record que no vol ni ser-ho.
Aixeco el cap i miro enllà i les llums encara reclamen que, en aquesta hora, contractis la fibra de Movistar. Que trist.
Jo crec que no vaig confondre llibertat amb individualisme i necessitava que m’estimessis (massa) lliure, tal com anava fluint. Però vaja. També és un aprenentatge que anem fent alguns amb una mica de tossuderia i paciència i no sé què més.
I que això no deu ser / que no estem en l’edat, i tot això i allò.
Em perdo en les paraules. Ets un caos que he d’endreçar. Però mai ha estat el meu fort l’ordre. Últimament veig que tampoc sé conviure amb cert desordre provocat.
Però per favor, deixa de ressonar, que no sóc buida per dins.
Deixa un comentari