Categoria: aContraCorRent

Diuen que no hi ha res com cantar coses que sents de debò, i deu ser per això que quan estem tristos encara ens agrada més escoltar cançons pessimistes. Ahir la tònica general era sobre les petites coses que poden fer grans canvis, les utopies i tot això. Però ves, jo m’ho crec. Potser per això m’era tan fàcil entonar les notes d’aquesta cançó.

Que mentre em treia les kéts (sí, en femení i així amb una é bastant tancada, com dirien Ells), notava com encara em durava el mig somriure amb el què he escapat d’aquest cap de setmana. No sé per què no deixen de sorprendre’m mai aquestes coses. Que cada vegada, l’energia emocional puja tan inversament proporcional a la física que acabes fet merda però terriblement feliç. Que la dutxa d’aigua calenta, en arribar a una casa estranyament teva i estranyament buida, neteja el cos però que l’ànima ja ve neta. Que el plaer de treballar així no el paga tot l’or del món. Que la gent petita és extraordinària i t’explica coses interessants i d’altres que no (com, per exemple, quina és la capital de Sri Lanka) però que somrius i abraces. O contestes amb mala llet perquè et sents amb la comoditat suficient de respondre amb sarcasme i que la gent aproximadament t’entengui.

I la confiança, el compromís i la il·lusió. La resposta, les mil preguntes que sorgeixen d’un inconformisme tossut. Les passes en mitja soledat i en mitja companyia. Les mirades i somriures, la complicitat amb desconeguts. Les històries inventades, les ales tallades, els estires i arronses amb els que ja tenen una mica digerit tot això, que també n’hi ha. La música que sona més enllà dels instruments i més endins del cor. La por a que s’acabi tan ràpid que no et deixi assaborir tots els moments.

El no voler oblidar, perquè això dóna la vida.

Jo, per si es dóna el cas, em quedo un fulard del Grifoll dedicat amb una màgia que no qualsevol pot fer. Que potser no sabia si ha portava accent o no, o si l’esplai Quart Creixent és de territori Tarragona o de Lleida, però sap que (òbviament) la capital de Sri Lanka és Colombo.

Era mig octubre i no m’alegrava veure-us. I era estrany.

Ara acabem el febrer i us estimo bojament. I no us estimo perquè sigueu pas perfectes, ni sensats, ni assenyats, ni perquè formeu un equip homogeni i equilibrat.

Aquest desequilibri em fa feliç.

Us estimo per la sinceritat, per la transparència, per l’espontaneïtat. Pel que sóc al vostre costat. I és estrany. Però ara que acabem el febrer, no us podeu arribar a imaginar la vida que em doneu.

“[…] sobretot felicitats per tenir raó:  vas dir que aquí es pot fer màgia i això és el que hem fet. MÀGIA (en majúscules). Un cop més, tenies raó. 

P.S: el que he escrit és esquet i potser aquesta postdata és més llarga que el text però realment és la sensació que m’emporto. Amb tu és pot […] apuntar alt, a somiar dins d’un món governat pels incrèduls. Qui sap quantes aventures ens queden, que sap si ens trobarem fent màgia en un altre lloc. El que sí que sé és que és un plaer fer aquestes coses amb tu. Hi ha qui lluita cada dia, aquests són els imprescindibles”

“Hola guapes

Us volia confessar la meva admiració per vosaltres. Puc dir que per moltes coses, però ara especialment pel vostre potencial. Us veig com a autèntiques cracks  i us ho vull agrair, personalment i crec que també a nivell de grup. I si m’ho permeteu, deixeu-me dir que em sento copartícip del que vam sembrar durant pocs anys, però molts moments màgics. 

[…]

Així que espero compartir bons i no tant bons moments ajudant a crear màgia i un món una mica millor aquí i allà on sigui. 

Amb estima”

“Ara que sé que no hi ha marxa enrere […] vull dir-te que aquests moments de felicitat plena de tant en tant se m’obliden, però que sempre hi ets tu per recordar-m’ho. 

Aquesta amistat és dels millors tàndems que hi ha al món. 

T’estimo”

“[…] Em fa feliç saber que esteu feliços fent el que fem. No sé si és bo, però és una de les maneres que sóc feliç, veient com gent especial com tu hi és. Però saps què és lo últim que he aprés? Que ja no em calen bústies per dir el que sento. Saber dir MERCI, saber preguntar si ets feliç o si ho series més d’alguna manera que podem fer ara […] saber dir a un nen que és una BONA PERSONA… No sé Anna, que t’escric perquè ara estem a la bombolla, però lo millor és que podem dir-nos abans i després d’ella, a la vida, perquè això sí que les LA VIDA. 

[…]

Merci per deixar-nos compartir i a veure fins on podem somiar i ser idealistes!”

“Hola bonica,

El pas del temps sembla que no esborra tantes experiències viscudes. Ara que crec que s’apropa l’hora de la meua retirada, veure-us i llegir-te em complica prendre aquesta decisió. 

I veure, i creure que tot plegat serveix i ha servit per alguna cosa és, sense dubte, la millor recompensa. 

Gràcies per estar-hi, gràcies per ser-hi”

Meritxell, aquest any ens hem retrobat cara a cara. Feia dies (anys, diria jo!) que sentia parlar de tu, sense gosar endinsar-m’hi de nou. Potser per por a reobrir portes que ja eren tancades, però jo prefereixo pensar que no s’havia donat l’ocasió per trobar-me cara a cara amb tot allò que anys enrere m’havia fet tremolar. I et mirava des de la distància, tocant la teva pell rugosa des de lluny, algun dia que passejava prop teu amb nova companyia.

Però ha arribat el moment de sentir de nou aquella escalfor i aquella màgia em vas fer viure. Va ser estrany. Va ser fugaç, però encara guardes aquella olor característica que no sabria com definir exactament però que em roba somriures sota el nas. Encara guardes l’essència en algun dels teus racons, i en aquella veu que crida en silenci les notes d’una cançó que no aconsegueixo treure’m del cap tants anys després.

Van ser tres anys plens de bons moments. Segurament, també va haver-n’hi algun de més complicat que la memòria no m’ha volgut deixar recordar. Tres anys d’utopies, de cançons, del concert de les nostres vides. Tres anys a contracorrent, amb la revolta dins del cor, fent camí de la mà. Vam mirar les estrelles compartint silencis i intercanviant mirades d’amagat. Vam tocar el cel des del cim més alt, amb les llàgrimes que això va comportar… Cabana Sorda amunt, camí de la Llebre avall…

Meritxell, em vas prometre que tothom rep allò que dóna, i dóna allò que rep. Em vas ensenyar què és la vida i em vas donar la força necessària per créixer i per ser on sóc: et dec tant, que no sé si mai podré retornar-t’ho. Amb una cal·ligrafia desordenadament perfecta em vas escriure que m’imaginés que allò que construïa tocava el cel. Tan cert… Entre teus braços vaig descobrir la màgia cara a cara, la vaig tocar amb la punta dels dits i, si em permets, diré que gràcies a tu, a vegades, jo també puc fer-ne.

Vam començar aquell camí ja fa molts anys. Un camí que, segurament, va quedar inacabat…

…fins que em toqui complir la promesa que vaig fer entre birres amb algú massa còmplice. Aquell dia, tornarem a caminar de la mà.

Quan va acabar-se tota l’aventura i es va destapar la veritat, tots vam posar-nos molt contents. Aquella nit va ser llarga i alguns, fins i tot, vam veure sortir el sol entre les muntanyes andorranes.

Cada any el camí de tornada es feia llarg. Aquest cop, m’atreviria a dir que es feia més complicat que cap altre. Potser eren els anys que ens pesaven cada cop més, potser eren els dies que havíem compartit prop de la Vall d’Incles, potser era la intensitat de cada moment viscut. Lleida se’ns feia tòrrida, i les cares que en el nostre dia ens eren familiars, en arribar se’ns tornaven força estranyes. Cada any el mateix.

Però potser per ell el canvi havia estat més substancial que per mi, si és que es pot.

El vam veure uns dies després. No s’havia tret el fulard. Havia plorat tot el diumenge perquè ens enyorava. Segurament, enyorava aquell oasi enmig del desert quotidià, més que la resta i tot. Segurament, havia viscut cada segon més intensament que tots nosaltres.

Passava els dies de després amb el fulard posat. Com si mai hagués marxat del castell. Seguia menjant amb el fulard posat. Seguia jugant a futbol amb el fulard posat. Se’l treia a l’hora de banyar-se (per por a que totes les signatures i dedicatòries s’esborressin) i en sortir de l’aigua se’l tornava a col·locar. Seguia corrent amb el fulard posat. Seguia plorant i rient amb el fulard posat. Seguia dormint amb el fulard agafat ben fort entre les mans, no fos cas que s’ofegués a mitja nit.

Crec que s’aferrava a tota la felicitat que havíem compartit.

Jo també vull ser ell. Aferrar-me a aquesta cara de la felicitat. Mostrar que, en ell i en cada infant, la nostra tasca té un sentit i lluir-ho amb el cap ben alt.

Jo també sóc el Nacho.