Una mica de tu, una mica de mi; i anem construint coses boniques i un món millor. Me’l fa arribar el Mn. Ramon de Canillo, una gran persona amb qui he tingut el plaer de coincidir.
No hi ha altra millor lloança per als vint-i-vuit monitors del primer torn de colònies que un adolescent de tretze anys els digui: “Vull ser monitor d’AINA.” Dissabte passat, de tornada de l’excursió al llac de Juclar, el Joan confià a l’Anna que volia ser monitor d’AINA. La riquesa de la casa de colònies d’AINA rau en la vuitantena de joves monitors. La majoria d’ells entraren a AINA als set anys. Als dotze anys passaren a la borda. Dels quinze anys als disset participaren en algun dels dos campaments: Caina o Tamarros. La raó de tanta riquesa de joves monitors rau en els dos campaments Caina i Tamarros. La creació dels dos campaments fou per no deixar a l’estacada els adolescents que acabaven als catorze anys l’etapa de la borda d’AINA. I també per tenir un planter de nous monitors, com alguns clubs de futbol tenen la masia. Sense els campaments, els adolescents il·lusionats per ser monitors en el tall de l’edat dels quinze als disset es desinflaven.
Insisteix el Joan, als seus tretze anys –encara li queda un any de borda–: “Vull ser monitor al cent per cent.” L’Anna posa sobre la taula de revisió i programació de cada vespre dels companys monitors la inquietud del Joan. Els 28 monitors es fan la pregunta: “Un noi de tretze anys pot saber què és ser monitor? I nosaltres mateixos monitors, ho sabem ben bé què implica ser monitor de colònies? Personalment, crec que amb quaranta-un anys de colònies des de l’estiu del 1976 al Casal Sant Serni de Canillo –no compto el cinc anys de monitor al Camic amb el Pere Canturri, el meu mestre– en tinc una idea aproximada. L’Anna, directora titulada com a educadora en el lleure, em dona un bon cop de mà per posar negre sobre blanc el que és ser monitor.
En un món governat pels incrèduls, que un jove ens confia que vol ser monitor vol dir que es planta contra un sistema injust. Implícitament, ens confessa que vol dedicar temps als infants, gratuïtament, sense guanyar diners. Que creu en la vida. Que vol compartir, estimar a fons perdut, donar sense esperar res a canvi. Que, des de l’alegria de ser i estar aquí, vol treballar per la fraternitat, l’amistat, la igualtat i portar les petites coses del tretze dies d’un torn de colònies a la vida quotidiana de totes les persones amb qui (con)vivim.
L’escenari del món on ens toca de viure és el de qui més té, més val. Un monitor educador no hi està d’acord en aquest tarannà. Que un jove ens digui que vol ser monitor ens fa una declaració en contra de tot el que la societat ens imposa i que no té cap sentit. Ens ve a dir que intueix que tot el que AINA li dona és important o, fins i tot, imprescindible. Que cada paraula, cada mirada, cada somriure és complicitat creada a partir dels petits moments de cada dia. La resta del món li importa ben poc: vol nedar a contracorrent, igual que, a la nostra manera, fem nosaltres.
Que un adolescent de la borda, de tretze anys, ens digui que vol ser monitor significa que veu en nosaltres un mirall on mirar-se. Vol ser com nosaltres: caminar seguint aquest model, aquest estil. Aquesta filosofia de vida. No som ídols de masses, no som grans figures mediàtiques amb molts fans, no tenim molta pasta, no tenim grans cotxes. No tenim res del que es pot considerar interessant per prendre una persona com a model del que es venten els nostres mitjans de comunicació. O potser sí, potser ho tenim tot, qui ho sap.
Goso dir més. Tenim molt més. Tenim una responsabilitat increïble de donar testimoni i exemple, de viure en la coherència absoluta. Tenim la capacitat perquè cada cosa que fem, diem o sentim sigui un gest de referència per als infants i adolescents en creixement. Us ben asseguro que tot això que fem pot canviar consciències i, fins i tot, vides. “Amb mi, ho van fer”, em confia l’Anna, “ no he buscat mai cap mena de glòria, he fugit sempre de la frivolitat. Crec que he ajudat, dels milers i milers d’infants que, segons la ONG Educo es queden sols a l’estiu per la impossibilitat de conciliar la vida laboral i la familiar, uns poquets a ser feliços”.
Molts joves companys no ens comprenen, sobretot treballar sense guanyar diners. Ens prenen a tots els que portem un fulard al coll per joves tocats de l’ala. Nosaltres, però, els continuem explicant que cadascú rep el que dona i dona el que rep. Avui rebem el que ens van donar i seguim donant el que rebem: estima, gratuïtat, servei, una mà, un somriure… petites coses que ens fan caminar cap a aquesta utopia en què no deixem de creure malgrat que tots ens ho posin tan complicat. Lluitem contra un monstre gegant amb moltes eines i mitjans, i nosaltres només tenim una arma: l’entusiasme de complir una missió; tan fàcil, tan complicada com canviar el món.
L’Anna, des que realitzà colònies de camps de treball a la borda de Meritxell, té la Mare de Déu com a Confident. Amb ella, faig pregària d’acció de gràcies: “Meritxell, gràcies de nodrir la nostra fe en el projecte dels monitors; gràcies de fer-ho possible dia a dia, ara i aquí i la resta de dies de les nostres vides.”
Amb una cal·ligrafia desordenadament perfecta em vas escriure que m’imaginés que allò que construïa tocava el cel. Tan cert… Entre teus braços vaig descobrir la màgia cara a cara, la vaig tocar amb la punta dels dits i, si em permets, diré que gràcies a tu, a vegades, jo també puc fer-ne.