No has pensat mai en fer-te monja? em pregunta la padrina mentre li poso rulos. Les meues amigues d’Arbeca, totes se van posar a monges: la Lourdes de ca l’Hereuet i la Dolors de cal Rinxo conto que es van posar a Dominiques. La Pepeta… ara no me’n recordo de quina casa era, però d’aquells de l’Opus, saps?
Els cabells de la padrina són tots blancs, però com que la perruquera fa servir un xampú especial per a canes, tenen un to blavós i brillant. La Maria Antonieta del Marsol, de les Carmelites. N’hi havia una més gran que també es va posar a Dominica i després se’n va sortir. No li devia agradar això d’estar tancada. I se’n riu.
També té tot de clapes i el radere del cap, despentinat. Me mira de reüll. Ara ja no sé si són vives o són mortes. Segueix de cara a la tele, com si no acabés de fer un comentari gaire transcendent. Hi passen un partit del femení del Barça en diferit, s’ha quedat aleatòriament esport3. Però tant li fa això que allò, perquè mirar, no s’ho mira gaire. Ella només rumia les seues coses mentre el món segueix girant.
Aquell capellà totes les indicava de que es posessin a monges. Es toca el clatell i em pregunta si en sé, de posar rulos, i jo li dic que no n’havia posat mai. Es resigna a lo que pugui ser. A mi no, perquè ja festejava amb ton pare, conto. Padrí. Bueno, això, ton padrí.
Es va tocant el cap, com avaluant i examinant com ho he fet, sempre avalua, examina i jutja. Bueno, només m’avalua, m’examina i em jutja. Jo li dic que no es toqui i com que se segueix tocant, apujo el to. Tu a manar, eh? Per això mai podries ser monja, riu. I tu, què?, em defenso. Jo mira, ja pots manar, si ningú et fa cas, i canvia de canal, se n’ha adonat que el futbol ni fu ni fa. Tu no en tens cap d’amiga monja? Li dic que una sí, que una Filla de Jesús i diu que no val perquè és una dona gran.
L’altre dia, que vaig anar a dinar a cal Fusteret, i jo ja ho sé perquè també hi era, al sortir em vaig trobar una noia d’Arbeca que està casada a Juneda i em va preguntar per la Maria, que tan amigues que eren. La del senyor Vigatà, que el coneixes? Pots comptar que aquest sí que és mort, penso, i que la noia en qüestió deu tindre, fa o no fa, noranta anys.
L’acabo de pentinar i sembla que queda satisfeta, però no m’ho fa saber perquè la truquen i prefereix explicar-li a qui sigui que hi ha a l’altre costat del telèfon, saps? l’Anna m’ha posat rulos.
I jo he pensat que joder la vida, mentre busco la botella de colònia. Li ruixo el cap bé de Nenuco, és fresqueta, no?, i torno olfactòriament a la Torregrossa dels noranta-tots o dels primers dos mils: després de berenar una llesca de pa del d’abans amb tomata i formatge de bola, era ella qui ens pentinava a nantres i ens feia unes cues ben tibades amb la mateixa colònia i un pinte de pues dures blau. Avui li apanyo jo els cabells que es resisteixen a quedar al seu lloc, que després de tanta estona al coixí, estan tots rebregades com un niu de garses, que diria el padrí.
Hi ha dies que només tinc ganes de marxar corrents. Ara només tinc ganes de marxar corrents i la padrina que no para de repetir-me que a la nit no facis tard, com ahir, eh? Torna ràpid, que no vull estar sola. I jo tampoc, en realitat.