Blog

Your blog category

amiga

per

quan anava cap allà, em va tocar el seient al costat de la porta d’emergència de l’avió i és tot tan simbòlic, que sempre acaba sent una mica porta d’emergència, això de volar cap allà. ara torno asseguda en un seient estret dels del mig i no voldria que la vida agafés aquesta onda. de totes formes, a vegades no cal tant de misticisme, només treure’ns de sobre allò que ofega, ja ens ho ha demostrat una pedra.

marxo cap a casa després d’uns dies de no fer res i ser-ho tot, de fer silenci al mig de les nostres rareses i sentir-nos tan diferents com incondicionals. i ja cansa això de dir que ens diem poc que ens estimem perquè no parem de fer-ho. serà que no ens calen paraules, que ja tenim clar que també ens entenem d’altres maneres.

com pagant preus desorbitats per compartir cervesa i fritanga mentre tenim idees brillants. o buscant pedres a casa d’una bruixa bona, llegint-nos la ment als moments més tràgics i divertits i lamentables. i també sostenint-nos les ànsies i els moments vitals estranys, dormint molt l’una al costat de l’altra. i cansant-nos quan fem moltes passes, jo més que ella, no sé encara quan i per què. i també buscant-nos l’horòscop i tenint les cartes astrals dels nostres enemics, amors i familiars guardats per poder anar avaluant-ne l’evolució i la compatibilitat.

i ara també t’ho dic amb paraules, perquè no ens cal gran cosa més que saber i sentir que hi som, que volem ser-hi. que triem ser-hi cada dia de les nostres vides. aquí no hi ha judicis, no hi ha consells de merda que comencen dient què hem de fer. i mira que veiem tan clar què merdes ha de fer l’altra, que a vegades és desesperant.

gràcies per fer la vista grossa quan ho escatxigo tot i valorar l’esforç que faig quan intento ser una persona d’ordre sense gaire èxit. al final tauro i aquari sembla que s’entenen més del que diuen. deu ser el teu ascendent o la meua lluna. que jo que sé, ets de lo millor que tinc a la vida, amiga ❤️

coses de família

per

El padrí tenia, de colze en avall, la pell morena i arrugada, les mans tacades pel sol i unes ungles dobles i esquerdades. De colze en amunt, tenia uns bracets blancs i sequets, amb la pell que li penjava llisa, suau i les clavícules ben marcades. També tenia els ulls blaus i nets radere d’unes ulleres gruixudes i una cabellera blanca tupida i brillant que es pentinava enrere o s’amagava davall de la gorra. Quan s’assentava, creuava les cames amb delicadesa i remenava un palillo entre les dents. El padrí era un home de poques paraules i era tosc i obstinat. Fa poc me’n vaig adonar: tremendo capricorn.

Quan era petita, molts dies patia perquè sempre estava morrut amb uns o altres. Aquests de la cooperativa del pa, que això o allò. Els de l’aigua, que demà arribaria a la forcada i no sé quantos. Els que boicotegen al capellà i, després, sempre a primera fila a missa major.

Rascant una mica, ara de més gran, he anat entenent per què sempre tenia fronts oberts. El padrí era un home íntegre. I combregaríem més o menys en què deia, però estava clar que no li agradaven les hipocresies. Ni les injustícies. Ni les corrupcions. Ni les mentides. Ni els trucs per sortir-ne més guanyador que els altres.

A la terra, no se li ha d’anar a mitges tintes. Està clar: si sembres, reculls. I sembla que el padrí ho aplicava més enllà del tros.

Però el món, massa sovint, no està preparat per la gent de coses clares.

És més fàcil acceptar la teua part del pastís, fer pinya per aconseguir els interessos propis, jugar brut per sortir-ne guanyador.

El padrí no jugava aquest joc.

I per això, si voleu pensar que avui el padrí estaria trist, jo no m’ho crec. Perquè el padrí estaria decebut i enfadat, s’hi posaria de cara i s’arromangaria els pantalons per entrar al fangar. Diria les veritats, les seues, suposo. Faria callar a més d’una, potser fa dies que ja ho hauria fet, i pararia totes les merdes que fan mal als qui estimem.

Però, en fi, són coses de família. De família de sang. La que perdona humiliacions i permet maltractes, de la que no triem, la que ens ve donada i la que ens toca assumir a qualsevol cost. Aquesta. Coses de família i, ja se sap, els draps bruts, es renten a casa.

el món no és tan gran (I)

per

Hi ha una frase del Pere Casaldàliga que diu que al final del camí li preguntaran si ha estimat i ha viscut i sense dir res, obrirà el cor vessant de noms. Jo, ahir al vespre li ensenyava a l’E. coses de valor que guardo entre una caixeta de fusta i una carpeta verda. Coses amuntegades que de tant en tant remeno i llegeixo, d’altres que només recito perquè, més o menys, me les sé de memòria.

Resulta que després de dedicar tants anys i tant temps i tantes energies, jo mateixa vaig treure pes i importància a tot el que hi havíem fet. Me’n reia quan dèiem que canviàvem el món i que no sé què de les utopies i no sé quantos del contracorrent. Fins i tot sento que en algun moment, vaig agafar mania a tot el bombo que donàvem a una cosa molt simple que realment sí que era una cosa similar a canviar el món. Hi ha un vídeo a internet d’un nen que vol pujar una gallina a la seua bici i tot sembla impossible i al final ho fa. Ningú li ha dit que és impossible. Doncs ara penso que és una mica això i ho veig amb bastanta tendresa. I amb cert orgull, també.

Penso en el final del camí, quan hi arribi, i em venen al cap tot de noms de persones amb qui, probablement, sí que vam canviar-nos el rumb de la vida. Mai sabrem on seríem d’una altra manera, però el que és cert és que caminar per on hem caminat ha deixat empremta en el fer, en el ser i en l’estimar. Igual que altres van caminar-hi abans i ja casi se’ls han esborrat les petjades i les nostres casi també ja son imperceptibles. Però entre uns i altres, hem fet que el camí mai es desdibuixi.

Ara fa dies que no em trec aquesta cançó del cap i me la poso en bucle al cotxe i sempre m’emociono. Sembla que sí que hem acabat guanyant més del que tots ens pensem. Avui l’han posat com a cançó de fons al post d’instagram d’aquest cap de setmana a l’esplai i les nenes que feien primària quan jo vaig marxar ara ja són monitores. I això també m’emociona.

M’emociona tant, que vaig acabar trucant al Roger per veure’ns.

I com tothom, sento que m’horroritza el que passa al món i em prenc aquest concepte de món amb massa de pes i em condiciona més del que voldria. Però després penso que no n’hi ha d’haver per tant: mossèn Ramon em va dir fa un temps que el que hem de fer és mantenir la rajola que ocupem neta. I el món de cop es fa petit: és tot el que cap en una dedicatòria al cançoner, el que hi ha entre el teu cos i el meu en una abraçada, tot el que ens podem dir cantant al foc de camp. No sé si podem fer-hi gran cosa més, però això és molt.

Un dia, al final del camí, em preguntaran si he estimat i si he viscut i jo, sense dir res, també podré obrir la caixa de fusta i la carpeta verda.

les ganes de marxar corrents

per

No has pensat mai en fer-te monja? em pregunta la padrina mentre li poso rulos. Les meues amigues d’Arbeca, totes se van posar a monges: la Lourdes de ca l’Hereuet i la Dolors de cal Rinxo conto que es van posar a Dominiques. La Pepeta… ara no me’n recordo de quina casa era, però d’aquells de l’Opus, saps?

Els cabells de la padrina són tots blancs, però com que la perruquera fa servir un xampú especial per a canes, tenen un to blavós i brillant. La Maria Antonieta del Marsol, de les Carmelites. N’hi havia una més gran que també es va posar a Dominica i després se’n va sortir. No li devia agradar això d’estar tancada. I se’n riu.

També té tot de clapes i el radere del cap, despentinat. Me mira de reüll. Ara ja no sé si són vives o són mortes. Segueix de cara a la tele, com si no acabés de fer un comentari gaire transcendent. Hi passen un partit del femení del Barça en diferit, s’ha quedat aleatòriament esport3. Però tant li fa això que allò, perquè mirar, no s’ho mira gaire. Ella només rumia les seues coses mentre el món segueix girant.

Aquell capellà totes les indicava de que es posessin a monges. Es toca el clatell i em pregunta si en sé, de posar rulos, i jo li dic que no n’havia posat mai. Es resigna a lo que pugui ser. A mi no, perquè ja festejava amb ton pare, conto. Padrí. Bueno, això, ton padrí.

Es va tocant el cap, com avaluant i examinant com ho he fet, sempre avalua, examina i jutja. Bueno, només m’avalua, m’examina i em jutja. Jo li dic que no es toqui i com que se segueix tocant, apujo el to. Tu a manar, eh? Per això mai podries ser monja, riu. I tu, què?, em defenso. Jo mira, ja pots manar, si ningú et fa cas, i canvia de canal, se n’ha adonat que el futbol ni fu ni fa. Tu no en tens cap d’amiga monja? Li dic que una sí, que una Filla de Jesús i diu que no val perquè és una dona gran.

L’altre dia, que vaig anar a dinar a cal Fusteret, i jo ja ho sé perquè també hi era, al sortir em vaig trobar una noia d’Arbeca que està casada a Juneda i em va preguntar per la Maria, que tan amigues que eren. La del senyor Vigatà, que el coneixes? Pots comptar que aquest sí que és mort, penso, i que la noia en qüestió deu tindre, fa o no fa, noranta anys.

L’acabo de pentinar i sembla que queda satisfeta, però no m’ho fa saber perquè la truquen i prefereix explicar-li a qui sigui que hi ha a l’altre costat del telèfon, saps? l’Anna m’ha posat rulos.

I jo he pensat que joder la vida, mentre busco la botella de colònia. Li ruixo el cap bé de Nenuco, és fresqueta, no?, i torno olfactòriament a la Torregrossa dels noranta-tots o dels primers dos mils: després de berenar una llesca de pa del d’abans amb tomata i formatge de bola, era ella qui ens pentinava a nantres i ens feia unes cues ben tibades amb la mateixa colònia i un pinte de pues dures blau. Avui li apanyo jo els cabells que es resisteixen a quedar al seu lloc, que després de tanta estona al coixí, estan tots rebregades com un niu de garses, que diria el padrí.

Hi ha dies que només tinc ganes de marxar corrents. Ara només tinc ganes de marxar corrents i la padrina que no para de repetir-me que a la nit no facis tard, com ahir, eh? Torna ràpid, que no vull estar sola. I jo tampoc, en realitat.

totes fem el que podem

per

hola, torno a ser jo

després de tant de temps fent coses per blogs i pàgines que no són la meua, m’he recordat que abans, fa dies, també escrivia per mi.

potser també recordo que, a vegades, feia coses per mi i, probablement, només per mi. ara ja no ho faig perquè la vida se’m presenta plena de cares de gent i històries de persones i m’està costant molt estar-ne indiferent. potser no cal, això de sudar de tot, però igual sí que puc anar pensant més sovint que no he de salvar el món jo soleta. o que tot és més relatiu o menys transcendent. o, bàsicament, posar-me per davant. o al centre, joder, que per això és la meua, de vida.

bé, no sé si m’explico, perquè fa tants dies que no escric que ja no sé ni si me’n recordo de fer-ho.

hi ha dies en què m’enyoro filla de puta, aquella que tirava pel dret com un buldòzer que no mirava prim. després em recordo i em convenço que és més revolucionari ser bona persona. no sé massa en quin dels dos rols em perdo més.

la setmana passada, em va agafar la dèria d’endreçar l’estanteria del menjador perquè estava tot ple de munts. coses per endreçar i llençar i potser per guardar-ne algunes que valen la pena. n’hi havia de meues i de d’altres, ni recordo com van arribar a parar a casa. però em vaig prendre el luxe de fer neteja amb el meu criteri. perquè, saps, a vegades li dono valor. molt poques, però em sento bé quan ho faig.

no res, petites coses (com llençar la merda pròpia i aliena) amb les que em reconcilio i sense que ningú m’hagi de felicitar o dir-me que ho faig molt bé.

totes fem el que podem.