Blog

Your blog category

el món no és tan gran (I)

per

Hi ha una frase del Pere Casaldàliga que diu que al final del camí li preguntaran si ha estimat i ha viscut i sense dir res, obrirà el cor vessant de noms. Jo, ahir al vespre li ensenyava a l’E. coses de valor que guardo entre una caixeta de fusta i una carpeta verda. Coses amuntegades que de tant en tant remeno i llegeixo, d’altres que només recito perquè, més o menys, me les sé de memòria.

Resulta que després de dedicar tants anys i tant temps i tantes energies, jo mateixa vaig treure pes i importància a tot el que hi havíem fet. Me’n reia quan dèiem que canviàvem el món i que no sé què de les utopies i no sé quantos del contracorrent. Fins i tot sento que en algun moment, vaig agafar mania a tot el bombo que donàvem a una cosa molt simple que realment sí que era una cosa similar a canviar el món. Hi ha un vídeo a internet d’un nen que vol pujar una gallina a la seua bici i tot sembla impossible i al final ho fa. Ningú li ha dit que és impossible. Doncs ara penso que és una mica això i ho veig amb bastanta tendresa. I amb cert orgull, també.

Penso en el final del camí, quan hi arribi, i em venen al cap tot de noms de persones amb qui, probablement, sí que vam canviar-nos el rumb de la vida. Mai sabrem on seríem d’una altra manera, però el que és cert és que caminar per on hem caminat ha deixat empremta en el fer, en el ser i en l’estimar. Igual que altres van caminar-hi abans i ja casi se’ls han esborrat les petjades i les nostres casi també ja son imperceptibles. Però entre uns i altres, hem fet que el camí mai es desdibuixi.

Ara fa dies que no em trec aquesta cançó del cap i me la poso en bucle al cotxe i sempre m’emociono. Sembla que sí que hem acabat guanyant més del que tots ens pensem. Avui l’han posat com a cançó de fons al post d’instagram d’aquest cap de setmana a l’esplai i les nenes que feien primària quan jo vaig marxar ara ja són monitores. I això també m’emociona.

M’emociona tant, que vaig acabar trucant al Roger per veure’ns.

I com tothom, sento que m’horroritza el que passa al món i em prenc aquest concepte de món amb massa de pes i em condiciona més del que voldria. Però després penso que no n’hi ha d’haver per tant: mossèn Ramon em va dir fa un temps que el que hem de fer és mantenir la rajola que ocupem neta. I el món de cop es fa petit: és tot el que cap en una dedicatòria al cançoner, el que hi ha entre el teu cos i el meu en una abraçada, tot el que ens podem dir cantant al foc de camp. No sé si podem fer-hi gran cosa més, però això és molt.

Un dia, al final del camí, em preguntaran si he estimat i si he viscut i jo, sense dir res, també podré obrir la caixa de fusta i la carpeta verda.

les ganes de marxar corrents

per

No has pensat mai en fer-te monja? em pregunta la padrina mentre li poso rulos. Les meues amigues d’Arbeca, totes se van posar a monges: la Lourdes de ca l’Hereuet i la Dolors de cal Rinxo conto que es van posar a Dominiques. La Pepeta… ara no me’n recordo de quina casa era, però d’aquells de l’Opus, saps?

Els cabells de la padrina són tots blancs, però com que la perruquera fa servir un xampú especial per a canes, tenen un to blavós i brillant. La Maria Antonieta del Marsol, de les Carmelites. N’hi havia una més gran que també es va posar a Dominica i després se’n va sortir. No li devia agradar això d’estar tancada. I se’n riu.

També té tot de clapes i el radere del cap, despentinat. Me mira de reüll. Ara ja no sé si són vives o són mortes. Segueix de cara a la tele, com si no acabés de fer un comentari gaire transcendent. Hi passen un partit del femení del Barça en diferit, s’ha quedat aleatòriament esport3. Però tant li fa això que allò, perquè mirar, no s’ho mira gaire. Ella només rumia les seues coses mentre el món segueix girant.

Aquell capellà totes les indicava de que es posessin a monges. Es toca el clatell i em pregunta si en sé, de posar rulos, i jo li dic que no n’havia posat mai. Es resigna a lo que pugui ser. A mi no, perquè ja festejava amb ton pare, conto. Padrí. Bueno, això, ton padrí.

Es va tocant el cap, com avaluant i examinant com ho he fet, sempre avalua, examina i jutja. Bueno, només m’avalua, m’examina i em jutja. Jo li dic que no es toqui i com que se segueix tocant, apujo el to. Tu a manar, eh? Per això mai podries ser monja, riu. I tu, què?, em defenso. Jo mira, ja pots manar, si ningú et fa cas, i canvia de canal, se n’ha adonat que el futbol ni fu ni fa. Tu no en tens cap d’amiga monja? Li dic que una sí, que una Filla de Jesús i diu que no val perquè és una dona gran.

L’altre dia, que vaig anar a dinar a cal Fusteret, i jo ja ho sé perquè també hi era, al sortir em vaig trobar una noia d’Arbeca que està casada a Juneda i em va preguntar per la Maria, que tan amigues que eren. La del senyor Vigatà, que el coneixes? Pots comptar que aquest sí que és mort, penso, i que la noia en qüestió deu tindre, fa o no fa, noranta anys.

L’acabo de pentinar i sembla que queda satisfeta, però no m’ho fa saber perquè la truquen i prefereix explicar-li a qui sigui que hi ha a l’altre costat del telèfon, saps? l’Anna m’ha posat rulos.

I jo he pensat que joder la vida, mentre busco la botella de colònia. Li ruixo el cap bé de Nenuco, és fresqueta, no?, i torno olfactòriament a la Torregrossa dels noranta-tots o dels primers dos mils: després de berenar una llesca de pa del d’abans amb tomata i formatge de bola, era ella qui ens pentinava a nantres i ens feia unes cues ben tibades amb la mateixa colònia i un pinte de pues dures blau. Avui li apanyo jo els cabells que es resisteixen a quedar al seu lloc, que després de tanta estona al coixí, estan tots rebregades com un niu de garses, que diria el padrí.

Hi ha dies que només tinc ganes de marxar corrents. Ara només tinc ganes de marxar corrents i la padrina que no para de repetir-me que a la nit no facis tard, com ahir, eh? Torna ràpid, que no vull estar sola. I jo tampoc, en realitat.

totes fem el que podem

per

hola, torno a ser jo

després de tant de temps fent coses per blogs i pàgines que no són la meua, m’he recordat que abans, fa dies, també escrivia per mi.

potser també recordo que, a vegades, feia coses per mi i, probablement, només per mi. ara ja no ho faig perquè la vida se’m presenta plena de cares de gent i històries de persones i m’està costant molt estar-ne indiferent. potser no cal, això de sudar de tot, però igual sí que puc anar pensant més sovint que no he de salvar el món jo soleta. o que tot és més relatiu o menys transcendent. o, bàsicament, posar-me per davant. o al centre, joder, que per això és la meua, de vida.

bé, no sé si m’explico, perquè fa tants dies que no escric que ja no sé ni si me’n recordo de fer-ho.

hi ha dies en què m’enyoro filla de puta, aquella que tirava pel dret com un buldòzer que no mirava prim. després em recordo i em convenço que és més revolucionari ser bona persona. no sé massa en quin dels dos rols em perdo més.

la setmana passada, em va agafar la dèria d’endreçar l’estanteria del menjador perquè estava tot ple de munts. coses per endreçar i llençar i potser per guardar-ne algunes que valen la pena. n’hi havia de meues i de d’altres, ni recordo com van arribar a parar a casa. però em vaig prendre el luxe de fer neteja amb el meu criteri. perquè, saps, a vegades li dono valor. molt poques, però em sento bé quan ho faig.

no res, petites coses (com llençar la merda pròpia i aliena) amb les que em reconcilio i sense que ningú m’hagi de felicitar o dir-me que ho faig molt bé.

totes fem el que podem.