Intentant trampejar per ser persones dignes, que bonic em vaig dir. Pensava quins principis clars i ferms, dignes d’un home de senyi i, quan et mirava d’a prop, no podia evitar creure que fèiem cara de felicitat. Em plantejava seriosament on havies estat tot aquell temps i no volia res més que sentir-te explicar la teva vida, els teus somnis i els teus grans secrets.
Que quan em posava seriosa, em venien al cap els dubtes i només reclamava ser dos nens grans. Res de tonteries, res de ser especials. Però un avís per navegants, que ja et feia des de bon principi: fes-me cas els dies senars i la resta passem-los només vora el foc, abraçats a una manta. Perquè sé que cap veritat serà revelada quan es faci clar, que estimes, en el fons, les meves imperfeccions i que no passa res.
I, com un himne, malgrat tu i jo no ens hem banyat al mar (perquè descobreixes que jo mai he estat dona de mar) marxarem els dos junts d’aquesta ciutat tan rara i baixem al far. I, intentant encaixar en escenes boniques (que aleshores encara se’ns donava bé) sentim com que sembla impossible que pugui acabar. Mira, ves: coses bones de passar a l’eternitat.
I t’han vist per Barcelona deixant pas a la brillantor d’una època que mai tindrem prou lluny, amb tota l’eternitat al nostre davant. La meva sort, de només veure’l intuir que l’estimo més del que m’estimo a mi. Les seves mans, jo, el món a part i assumim-ho: els dies bons gairebé som invencibles.
Estàvem bé però intuint la immensitat de tot un món al meu abast, de sobte, tenia por mirant avall. Això nens, cau: dubtes emprenyadors, que som molt joves per tenir res massa clar i que els guerrers s’avorreixen si no hi ha una mica d’acció. I, també, que a vegades t’equivoques d’uniforme i dispares a qui més estimes o t’equivoques de remei i s’infecten les ferides. Però és cosa de temps, només, que un dia em sorprengués pensant que ho tenia i que tu creies en mi. I la por estava allà però potser, per variar, hauria d’aprendre a passar-la amb tu. Perquè encara creus en mi.
No va ser senzill arribar fins aquí i no vaig pensar-hi, però ara confio que comprendràs els meus móns perfectes on no t’importava ni amb qui he dormit avui, ni què faré demà a la tarda. I m’hauràs de disculpar, que vaig pensar en deixar-te un dia, en reconèixer una força antiga a la que, sense discussió, m’hi vaig entregar. Què vam ser ell i jo tot aquell temps? Em temo que no t’ho sabré explicar.
Però ets massa semblant a qui busco per mi i tot s’atura un moment quan el bruixot dissol en el vent unes paraules que ho arreglen tot. I creu-me que ho intento però, a estones, sospito que això no s’aturarà mai tot i que, ara, tenim una altra oportunitat. A veure què en farem, perquè en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.
Però repassant les línies generals de la meva proposta trobem que hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d’aquest món. I tot el que era llavors vaig apostar-ho a una banda. Ja se sap: respecteu cada batec que us quedi al cor. I, junts, vam saber tenir sense témer perdre: un repte impossible, sobretot perquè hi ha dies on tothom em sembla imbècil i és més fàcil optar per callar. Estimeu, perdeu el seny, jugueu fort, feu un gran ridícul, blasfemeu, desafieu la sort. I, si no, demà ho farem millor, perquè aquí no es tracta de ser un protagonista d’una gran nit, d’una gran vetllada i una gran rival, un especialista. Aquí es tracta de ser capità dels iots que naufraguen. Què podreu deixar enrere quan calgui? Què voldreu sacrificar a canvi?
I, per sort, com que cada pas en fals conté més veritat que res, avui ens podem mirar amb el somriure de qui s’aguanta una riallada.
Qui tornés aquella tarda a prendre foc! I de les flames que les bestieses que havíem arribat a dir, avui vivim gaudint de ser estimats. Sense que ens inspiri una idea o que ens mogui una gran convicció. De fet, jo a estones, encara freqüento carrers per recordar com em sentia, guardant certa aparença d’ordre dins del caos, decidint si tinc l’ànima pura o si em vencen les baixes passions.
I quan l’espectre del futur, el del present i el del passat em visiten desprenent un tuf d’unanimitat, un testimoni que es manté en l’anonimat posa en dubte aquesta merda de versió oficial. Perquè l’enemic ens supera en recursos i en nombre, perquè ja no estic mai segura de què penso, perquè encara no sé si amb el meu pas pel món faig que sigui una mica millor i perquè encara no sé si em cal témer una pregunta inadequada. Però avui puc afirmar el més cert que sé que hi ha: la glòria no serveix de res si no es sap compartir.
I que bé que, un any més, ENS EN SORTIM.
Deixa un comentari