La nit era fosca i solitària. Era tard i Barcelona bategava suaument. Una bici atrotinada creuava el passeig marítim amb ells dos a sobre. Ella s’agafava ben fort a la seva cintura, mentre zigzaguejaven exageradament. Havien begut alcohol dolent tota la tarda i necessitaven cremar les hores fins sortir el sol. L’estimava tant…
La tractava com una princesa. Era atent i només li deia com n’era de bonica, de bona persona. Necessitava això, necessitava que l’estimessin tal i com només ell sabia fer.
Havien vist la lluna estirats a la gespa del seu jardí. Ella recolzava el cap sobre la seva panxa, i somreia com una bleda. Una bleda feliç. Era absolutament feliç. Estava completa.
Quan li va clavar el primer cop, no s’ho podia creure. No podia creure que, després de tot, li hagués pogut fer això. No li havia deixat marca, potser només estava nerviós i ho havia hagut de fer pagar amb ella perquè era qui tenia més a prop… era tan impulsiu! Va plorar amargament, tota la nit.
Però li va demanar perdó. Va dir que canviaria. Que ho faria per ella, que era massa important per ell com per espatllar-ho d’aquesta manera. Va presentar-se a la matinada al seu portal, se li va agenollar i li va jurar amor etern. Ella va veure-ho claríssim: canviaria per ella, estaven fets l’un per l’altre.
La mar va estar en calma, fins que el vent va començar a bufar de nou. El segon cop li va quedar el llavi marcat i un blau vora l’ull. Ho dissimulava amb maquillatge. Plorava quan estava sola. Però creia rotundament que canviaria. Ho havia de fer per ella, ja ho havia fet un cop i l’havia fet feliç de nou. Només va confessar-li a una amiga. Però no ho entenia, mai havia estimat ningú com ho feia ella, no sabia perdonar, no s’adonava que les persones mereixen segones oportunitats. La seva amiga sempre es preocupava molt per ella, així que li va dir que estava millor i li va agrair la conversa.
En realitat, no li havia servit de res. Seguiria esperant l’ansiat canvi. Arribaria.
A l’estiu, va anar més enllà. Em va trucar, desesperada. S’havia tornat boig. L’havia insultat, l’havia tirat a terra. Li havia fet molt mal, però a urgències només va dir que havia caigut per l’escala. No podia parar de plorar. No podia enfadar-se amb ell. Només pensava com seguir al seu costat, que es portés bé amb ella, que poguessin recuperar les pedalades nocturnes amb l’alcohol com a carburant.
Després d’això, ell va desaparèixer. Ningú en sabia res. “Oblida-te’n, denuncia’l”. Però ell t’estimava massa, tu no li podies fer això. Sabies que ell canviaria, que podríeu tornar a tenir una relació cordial. I ploraves, ploraves, ploraves… i ens trencaves el cor a tota la gent que t’estimava.
Ha tornat. Com no havia de tornar? Tornes a repetir-ho. “Ha canviat, n’estic segura. Ara estem bé, tinc el pressentiment que aquesta és la bona”. 
Deixa un comentari