és tard, tardíssim. sento com sona purpurina i em crema una mica per dins perquè no crec que hagi de sonar aquesta cançó, però també em fa gràcia perquè jo també vaig plena de purpurina. acabo feines pendents davant de l’ordinador, sola a la sala de monis, i penso en que què bé que s’hagi acabat tot i que s’hagi acabat bé.
i en ve una i se m’asseu al costat i mira el que faig. se queda allà en silenci, amb aquesta mirada de no deixar veure massa què hi té dins. i després ve l’altra i se m’asseu a l’altre costat i no ens diem res. però es fa una boleta a la meua espatlla i tanca els ulls i posem una cançó maca. i l’una me diu que vigili amb quina cançó trio perquè igual li fa cosa que sigui massa emotiva i l’altra calla, que totes sabem que és de plorar fàcil.
els deixo llegir la primera part d’aquell moment que estem vivint i que probablement només jo sé que és la continuació d’alguna cosa i entra i surt gent, que fa com mig interessar-se per veure o saber què passa però tothom acaba marxant. ja no se sent la música de fons. i mentre allà dins segueix sonant Pedro Guerra, jo les abraço. a la que m’ha dit que vigili què faig sonar comencen a caure-li uns llagrimons grossos com júpiter. s’amaga la cara a la meua falda, suposo que això de plorar no va amb ella.
sí: les abraço i les estimo molt. no vull que s’acabi aquell moment, mai.
però hi ha massa coses per fer aquesta última nit, i toca tornar a reprendre el mode pràctic i resolutiu una estoneta més.
en fi, només desitjo, de nou, molts anys després, que me lleve en un cometa
Deixa un comentari