La por ens mou i ens fa estar quiets,
amb l’amor ens passa el mateix.
I vivim, segur, fins al moment,
i la gent necessita altra gent.
El més és sempre més que el menys,
el menys és menys del que volem.
I volem tan lluny que no ens movem i ho farem, tan bé, tan com podrem.
Sabem que no és FÀCIL,
però ens encanta fer-ho.
I res, gaire res més que el que fem,
gaire res, gaire més serem.
Marxar.
La por aquesta que sents, inevitablement.
Que t’arriba al cervell.
Que et travessa els músculs i les emocions…
i els nervis.
I (realment) ets feliç per tot plegat (però t’ho negues una mica, per si al final no anés bé o alguna cosa així).
Amargament feliç: sortir de la zona de confort sempre costa infinitat. Suposes que tornaràs.
I segurament tornaràs. Amb el somriure més gran que has tingut mai. I amb les mans molt buides, però amb la motxilla més plena del que has pogut imaginar aquí a casa, al sofà, amb el portàtil i la canyeta a la mà.
Recordes aquesta sensació, estranyament familiar. Saps que has plorat amargament alguna nit per haver pres aquesta decisió: “Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?”.
I passen els dies lentament, i s’apropa, com de puntetes, com rient-se’n de tu per sota del nas. Mires enrere i el temps, en realitat, ha passat volant.
Ja és aquí…
… i sense voler-ho, i sense saber com, Nicaragua ja és part de nosaltres. I encara no l’hem trepitjat. Com si amb la vacuna del tifus, hagués entrat alguna cosa més sota la nostra pell. Ja sento cadascuna de les mirades i dels somriures. Ja sento l’escalfor, la por, la felicitat, l’enyorament (d’aquí i d’allà…).
(I el primer cop que vaig sortir d’aquesta zona de confort tan pudenta, vaig escriure que tenia por. Tenia por que m’agradés massa i no en pogués sortir mai més. Potser vaig pensar que era una idea agosarada (jejejeajajajajujujujuajaja). I ara, sóc aquí. Ultimant el compte enrere…)
Tinc tantes coses a dir-te que tinc el món i visc els dies
tinc mil nits per explicar-te.
Que no sé on sóc, però escric la vida.
Deixa un comentari