Aquests dies estan sent francament estranys. No vull escriure sobre Ucraïna però no me’n puc estar, sobre què més es pot escriure avui? Sobre no gran cosa, perquè hi ha un ambient de guerra carregat per tot arreu, encara que quedin a molts quilòmetres els míssils i els fusells. Del context social, polític i històric, en sé poc o gens. Com totes: llegeixo durant tot el dia, sense voler-ho; sento tot el dia, sense escoltar; veig deu mil imatges per tot arreu, sense mirar-les. Una mica com ens passa amb la resta del món, la resta de l’any: ni mirem, ni escoltem gaire.
I ens queden molt lluny les bombes que exploten i que destrueixen i que maten, però joder amb el bombardeig mediàtic d’aquí. El pa de cada dia, cada hora i cada minut. Lògicament, fins que deixi de ser-ho, que pot ser ara o d’aquí tres dies o d’aquí dos mesos. I després, la realitat seguirà existint, però ja serà, només, problema de qui la visqui.
Avui m’enrabiava, saturada d’iniciatives amb la bandera blava i groga. M’enrabio mentre veig com es fan equilibris econòmics, materials i humans per arribar a cobrir tots els fronts oberts als barris i pobles d’aquí, on hi ha gent que fa dècades que espera l’acollida i com també fa dècades que ho veiem de reüll, sense mirar-nos-ho gaire, no fos cas. Se m’acudeixen noms i cognoms de persones que es troben en un limbo administratiu que no els permet ser. Ni fer. Des d’un silenci covard que no omple ni places, ni carrers; que més aviat els esquiva.
Ben bé no sé què vull dir. Potser que la solidaritat hauria de ser menys selectiva. O més sincera. O menys lacrimògena. O no tan propagandística i més eficient. O que més enllà de l’eslògan buit, hi hauria d’haver accions en conseqüència que l’omplin. Serà que tenim tantes coses, que només podem posar-nos al lloc de qui també les pot perdre, i la vida dels qui no parteixen de tan amunt ens sembla prou poc com per no donar valor a les seues lluites, a les seues fugides o a les seues morts.
Deixa un comentari