Arriba el tard i sembla que tothom comença a fer demostracions del talent que té en l’art de la protesta. Uns ganyolen de forma més subtil, d’altres rondinen amb força contundència i alguna, fins i tot, plora a crits. Suposo que demanen lo que totes, que és una mica de casito.

Sec a terra i venen com gallines al gra, a poc a poc, un que gateja i l’altre que se mou amb els genolls rectes i un que fa la croqueta en bucle. I de cop, estic plena de nens acomodats entre les cuixes i els braços. Tenen rastres de mocs i llàgrimes per tota la cara i intenten pescar-me les arracades i les ulleres com si els anés la vida. Miren amb els ulls oberts i rojos, com de que en qualsevol moment la son se’ls endurà per davant, s’amaguen la cara a la meua samarreta i els meus pantalons, que queden plens de taques de babes.

I quan algun d’ells somriu mentre ens mirem, penso com en serà, de díficil, això que els ve per davant: una vida. Per una cosa o per una altra, són tan minúsculs que pesen menys que la motxilla que ja carreguen. I mentre n’hi ha un, que estirat panxa amunt amb el cap sobre la meua cama esquerra, crida com un ximplet amb la boca oberta i riallera i l’altre m’encaixa la front entre el cap i l’espatlla, tanco els ulls i penso que tant de bo aquest món, que és difícil, que és hostil, que és esquerp, que és tan egoista, no els faci males persones.

Com que ho ha dit algú que crec que en sap, repetiré això de que el maig és un mes complicat. És el que arrossega totes les dinàmiques esgotadores dels anteriors, però que encara mira de reüll els que portaran les vacances i se fa llarg el compte enrere. Arribo al maig que recordo al meu tiet quan li deia que m’omplís el got: sempre justet, justet, perquè una gota de massa i vesso per tots cantons.

Són dies estranys en què m’adono que no puc amb tot i m’he de permetre no poder-hi. A vegades em passa: a vegades penso que per dins sóc com la butxaca del doraemon i que hi caben tantes coses com passen per davant, com se’m posen pel mig o com les caço al vol. I començar amb força i empenta sempre és fàcil, perquè els inicis, amb la motxilla lleugera, solen ser engrescadors. Però com és això de no veure el final i sentir la bossa que s’enfonsa a l’esquena en punts de dolor i alenteix el pas i acaba fent llaga i acaba enterrant i acaba fent seure per no aixecar-se més o alguna cosa així, eh, com és això?

Sembla que sí: que arrencava el maig com un mes de plenitud, però la diferència entre estar plena i estar(-ne) tipa és subtil. Acaba el maig i tot és massa: vaig tan justa, que l’última gota ho fa trontollar més o menys tot. I torno a tocar-lo, saps?

El buit, aquell lloc on tot s’esvaeix i on les certeses són una mica de mentida o no del tot veritat. En fi, recordo allò de que només cal que no fem allò que no volem fer, que és tan fàcil i tan difícil, joder. Potser no vull estar aquí i tan sols és això, però encara he de decidir si vull sortir-ne. A estones, torno a ser tan petita que no em trobo i així em costa una vida defensar-me i remar cap als llocs on jo mateixa m’espero per cuidar-me. I me desespero esperant que ho faci algú altre.

Quin final de maig.

Però, en fi, avui penso que aquest buit també pot ser vuit i que, si el tombes, és infinit.

No negaré que porto una bona ratxa, curta però bona. No ho dic massa fort, perquè sé com en soc, de volàtil, i tal com ha vingut la calma, en tres minuts se pot convertir en tempesta. I com si tingués una espelma petiteta amb una llum tènue, faig cabaneta amb les mans perquè es quedi encesa una mica més estona dintre de tot aquest caos habitual.

Ahir vaig decidir passar-hi al tard. Ja se m’havia acabat el temps reglamentari i començaven els minuts afegits, però alguna cosa m’hi va portar. Jo que sé: suposo que me l’estimo i encara no sé ben bé com, perquè és difícil, complicat, gairebé diria que impossible; però vull ser-hi. No sé quins astres s’havien alineat i la mateixa cosa que m’hi va portar, m’hi va retenir.

Feia aire i les portes del pis picaven suaus. Si algú amb criteri hagués vist el lavabo o la cuina o la taula del menjador, ahir hauria estat dia de bronca i d’arromangar-se amb el sanitol. Però, en fi, qui soc jo per donar lliçons d’ordre i neteja.

Veure’l riure em cura i em reconcilia amb una vocació en guerra constant (enfora i endins). Em repetia que és bona persona, que té un cor molt gran, però jo ja ho sé. Des de fa dies, a més a més. I m’explicava coses i es justificava amb arguments de merda per això i per allò, però és que a mi m’era igual, perquè ja sé que ens estimem, malgrat tenir dies de tots colors.

I vam acabar emocionant-nos una mica, perquè va decidir obrir uns mil·límetres la carcassa i vam demanar-nos coses. Coses de cuidar-nos, res de l’altre món, només tot el que hauria de ser d’aquest. I ens vam abraçar de forma destralera mentre amagàvem les cares perquè som penya dura que no plora mai i ens vam acomiadar.

Avui tornarà a vestir la puta armadura, segur, i ens barallarem per això o per allò, etc. En tot cas, crec que vaig entenent que no va de que sempre tot sigui brillant, sinó de ser-hi i seguir-hi sent perquè, de tant en tant, quan algú senti la necessitat de baixar la guàrdia i treure a passejar tot el cabàs de merda i deixar a l’aire algunes vulnerabilitats, pugui trobar un lloc segur on fer-ho.

Ja ho vaig dir un dia: quin sentit té tot això si no és des de l’estima. I avui, amb el cor escalfadet, encara ho veig més clar.

Ara espero a que la meitat de la meua família salti en paracaigudes. Des de la cadira del bar – jo sóc més de tocar de peus a terra, al menys, de forma literal – penso que la velocitat s’hauria de reservar a això: les temeritats capritxoses que tenim de tant en tant. Quan saltes, ha dit el pare, abans que s’obri el paracaigudes, vas a 200 quilòmetres per hora. Ok, rebut, això no és per a mi.

Dimecres, en un intent desesperat de fer una parada al mig d’una setmana vertiginosa, vam descobrir un poble abandonat que resulta que tenia alguns lligams amb gent que estimem i que ens fan pensar que les casualitats no existeixen. Vam fer cap allà perquè havíem de fer-hi cap.

I saps què passa, que quan puges a les altes velocitats el paisatges es converteix en una barreja de colors que es difuminen entre ells i acaben per desfigurar-se. Costa destriar i després sembla que no has vist res. Potser per això cada cop m’agrada més asseure’m al copilot d’aquesta furgo que ha de fer els bots de la carretera molt a poc a poc i que permet posar el cap enganxat al vidre per observar amb més deteniment. Paz-ciencia, en diu, i cada dia me’l crec més. Encara que em costi un munt aplicar-m’ho quan estic desequilibradeta.

Dijous torna la voràgine i, allà asseguda, de cop me sento com en càmera lenta mentre tot lo del meu voltant està reproduint-se a x2. Com jo mateixa des de fa dies, eh? I, llavors, em vibra l’ull, em surt sang fora d’hores, em costa respirar i ploro massa sovint. Marxo.

I saps què passa, que jo vull tornar al ritme de dimecres en què sobre la marxa i mirant poc a poc, és més fàcil llegir alguna pista que et porta a llocs curiosos amb gent curiosa que explica històries de les que no importen o de les que ho importen tot.

Com la fàbrica de formatges que aquell dia estava tancada per descans setmanal i que això ens va fer arribar a conèixer la senyora que despatxava en una botigueta petita i fosca. La mateixa que ens va explicar que es jubilava amb vuitanta anys i mig i que devíem ser dels seus últims clients. En sortir-ne després d’haver firat, l’oscar em va dir que ochenta y medio era un títol típic del meu blog. I, bueno, doncs li he fet cas.

Tenia ganes de començar aquesta pàgina en blanc, potser de forma més metafòrica, però també de forma com a més palpable perquè fa dies que no escric gran cosa. Engego la dècada dels 30 i hi arribo una mica despentinada i amb cert caos, però com sempre, res de nou. Ahir em posava al llit sabent que tinc un sofà nou a casa i una nova cafetera i sentia la Montse rascar alguna cosa pel menjador i vaig aixecar-me d’una revolada i la vaig esbroncar, no fos cas que allò que estigués rascant fos el nou sofà. I es va quedar immòbil, en una posició incòmoda amb una pota aixecada, com si l’hagués enxampat amb les mans a la massa, fent alguna cosa que no havia de fer. Sap quan fa coses que no ha de fer i només les fa perquè vol casito, ja ens entenem. Però em va mirar amb aquests ulls blaus enormes que gasta i la cara de què vols tu ara que vaig riure sola pensant que jaja, si aquest és el problema més gros amb què arribo als 30.

Feia dies que s’atansaven i pensava, de forma recurrent, que quin vertigen, 30. Però hi arribo havent tancat el calvari més llarg que he viscut, en forma de carrera universitària a distància, amb la pujada de sou que això implica i també amb una calma general que feia dies que no tenia i, a priori, molt temps lliure, que és tot el que desitjo al meu dia a dia. Han arribat amb sorpreses boniques que em poden fer perquè, encara que vagi d’espavilada, sóc una mica ingènua o molt confiada. I també amb reaparicions de persones amb qui he compartit tant, amb videotrucades d’aquelles que hi són sempre i bufant les espelmes al costat de qui més estimo. M’han regalat un sofà, de sorpresa, del qual no sé com me n’aixecaré per anar a treballar perquè és extremadament millor que el que tenia abans, comodíssim. I també una cafetera espectacular que m’ocupa mitja cuina i que apretes un botó i la resta se fa sol i ja m’agrada perquè sóc una mica gandula. I un joc de taula, a mi que els jocs de taula meh, però que l’accepto perquè m’han promès que no quedarà així. En fi, lo important, és que tot això ho he fet al costat dels qui hi són sempre i que, al final, avui només és un dia, però la vida en són molts.

I arribo als 30 amb certa consciència de tot plegat, de què em passa per dins i més o menys què passa per fora i, sobretot, amb la sensació – molt cansada i gairebé sempre satisfactòria – d’estar aprenent, en molt poc temps, tantes coses com no havia après mai. I, bueno, també arribo als 30 sense haver fet grans coses, assumint que la vida no té res especial reservat per mi, perquè al final, les grans coses son la vida i especial ho és tot allò que va arribant.

Avui estic agraïda, perquè a vegades penso que sóc un desastre de persona que no mereix res del que té i després passen coses, com aquests darrers tres o quatre dies molt intensos i bonics, que m’ensenyen – o em recorden – que visca l’amor entre les persones que hi som perquè volem ser-hi. Tant de bo aquesta sensació em duri molt temps dins del cor i no se m’oblidi amb la facilitat que se m’obliden les coses bones.

Qui em coneix ja ho sap de sobres: odio aquestes dates amb tot el meu cor i tota la meua ànima. Algunes vegades penso que és una mica per aquesta rebel·lia mal resolta que tinc per dins que pensa que a mi ningú m’ha de dir amb qui he de celebrar o quan ho he de celebrar, jo que sé.

En tot cas, enfilant ja la recta final, crec que no va gaire d’això. Acabo moltes d’aquestes jornades desgastada i plena d’angúnia. Hi ha moments en què tinc ràbia, una ràbia que m’envaeix sencera i em faria dir coses desagradables, molt desagradables. Les penso i els hi poso paraules i, per sort, només es queden dins del meu cap perquè crec que ja no sóc aquella persona a qui li importava tres merdes ferir als altres.

I com que encara no sé bloquejar i eliminar persones que no vull que formin part del meu entorn proper, perquè les tradicions i tot això, empasso i ho faig perquè PATATA. No sé per què ho faig, suposo que perquè encara no he recollit prou valentia per dir fins aquí: que jo vull celebrar les coses amb qui em doni la gana i quan em doni la gana.

Pujo al cotxe i quan porto vuit o deu quilòmetres rodats m’agafa el dubte de si he agafat la targeta després de pagar a la gasolinera. També començo a dubtar a veure si m’hauré deixat la cartera damunt del taulell i també si he posat gasolina enlloc de dièsel. Aquest últim qüestionament el descarto perquè ja fa una estona que rodo i me n’hauria adonat. Quant als altres, he de parar obligatòriament en un desvio a comprovar que, efectivament, ho he guardat tot i ho porto a la motxilla.

Surto de casa després d’una estona cosint i penso que merda, que a veure si no hauré desendollat la planxa. Em sobrevola el dubte constantment, miro el mòbil cada dos per tres per si em truca la veïna que surt fum per sota la porta o els bombers o els mossos per informar-me que ho he perdut tot. Quan arribo a casa, més aviat del que hauria perquè la idea m’amarga el dia, veig que, efectivament, he desendollat la planxa en acabar de fer-la servir.

M’he fet un tàper i també començo a dubtar si, al sortir de casa d’esma, m’hauré deixat el fogó obert. No tinc constància dins del meu cap d’haver-lo apagat, malgrat em jugaria el coll que ho he mirat tres o quatre cops. Faig un missatge a la veïna del davant, que té un joc de claus meues, a veure si pot fer-hi un cop d’ull. Em fa certa vergonya, perquè tinc la cuina feta una merda amb els plats bruts de fa quinze dies i la vitro amb una solera que ni se veuen les ratlles que delimiten les rodones. Però no sé tirar endavant el dia pensant en casa cremada i/o en la factura de la llum que m’arribarà. Efectivament, el fogó està apagat i la veïna ja ha descobert com de marrana sóc.

Arribo a casa després d’aparcar el cotxe al parking, em despullo i em poso al llit i, així de cop, començo a desvetllar-me perquè dubto sobre si m’he deixat les claus posades i me’l robaran. Fa un fred que pela a casa, però aparto el nòrdic i vaig descalça fins al rebedor on, efectivament, hi ha les claus del cotxe, però que, si no l’hagués tancat, les portes se bloquejen soles passats uns minuts. Com no he pogut pensat abans que no puc cridar l’ascensor per pujar a casa sense una clau minúscula que porto al clauer de les claus del cotxe?

Surto de la feina, que són les tantes. A l’oficina fa un fred que pela i tinc un radiador elèctric sota la taula mentre treballo que m’escalfa els peus i les cuixes. Arroplego tot, tanco porta, camino amb les mans a les butxaques i l’esquena encongida i, quan ja sóc a tres minuts de casa, no és que dubti, és que ho tinc claríssim: m’he deixat el radiador encès i és divendres. Reculo, desfaig el camí amb tot el puto fred que fa per arribar a l’oficina i veure que, evidentment, he apagat el radiador i, fins i tot, l’he desendollat.

L’O. em demana que li regui les plantes mentre és fora. Hi vaig alguns dies a la setmana a revisar que tot estigui bé. Fa tres dies que no hi he passat i, de sobte, dubto per si no he apagat la bomba d’aire calent que he encès perquè té un raconet bonic on m’he quedat a llegir una estona. Que porta tres dies tirant escalfor i que li arribarà una factura de la hòstia. Deixo de fer el que estic fent de forma sobtada, vaig a buscar el cotxe i condueixo ràpid, com si ara em vingués de tres minuts. Efectivament, no tant sols la bomba d’aire està apagada sinó que també estan abaixats els ploms.

I igual que amb les merdes petits, també dubto, dubto, dubtooooooooooo de les que no són merdes i les que no són petites. No sé si algun dia puc confiar que també puc fer-ho bé de tant en tant (que s’ha demostrat que sí), perquè aquesta desconfiança em fa fer quilòmetres, perdre temps i viure de la preocupació en quantitats industrials i insostenibles.