Que sembla que últimament estic més pels que no hi són que pels que encara estan a la vora. Que em dol en l’ànima veure’t així, com si el teu tractor rodés en baixada, i tu dalt, amb l’inútil esforç d’estirar el fre de mà, aturar-ho tot en sec. Que em fa mal mirar-te als ulls i sentir com que, poc a poc, vas buidant-te per dins. Buidant-te dels records, de les imatges, dels noms, de les vivències. De la vida, així en general.
I voldria posar-me ben bé al mig d’aquest trajecte i aturar-te; amb el risc de que tot el teu pes em passi per damunt. Estirar-te de la mà perquè no segueixis corrent desenfrenadament avall, amb el risc que te m’emportis amb tu.
I també voldria escoltar les teves històries que ja em sé de memòria mentre, destralerament, em crides per un nom que no és el meu i et sents confós quan et corregeixo per enèsima vegada. Però em fa molt mal recordar-te fort i invencible, i sentir-te tan fràgil i indefens.
Potser en una data com avui se’m fan més presents que mai els fantasmes del passat. Aquells que recorden insistentment, com també volies però no vas poder. Com volies ser-hi, però deambulaves pels carrers per no haver-t’hi d’enfrontar. Com la realitat cruenta aixafava tota la voluntat – que posaves amb el cor – de ser-hi i de que m’hi sentissis. I com fa gairebé una dècada, te’n vas anar, injustament. I amb tu se’n va anar també la guerra interior que no em deixava ni riure ni plorar, per donar pas a una calma estranya i a una pau turmentosa per la que no vull tornar-hi a passar.
Que vull ser-hi, vull agafar-te la mà i dir que sóc aquí, encara que no sempre ho entenguis. Però em costa tants esforços, que em fa sentir miserable i petita davant una vida que no t’està fent l’últim tram del camí gens fàcil.
Deixa un comentari