“No sóc gaire d’escriure fil per randa el que em passa. Però avui necessito escriure tot el que he viscut aquesta tarda, amb cadascun dels detalls. No crec que me n’oblidi mai, però necessito guardar per sempre exactament tot allò que ha passat en aquestes últimes hores.
[…]
I llavors, quan ja havia marxat tothom, van sortir els dos. I va sorgir la màgia. Va ser un moment de pura màgia. El seu amic el va deixar una mica enrere, i com qui no vol la cosa ens vam abraçar. Així perquè sí, d’una manera amb la que mai l’havia vist actuar. Ens vam abraçar amb tanta sinceritat…
Ell tenia els ulls molt brillants. Després em van dir que havia plorat. Ens vam mirar de tu a tu durant uns segons. Crec que s’havia sentit estimat. Tan estimat com jo, espero. ‘Cuidáte mucho’ li vaig dir a mitja veu. Va fer que sí amb el cap.
Ens vam tornar a abraçar i va fer aquell mig somriure seu. Molt de tot cor, molt de no poder-lo reprimir. Com aquell dia que ens havíem barallat per veure qui tenia més orgull i s’havia deixat guanyar.
Ens vam separar i va marxar. Sense dir res. Mirant enrere de reüll.”
No te’m puc treure del cap.
Dia 58 d. M. (Després de Managua)
Deixa un comentari