Ei, passarà. Com tot, que passa. Com la vida, que també passa. Com el temps. O amb el temps, potser. En tot cas, el miro i m’imagino aquest mal que fa l’aixecar el cap, perquè et diuen tantes vegades que és el que toca, que al final obeeixes, i allà, amb el cap ben alt, veure com el dibuix que havies fet amb llapis s’ha esborrat una mica o del tot.
Però la vida ja ho és, una mica, això: un dibuix a llapis, que a vegades es ressegueix amb un retolador punta fina, perquè és, i d’altres, s’esborra o ho esborrem i reescrivim i redibuixem. Segurament entre el moment d’esborrar i el de tornar a omplir, hi ha un espai que és buit. El buit.
Mirar el buit és mirar aquelles coses que estaven dibuixades a llapis i que, si t’hi fixes bé, encara se’n poden veure les restes de les línies. Són tots aquells plans i projectes que no seran. Un buit ple de futur o un futur que ara és ple de buit. En fi: redibuixaràs damunt, t’ho asseguro.
I li pregunto com està i diu que té estones de tot. Jo penso que està bé, perquè també significa que no s’ha quedat davant d’un paper totalment en blanc: enmig dels buits, també hi ha línies que no s’han esborrat. Jo en dec ser una, vull pensar.
Però diu en veu alta, com mig preguntant-m’ho i mig no buscant resposta, si hi deu haver, en algun idioma, una paraula que defineixi, precisament, això. Un grup de sons i lletres que puguin agrupar tant mal com aquell que fan els plans i els projectes que, carregats d’il·lusió, mai se faran realitat.
Deixa un comentari