Dimecres passat vaig tenir una sensació estranya. Feia dies que no publicava res a la mossegada del tauró. Suposo que preferia llegir-la allà, abans que preguntar-li directament: sempre és millor no preguntar si no saps entomar la resposta. Però aquest dia alguna cosa em va dir que potser sí que tocava escoltar-la i que ho havia de fer ara, que a la vida, a vegades, el després no existeix.
La Carla em va dir que estava molt fluixa, poca cosa més. Ens vam acomiadar.
Ja fa molt temps de l’últim cop que vam veure’ns, perquè el darrer que havíem quedat el va anul·lar. No es trobava bé i havia après a escoltar al seu cos. Jo li hauria preguntat per com es viu sabent que et mors. Saps? Com si això de morir fos una cosa aliena al viure. Però, al final, acabàvem parlant només de vida, reconciliant els espais que ens havien fet mal i, senzillament, estant. Sent. Sentint.
Aquests dies, la llegia amb la por de trobar-la massa forta o massa feble, la llegia amb la por de trobar una realitat que evidenciés la meua misèria, la llegia amb la por de veure més la malalta que a ella. La llegia amb la por de la seva por. La llegia amb la por de que un dia deixés d’escriure.
Dijous ens vam acomiadar. El que no sabia és que ja seria per sempre. Com diria ella, no agraïm prou les coses bones que ens passen. Gràcies per haver compartit una mica en aquest camí de la vida.
“Somos seres muy afortunados de poder vivir cada dia, de tener una seguridad. Agradecimiento profundo solo es lo que puedo sentir. Gracias vida por ser maravillosa y lo que tenga que ser será. Acceptar las circunstancias“
Deixa un comentari