El dia que el Francesc en feia vint-i-set, jo creuava la serra d’Andújar molt lentament perquè la carretera era plena de senyals de perill amb el dibuix de la cara d’un linx ibèric. Només pensava, amb totes les meves forces, que tant de bo se me’n creués un i pogués frenar a temps per observar-lo des d’una distància prudencial.
El cas és que em va semblar bonic que, precisament aquell dia, estigués allà, perquè el Francesc i jo, quan érem petits, passàvem hores i hores al Windows 2000 del pare remenant un CD-Rom que es deia ‘Felinos‘. I hi havia també el de ‘Tiburones’ i el de ‘Cómo funcionan las cosas’ però el de ‘Felinos’ era el nostre preferit. Concretament, ens agradaven els guepards, que eren els més ràpids, i els linxs, perquè tenien les orelles en punta.
Suposo que vint anys després, esperava que la màgia del moment em regalés un linx en directe, però no va ser.
No va ser i d’aquelles tardes en què llegíem sobre felins del món me’n queden més aviat pocs records. Ara he trobat a YouTube un vídeo sobre aquest CD-Rom i a part de ser estèticament horrible, també té pinta de ser ben avorrit. Però en fi, a estones tot el que ens queda d’allò és recordar com ens agradava veure’ns i segurament la part divertida de tot plegat era estar junts.
Però quina merda, eh, que després de tants anys descobrim que allò que era tan bonic en realitat sigui un cagarro i que igual tots els records que pensem que són increïbles amaguin coses horribles i avorrides.
Deixa un comentari