està anant molt bé (NO?)

Em fa feliç – i no puc començar d’altra manera – dir que he tornat a ser feliç. No sé com ha passat, però ha sigut molt fàcil. No sé si en sóc plenament responsable. Majoritàriament, sí, però no puc negar que més o menys totes les persones qui m’han acompanyat aquests dies han estat còmplices de recuperar-ne la il·lusió. Quin camí més llarg i quina línia d’arribada més emocionant!

En fi, ara veig que Línia del baix, controlada. Teoria de la relativitat, gairebé assumida al cent per cent. Torno a sortir en quatre fotos comptades, acabo tot això sense la firma de ningú en un cançoner que ni m’he molestat en agafar. De les bromes internes entre monis me n’entero de la meitat. I m’agrada molt sentir-me en pau amb això i a pesar d’això, jo que sempre he pecat de main character a temps complet. Em quedo tots els moments en què he observat des de la llunyania i la calma, veient que fluïa, que les persones trobaven un lloc on estar bé i que, en general, no importava res fora d’allà.

Un dia jo seia en un racó, sola, mirant com plovia. Tothom era al poble, fent jaleo i quedàvem els quatre de la rereguarda, que tancàvem coses aprofitant la calma estranya que queda a la colònia quan tothom està por ahi. Va venir la Rosa per l’esquena i em va dir ‘està anant molt bé, no, aquest any?’. Està anant molt bé, Rosa, sí i m’agrada que tu també ho vegis <3.

I ara, que ja sóc a casa, i que la vida segueix, enyoro la sensació de present que m’han regalat aquestes colònies. Han estat uns dies d’aprenenetatge, com sempre. Però saps aquell tram que és pla, que el creua l’aigua clara d’algun rierol de muntanya, que ve després d’una costa pronunciada i és el preludi de seguir ascendint? Doncs així. Suposo que toca seguir amunt, sense perdre massa la perspectiva i amb la mirada allà on poso cada peu.

Ara deixa’m ubicar totes les cares, cadascuna de les paraules, algunes llàgrimes de pena i d’alegria, els moments més eufòrics i els més rabiosos. També les complicitats que s’aniran esfumant a mesura que avancin els dies i no passa res: el que compta és tot allò que va ser i que ningú ens pot nit prendre, ni embrutar.

Estic rebentada, encara, i a estones em poso trista perquè en tres dies veig com se’m va escapant la calma entre els dits. Vol dir que començo un altre cop, la pujada, que el camí no s’acaba – déu me’n guard – i que calça’t i endavant.