el pare té por

M’explica coses i confessa: té por.

“És que Anna – em diu – és càncer”. Jo, que sóc molt astuta, ja ho sé. Des de fa dies. I em costa pronunciar-ho mai i em roda pel cap tot el dia. I no ho dic a la gent perquè, l’últim cop, les paraules es van acabar enduent amistats.

I m’explica que està tranquil, que se sent bé, que es troba bé. El veig i l’observo: me’l crec. Els números juguen al nostre favor, però jo sóc de lletres. I sap, saben, sé, sabem que hi ha probabilitats.

M’ho explica i confessa com qui no vol la cosa: té por.

És sorprenent el moment exacte en què prens consciència de les coses: l’instant en què prens consciència que t’enamores, l’instant en què ets conscient que has d’obrir la llum perquè la nit ha entrat a casa, l’instant en què ets tan conscient com pots que el tercer cubata ja t’ha fet perdre el món de vista. L’instant en què aquesta nena ingènua s’adona que el pare, a vegades, també té por.

I és meravellosament estrany perquè que el pare tingui por, em fa més dèbil i més forta, em reforça l’armadura i em fa més vulnerable, m’acosta a ell i m’allunya de tants altres.

Avui el pare té por i sembla que, poc a poc, junts ens tornem més sords al soroll però més sensibles a la música.