Categoria: rodaNt

  • Volia acabar així, ho tinc claríssim

    Deixem enrere el sol i les corbes perquè ara la carretera és plana i llarga i recta. Hem sumat un altre fracàs, però direm que l’univers no volia que fos. En tot cas, ha fet sol, que no és poc, i ara ja es pon. El cel és de colors i a l’horitzó comença en taronja i va canviant poc a poc fins al blau fosc. Es farà de nit abans que arribem a la boira.

    I comencen a sonar cançons que feia molts dies que no escoltàvem i que van carregades de l’energia d’aquest any i cançons que sonen sempre que som a la furgo perquè porten l’energia d’aquesta vida. No són aleatòries: les trio a consciència.

    Ric i se’m posen els ulls plorosos i dissimulo una mica: queden poques hores per engegar a prendre pel cul aquest any de merda, encara que l’oscar estigui tan tossut en dir-ne any d’aprenentatges i creixement. Ja gairebé no queda res de sol, però encara es veu la silueta de les muntanyes a contrallum.

    En fi, l’any nou tampoc serà garantia de gran cosa, però mentre penso tot això en silenci, confirmo que inclús estant callats junts estem bé. I després ell me mira de reüll, còmplice, i diu tan convençut que m’ho apunto:

    Volia acabar així, ho tinc claríssim

    I jo, que igual no havia pensat que ho volia, també veig claríssim que no hi ha hagut millor forma de fer-ho.

  • la vida lenta

    Despertar-nos sense despertador i cridar per si hi ha vida més enllà de la porta. M’agrada estar aquí i no sé si és una fugida, però sí que és com un refugi del mal temps i del mal humor i del mal fer. Començo a pensar que potser aquí no és Banstraat, sinó que aquí és ella. Potser són ells, sí.

    Avui al matí m’he posat al seu llit, que és molt còmode, i hem fet el ronso una estona més. I és tard i tenim moltes coses a veure però poques coses a fer, així que hem esmorzat a casa queixant-nos una mica de com de ràpida és la vida. Jo també he dit que em fa mal el cos, potser per massa intensitat o potser per massa depresses, i m’ha abraçat. Segurament ni se n’ha adonat, però a mi m’ha fet calentoreta al cor.

    I ara penso que m’agrada el racó des d’on escric, perquè hi entra una llum rara i grisa, com el dia que fa avui, però el radiador comença a estar tebi i passa un carro de cavalls pel carrer. I potser també perquè el Raúl és una mica caòtic i el seu desordre em fa sentir com a casa, no sé.

    De fons, sento el concert de música antiga que sona mentre es dutxa i ves, què ens costaria anar sempre a aquest ritme com d’adagio (i ara riuríem perquè no vull fer com que sé moltes paraules, però a vegades ens surt sol).

    Treu el cap per la porta del menjador i li pregunto què és això que sona i em respon que l’assecador. Riem. Que què és la música que sona, tia. Riem. I mentre ens preparem, a bones hores, per sortir, em diu si m’he adonat que plou i jo que no, que només buscava paraules fàcils per expressar com de feliç em fa ser aquí sense semblar una intensa.

    Però bueno, ara sortirem i si ens mullem, mira, ja ens canviarem a la tornada. Potser m’he passat i no és refugi del mal temps. Però sí de tota la resta.

  • felinos

    El dia que el Francesc en feia vint-i-set, jo creuava la serra d’Andújar molt lentament perquè la carretera era plena de senyals de perill amb el dibuix de la cara d’un linx ibèric. Només pensava, amb totes les meves forces, que tant de bo se me’n creués un i pogués frenar a temps per observar-lo des d’una distància prudencial.

    El cas és que em va semblar bonic que, precisament aquell dia, estigués allà, perquè el Francesc i jo, quan érem petits, passàvem hores i hores al Windows 2000 del pare remenant un CD-Rom que es deia ‘Felinos‘. I hi havia també el de ‘Tiburones’ i el de ‘Cómo funcionan las cosas’ però el de ‘Felinos’ era el nostre preferit. Concretament, ens agradaven els guepards, que eren els més ràpids, i els linxs, perquè tenien les orelles en punta.

    Suposo que vint anys després, esperava que la màgia del moment em regalés un linx en directe, però no va ser.

    No va ser i d’aquelles tardes en què llegíem sobre felins del món me’n queden més aviat pocs records. Ara he trobat a YouTube un vídeo sobre aquest CD-Rom i a part de ser estèticament horrible, també té pinta de ser ben avorrit. Però en fi, a estones tot el que ens queda d’allò és recordar com ens agradava veure’ns i segurament la part divertida de tot plegat era estar junts.

    Però quina merda, eh, que després de tants anys descobrim que allò que era tan bonic en realitat sigui un cagarro i que igual tots els records que pensem que són increïbles amaguin coses horribles i avorrides.

  • La forma en que paseas

    María vive en el Albaicín y yo llego al barrio a media tarde tarde. En realidad, estoy harta de gente y quizás esa zona tampoco sea la mejor idea, pero qué le vamos a hacer. De hecho, estoy TAN han harta de multitudes, que me ha parecido que la Alhambra era meh.

    Pues luego, está María, con quien me pasa esa cosa que parece que nos conozcamos desde siempre y sólo acaba de llegar, pero nos contamos la vida con todo lujo de detalles y nos entendemos. Simple. Y compartir, habíamos compartido cuatro días. En plan cuatro días exactos, que los contamos.

    Pero salgo del callejón y me abre la puerta y dice que es como medio milagroso que esté allí. Y sí: estoy. Luego o el día siguiente paseamos. El Albaicín es precioso, a la vez que difícil de andar cuando estás cansada, con que yo andaba lenta, lenta. Y María me dice que le encanta la forma en que paseo: así como poco a poco, como sin prisa, como sin día, sin hora y ya veremos.

    Yo me pongo a pensar que ojalá pudiera caminar siempre de ese modo, pero que las cosas no siempre son de una manera u otra, que descubrir y entender que no todo es blanco o negro es el mayor logro de mi vida. Y que hoy sigo andando lenta, que eso es lo que siento, mañana veremos. Porqué anteayer andaba rápido para que no terminara la hora del parquímetro y qué haré por la tarde todavía es un misterio. Quizás me quedo quieta para que nadie me escuche, vamos a ver.

    En todo caso, cada momento tiene su ritmo y, a pesar que en días como hoy me cuesta entender que, a veces, hay que poner pausa, sé que lo andado siempre merece la pena. Incluso cuando hay que deshacer camino o cuando las zarzas te han rajado todos los tobillos.

    Mira, hoy sigo caminando con las huellas de lo que he sido a mis espaldas. No las puedo borrar, pero sí decidir cómo serán las que pise de ahora en adelante. Y, con pocas dudas, me parece que sé la dirección.