Categoria: Totes les entrades

  • Tinc un amic que és mantero

    L’any 1999 va morir la seva mare. No tenia pare, perquè ja havia mort quan ell era molt petit i va haver-se de buscar la vida.

    Havia nascut al Senegal als anys 80, i havia crescut a la vora de les seves germanes, que les estimava amb bogeria: se li llegia als ulls. Va haver-les de deixar, juntament amb la vida al país que l’havia vist néixer i créixer. Li havien parlat del Marroc, i de com era una sortida FÀCIL cap a Europa. L’Europa de les oportunitats, de la vida, dels diners, com sempre.

    No sé gaire com va ser el viatge fins al Marroc, mai he gosat preguntar. Sé que va pagar molts diners per creuar Mauritània, que a la frontera d’Algèria amb Marroc va trobar-se amb molts morts a causa d’unes explosions. Va caminar molts kilòmetres enmig del desert. Em crida l’atenció veure que en el país de los ciegos, el tuerto es el rey: la policia del Marroc i Algèria no volen als subsaharians i els rebutgen de forma molt agressiva.

    Les condicions fan plorar. L’únic detall explícit que dóna d’aquells dies, és quan van haver-se de beure la seva pròpia orina per no morir de set.

    Abans d’arribar a territori espanyol, té tres accidents en alta mar. Misèria als seus ulls, morts sobre les seves espatlles. Sobreviu, de la mateixa manera que hauria pogut morir, com els seus amics, com els seus pares, com els seus companys de viatge: LA mar s’empassa allò que ningú vol. Les màfies l’enreden tan com poden, exprimint-lo fins la sacietat. Com si hi hagués res a exprimir. Explicava, així per sobre, que l’havien pegat, l’havien insultat, l’havien tancat ves a saber on durant hores i hores. O potser només durant uns minuts: la noció del temps és tan relativa quan hi ha patiment pel mig…

    Set anys després de marxar de casa arriba a Fuerteventura. Eren 36 a la barcassa que aconsegueix arribar a port. 36 persones, incomptables nacionalitats. Moltes mirades, tantes històries.

    Suposo que no era com s’ho havia imaginat. No tenia casa, no tenia ningú qui escoltar, ningú que se l’escoltés. No sé com va arribar a la península.

    Va dormir al carrer, sota la pluja més d’una nit. Sospito que encara ho fa algun dia… M’explica que ara està pitjor que aleshores i tot. No té feina, no té diners per pagar el lloguer, la llum o l’aigua.

    ‘¡Así es la vida de un hombre valiente que no se rinde nunca!’, diu mentre riu. No té papers, malgrat haver-ho intentat gairebé 10 cops i portar una dècada per aquí. El van detenir un dia que va haver-hi incidents al seu barri i el van tenir retingut perquè sí durant 8 hores. Per ser negre. Per estar al lloc indicat, en el moment indicat. Per ser IL·LEGAL, i tota la palla mental d’aquesta gent que es creu prou superior per decidir quina persona mereix estar dins la llei i quina no.

    La monotonia d’aixecar-se d’hora per veure si algú li dóna feina es veu recompensada. Pels jefes, que angoixats per la situació precària dels pagesos, fan pagar els seus nervis crispats als que encara ho tenen pitjor. ‘¡Vuelve a tu país!’ i la sèrie d’insults que sol precedir aquest imperatiu.

    En mi país tratamos bien a la gente. A los de nuestro país y a los de otros. Creo que nos tratan así por nuestro color‘ diu, ingenu.

    A vegades anava a vendre als mercats o als turistes que passaven per la seva ciutat. Sé que havia intentat marxar d’allà (a veure què tal l’ambient de fora) però no li havia sortit bé. I així, passa la vida que, qui dia passa any empeny.

    I quan surto del metro de plaça Catalunya, sempre miro molt als qui em creuo, no fos cas que la vida t’hagués portat fins aquí, i et pogués convidar a un cafè i a un somriure. Perquè tota aquesta situació, realment, em desespera.

  • WC

    Quan vaig al lavabo, encara tinc unes dècimes de segon de lapsus fins que recordo que aquí sí que es pot llençar el paper dins del vàter.

    Dia 6 d. M. (després de Managua)

  • Titol aleatori número 1

    Quan creuo el carrer a l’ample, per qualsevol lloc i amb la calma, se m’oblida que els conductors lleidatans no van tan ben servits com els nicas: el pito no és cap salutació, ni cap avís de precaució en plan ‘ei que tal, vaig a passar prop teu’, sinó una una mostra d’histèria i una via d’escapament de la mala hòstia que gasten alguns.

    Ah, i quan faig tard puc dir que encara vaig amb horari nica. 

    Dia 5 d. M. (Després de Managua)

  • Quan vaig sola de nit pels carrers de Lleida, ja no tinc por de res. 

    Dia 4 d. M. (Després de Managua)

  • La flor más linda de mi querer

    ¿Por qué llora? ¿No quiere irse? Pues… ¡Quédese!

    Todavía no me atreví a abrir El país bajo mi piel por miedo a que Gioconda Belli me descubra, de nuevo, todo lo que dejé atrás. Todavía no me atreví a deshacer mi equipaje de mano por miedo a que salieran todos los recuerdos a la vez. Todavía no he leído ni una línea de mi libreta, por miedo a que todo el amor se derrochase locamente y no pudiera volver a recuperarlo.

    Nicaragua es historia viva. Es gente luchando por sobrevivir, niños luchando por salir adelante, por romper el círculo maldito que reina como un fantasma encima de muchas familias. Managua es suciedad, es desorden, es ruido. Es peligro al salir a la calle, es el miedo que te meten en el cuerpo en cada minuto que pasas en la ciudad.  Pero Managua también es color, son sonrisas, es el barro que se te mete en los pies al andar. Es el camino de la vida y es la gente que te mira extrañada al pasar: ¿Qué hará un chele en esta ciudad tan olvidada?

    Nicaragua sos vos, que me agarraste de la mano al cruzar la calle cuando yo esperaba que alguien me cediera el paso. Nicaragua sos vos, que me protegiste en la ruta 104 ante las miradas de unos extraños, sos vos que me enseñaste que, a la vida, hay que plantarle cara y, a lo imposible, darle un bofetón. Nicaragua sos vos, un paso adelante a la vida, que se planta frente al destino y le dice ‘hasta aquí hemos llegado’ y entonces escribes tu camino, el tuyo y el de nadie más.

    Nicaragua sos vos, la historia viva, la inconformidad. Nicaragua sos vos, a la espera de la nueva revolución. Niracagua sos vos, la cara de de una generación que no se deja engañar por un populismo barato. Sos vos, que no está dispuesto que pisen a un pueblo que en su momento se levantó para derrocar a un opresor que parece que regresó. Sos vos y todas las miradas intensas, los abrazos regalados. Y quizás también algo que todavía está en el aire, quién sabe.

    Nicaragua son ustedes, con sus miradas, sus sonrisas, sus ojos entelados en unas lágrimas que no son justas. Nicaragua son ustedes, sus camanances, los que se formaban justo después de separarnos en un abrazo eterno. Son los guiños de ojo furtivos, los saludos desde lejos, los besos, los enfados, aquellos lloros injustos que unos estúpidos les provocaron al irse. Nicaragua es su sudor, su intensidad del vivir.

    Amo esa Nicaragua.

    Nicaragua es pobreza, es sencillez, es humildad. Pero, ante todo, Nicaragua es
    amor.

  • “T’han predestinat la vida, sols de néixer t’has trobat en un forat sense sortida ni menjar”

    Els ulls de l’Isaac no desprenien res. Volien fer llàstima, la suficient com perquè algú li regalés dos pesos, però en el fons, segurament tot era fingit. No devia tenir més de 10 anys i vestia uns pantalons trencats i un polo blau cel, tan net que no anava pas amb harmonia amb la resta de la seva indumentària. No portava sabates, però caminava amb pas decidit per la plaça central de Masaya.

    Quan el vam conéixer, nosaltres estàvem asseguts en una taula d’un local de batuts de fruita natural. 50 pesos el batut: boníssims. El nen se’ns havia acostat lentament i, sense dir res, volia vendre’ns una figura feta amb fulles que havia construït el seu amic, que s’ho mirava des de lluny. Només dos pesos.

    Què fotem?

    Potser ens va agafar d’imprevist. Desitjo que només fos això. Vam deixar-lo marxar. Va marxar davant la nostra mirada atònita. I vam seguir bevent el batut i vam anar a menjar pizza.

    DSCN4524

    L’endemà ens vam retrobar: l’Isaac és un habitual dels carrers de Masaya, un cul inquiet que no deixa que ningú l’ajudi, una ànima lliure en la misèria. Plovia molt fort, però ell seguia descalç. El vam convidar a seure amb nosaltres i va menjar amb ganes. Ens mirava desconfiat mentre mastegava i quan va acabar, va aixecar-se i va marxar. Com si no hagués passat res.

    El vam buscar, amb el cor encongit: posar-li un nom a aquella mirada ens va treure de la indiferència, posar-li un nom a aquella cara ens va tancar la boca i ens va obrir els ulls.I segurament n’hi haurà milers com ell en un país governat per un sandinisme pudent i hipòcrita. Però la mirada buida d’aquell nen s’havia fet ben present en aquell dinar.

    Suposo que, al mirar als nostres nens i nenes, ens costa veure el qui ven al carrer, i sempre ens és més fàcil trobar-nos amb el que estima i riu amb força, com si res més existís. Vam haver de sortir de casa per a que la realitat ens dongués (de nou) un cop de puny. Dels bons.


    + ¿Estás pidiendo o estás vendiendo?

    – Vendiendo

    + Pues entonces, haz tu trabajo con dignidad

    (Paraules de la Jenny davant una nena que venia al carrer ploriquejant desmesuradament)

  • Hasta el extremo

    Amar és complejo. Para amar tienes que estar dispuesto a darlo todo. Pero el todo, muchas veces, es demasiado.
    image

    La realidad de las niñas de Casa Hogar no es fácil. Para nada. Todos sabíamos que llegaríamos a un rincón del mundo donde la precariedad y la pobreza es el día a día, el plato que muchos niños y niñas se encuentran en la mesa para desayunar, comer y cenar.

    Pero hoy ha sido distinto.

    Casa Hogar tiene la doble misión de hacer crecer las niñas, cuidarlas, amarlas, a la vez que crea una casa que todas las chicas deben sentir su hogar. Su hogar, aun que muchas de ellas no quieran estar allí. A la pobreza extrema de sus familias juega un factor más espeluznante, todavía: la mayoría de las chavalas han sufrido algún tipo de abuso sexual.

    Nos abre la puerta por primera vez una chiquilla delgada que mira al suelo y no habla. Es fácil juzgar a simple vista, ¿verdad? Pero cuando lo haces aquí, siempre hay una historia detrás que te da una patada y te dice “si no conoces, no hables, ¡imbécil!”

    Llega saltando otra muchacha. Tiene nueve años y una sonrisa en la cara tan grande que te hace sentir miserable. Poco a poco se acercan todas. Debe de haber casi treinta. Ríen, corren, barren el suelo, saltan como una chica de su edad en Lleida. Supongo que el día a día será más complejo que esto, pero la primera impresión que nos llevamos fue sorprendentemente habitual.

    Bastaron nada más que los minutos de romper el hielo para recibir los pirmeros abrazos. Eran abrazos desnudos. Roces de piel sencillos, que te desarmaban. La inocencia de una niña, mezclada con la brutalidad de un ser humano miserable, que las ha llevado a ser bichos raros de la sociedad. La sinceridad en un gesto, el amor en estado puro. La gratitud de quien se siente querido. La demostración clara que, con todo esto, el ser humano puede seguir amando.

    Amar es complejo. Pero cuando no tienes más opción, cuando el corazón te lo pide así, te abres. Y te das, das todo lo que eres. Sin nada que pedir. Amando hasta el extremo, a fondo perdido, porque es entonces cuando se halla la verdadera felicidad.

  • Tenir somnis no és cosa de dones

    Tenir somnis no és cosa de dones

    Nicaragua no és un país per a les dones. En casar-se amb un home assumeixen un rol inferior, que les compromet a treballar a la casa, cuidar els fills i ser obedient al que fa i diu el marit. La casa i gairebé totes les propietats familiars estan a nom d’ell i el divorci es fa complicat, en el moment en que els advocats són caríssims i, en cas d’acord, la dona es queda al carrer sense res.

    Jo pensava que els somnis no estaven fets per a les dones. Que quedaven com a segon plat en una societat extremadament masclista, en que un home pot passejar amb tres o quatre dones tan tranquil·lament, però una dona se la tatxa de puta en amunt per fer-ho.


    L’altre dia la vaig conèixer a ella. Té una mirada penetrant i unes faccions serioses. Va per feina, no s’encanta en tonteries i, malgrat ser creient i tenir una fe ferma, no li agraden les estupideses que l’església imposa sobre la gent lliure des de fa segles. No està casada, però viu amb la seva parella. Nou anys d’amor i dos fills no són suficient mostra d’amor davant dels ulls de qualsevol déu? Odia els gringos, diu que li han fet molt mal a la seva pàtria i a la seva gent: no n’hi ha per menys. Opina obertament de política i canta de forma inconscient mentre treballa.

    M’explicava que va ser difícil. Amb tant sols 19 anys ja tenia un nen. Encantador, per suposat. Va començar la universitat, malgrat tot. Els pares d’ell i la seva mare s’hi van posar en contra. Viure en pecat mortal! Volien que es construïssin la casa a la mateixa finca que els sogres, però ella s’hi va negar rotundament. A vegades, riu per sota el nas, sense deixar el seu posat seriós i diu que no la poden veure.

    El seu home volia que deixés d’estudiar. Le dije que no. Volia tenir els seus estalvis, tenir un grau d’independència. Construir-se la seva pròpia caseta. Anar a la UCA, tenir la seva vida universitària. I treballar, sempre va bé tenir una mica de coixí econòmic. Les lletres de la casa van a mitges, mai li podran fer xantatge amb això. Té els seus estalvis, la seva llibertat…

    … i els seus somnis. 

    En un racó de món on els somnis no estan fets per les mares, les esposes i les dones en general, ella lluita per fer els seus realitat. I, quan fa aquella rialla astuta per sota del nas, veus que, realment, ningú la farà retrocedir.

  • L’odissea d’anar amb autobús per Nicaragua

    Managua és el caos. Ahir per fi donava la cara, i es mostrava tan xafogosa com ens havien promès. Managua és el l’oasi enmig de la calma, el crit enmig del silenci. Managua és com un nen que et mira amb ulls plorosos plens de lleganyes, i que – malgrat tot – t’acabes estimant. 

    No hi ha passos de zebra, no es pot creuar pels passos elevats per si t’atraquen per banda i banda. Després del terratrèmol que va arrasar la ciutat l’any 1972, ningú va fer un pla urbanístic prou consistent i tothom va començar a construir allà on va voler.

    Managua permet a cadascú anar per on vol: creuar pel mig de la carretera, conduir en contradirecció, parar els autobusos enmig del no-res. Managua és plena de mosquits i molts carrers no estan asfaltats. Tots els vehicles toquen el pito com si no hi hagués demà: per avançar, per avisar, per cedir el pas, per agrair que t’han cedit el pas, per saludar… Moltes cases són baixes, fetes de llauna i poc més. Per la nostra zona hi ha llocs on no hi ha ni clavegueres i las aguas negras baixen pel mig del pas.

    Suposo que malgrat haver-la imaginat tan diferent, ens l’anem fent nostra. Lentament. No hi ha sentiment de turista: a Managua, el turisme només hi va per l’aeroport.

    Vam poder estar a la baixada del santito. Gent, molta gent aglomerada perquè Santo Domingo pogués baixar en processó. La festa era evident: gent vestida amb els vestits típics, gent sucada d’oli de motor sota el sol del migdia (sí, tal qual, per complir promeses), molta (molta molta molta molta) pólvora, somriures, borratxos… i cap turista. Em deia la Jenny que s’emocionava: la gent és molt, molt pobra, no tenen gairebé res i, malgrat tot, surten i ho donen tot. La fe és l’únic que els queda, l’únic que ningú els pot prendre. 

    És una pujada d’adrenalina, una gran sorpresa. Mil somriures, alguna baralla. Infants, joves, gent gran, colors, soroll, crits, música… Un no donar l’abast en mirar a tot arreu, per por a perdre’s cap detall.


    Avui hem estat a Granada i a la Laguna d’Apoyo.

    Res a veure.

    DSCN3956Granada desprèn un inconfusible aire colonial. Els carrers són plens de gent d’arreu. Les cases segueixen una harmonia evident, els carrers són rectes i  quadriculats. I, evidentment, el preu de les coses és lleugerament més alt.

    Apoyo és màgic. Un volcà que té el cràter ple d’aigua. Una platja d’aigua dolça. Una tranquil·litat estranya per un lloc tan fantàstic i una vista tan privilegiada (per sort, de moment, el turisme massiu se’n va cap a Costa Rica i companyia).


    DSCN3901La tornada ha estat amb autobús. Un espectacle, gairebé tant com els taxis. Per anar a l’estació d’autobusos, hem pujat 9 en un taxi. Chineados. A l’autobús, al menys, hi havia 120 persones, els uns damunt dels altres, plantats, asseguts. El conductor es creia pilot de fórmula 1, i anava pitant per la carretera perquè tothom s’apartés del seu pas. Conduïa per l’arcén.

    Estem bé, no patiu, aquí ens han dit que no hi ha accidents.

  • Donar-se

    Fa temps, un amic em va explicar que s’havia aventurat a fer un voluntariat amb nens i nenes en situació vulnerable, pensant-se que seria la història de la seva vida, i s’havia adonat que no quan ja hi era de ple. Que no li compensava, que no l’acabava d’omplir, que potser s’atabalava i que demanava infinitament més de compromís del que imaginava. Que el servei que feia era immens i molt necessari, però que no era el que s’havia esperat.

    La seva resposta davant la situació era que, a vegades, la missió que tenim a la vida demana cert sacrifici, i que no sempre que ens donem als altres ha de ser una cosa fantàstica i que em beneficiï ‘a mi‘. I que seguiria endavant, ves.

    Avui, m’he recordat d’ell.