Categoria: Totes les entrades

  • és l’aniversari de la Lluïsa

    Fa aquell temps una mica estrany de sol tapat pels núvols prims que deixen passar una llum grisa que enlluerna però no escalfa. Engega el tercer dissabte de confinament, tot i que jo vaig sortir ahir.

    Pel balcó de casa nostra ens veiem amb les persones que viuen just al bloc del costat. Ens separa un carreró molt estret, però sempre li fan “bsbsbsbsbsss” al gat quan surt a prendre l’aire i mira cap a la seua finestra. Al seu pis hi viu molta gent. Jo crec que és un pis tutelat d’alguna entitat que treballa amb persones amb altres capacitats o jo que sé com se diu ara de forma correcta.

    Ahir vam sortir a aplaudir a les vuit i la veïna de davant, que crec que es diu Lluïsa i va quedar-se a l’atur, va anunciar-nos que avui era el seu aniversari.

    Han tocat les dotze al campanar i tots els nois i noies del costat han sortit per totes les finestres del seu menjador a cantar-li moltes felicitats. Micro i coreo incloses. I la resta, una mica per inèrcia, una mica per convicció, ens hi hem afegit.

    Ahir no podia dormir pensant que moriríem totes.

    Avui penso que això ens salvarà.

  • lluna nova

    No sóc pas dona de mar ni, encara menys, dona de navegacions. Una vegada, però, vaig preferir arribar a Melilla via marítima que aèria i sempre recordo despertar-me al mig de la nit, amb les llums apagades dins la sala gran de butaques i mirar cap a fora.

    Si la immensitat del mar ja és acollonant, la immensitat de la nit reflectida al mar em va fer encongir l’ànima.

    Ahir em venia al cap aquell moment de petitesa i de negror. Perquè posava el cap enganxat al vidre fred i no veia res més que fosca. Una calma rara que només alterava el balanceig del ferri a ritme de les onades suaus de l’estret.

    Era nit de lluna nova. Però realment, si t’hi fixaves bé – i t’hi havies de fixar molt, de bé – es veien els puntets molt petits al cel (i també una mica al mar) de les estrelles.

    Ara em sento una mica així, com mirant enllà i no veient res. I dubtar, per moments, si ja ens ha absorbit algun forat negre i estem anant a la deriva i morirem totes. Però mentre tinc el cap empegat al vidre fred d’aquesta nau que pilota sola, veig a fora les estrelles, petites, que demostren que no.

    Que els números de morts i malalts i crítics cada cop augmenten, però ahir la doctora va trucar al pare per dir-li que el seu cos ha respost tan com la seva ànima i que, si tot va bé, ara ja només anirà de revisions la cosa. Que faci bondat aquests dies, però que la seva sang ja sembla que funciona amb normalitat. I, per un moment, em deixo molt i ploro molt i veig – per la càmera frontal del mòbil – que ho celebra amb una copa de vi i jo ho celebro com una petita victòria dins tot aquest drama.

    I em sento una mica egoista de celebrar un èxit entre tanta derrota, però què voleu que us digui. I també em sento prudent, que cal ser-ho, perquè amb la que està caient no se sap mai quin número de la loteria guanyarà algun premi.

    Fa un parell de dies, també era lluna nova. Però de moment, veig les estrelles al cel d’aquesta nit tan negra. Que no és poc, amigues, que no és poc.

  • la padrina (II)

    15 de març de 2020
    encara no estic ni confinada

    Truco a la padrina Antonieta, que viu sola. Ja porta tota la setmana gairebé sense sortir. Últimament penso que és una llàstima que no nasqués als noranta, perquè segurament seríem amigues, però com que és vella, només fa que mirar-me malament quan faig el que em dóna la gana. Que, en definitiva, és el que fa ella (i voldria fer més si no la jutgessin constantment les veus mentals del “què diran” al poble).

    Portava uns dies toveta però avui està més eixerida. No li agrada estar sola i se li nota: ma germana m’ha dit que l’ha tingut una hora al telèfon i ma mare que ja s’han trucat dos cops.

    La truco. Comunica dos o tres cops fins que respon.

    No seràs tu la més sol·licitada del Pla d’Urgell, li pregunto i riu “ves, què vols que faci. Sort del telèfon”. M’explica merdes que no ens importen ni a l’una ni a l’altra i que són les mateixes que ahir, que abans d’ahir.

    I també em té una hora intentant acomiadar-se però sense voler-ho.

    “Hauré de sortir, perquè total, la dinyaré igual i hauria d’arreglar lo del testament” diu, espontània. Jo començo a riure com una boja perquè quan fa servir expressions randoms me pixo i s’ofèn perquè acaba pensant que me’n ric d’ella.

    Vaig a veure Ahora Caigo. Vols que truqui per apuntar-t’hi?”

    No padrina, que només hi van curts.

    “Ah, clar, i tu ets molt llesta”

    Torno a riure, perquè si m’ho digués qualsevol altra pensaria que està sent irònica, però ella ho diu de veritat.

    Em diu adéu ràpid.

    I penja sense donar-me temps a respondre, no fos cas que l’Arturo Valls li digués alguna cosa grossa a la Palmira i ella sense enterar-se’n.

  • la padrina (I)

    19 de març de 2020, dia 2 de no sortir de casa

    He trucat a la padrina Teresina, que avui li han aconseguit una mascareta de les que fa servir el tiet per pintar al taller. Està satisfeta a mitges, perquè d’amagat ja en guardava una de quan anava a veure a l’UCI la seva germana.

    I comença a parlar-me des d’una serenor que m’espanta. Diu que ha parlat amb una col·lega seva (“per telèfon, eh?”) i que veu clar que vuitanta-vuit ja són molts anys viscuts. Que quan es va morir la seva, de padrina, amb setanta-tres, la veia molt vella i ara ella, en quatre dies noranta.

    A tu et sembla que si entra el virus a casa i ens infecta a la Maria Antonieta – que és la tieta – i a mi, han de deixar-la morir a ella? Que vuitanta-vuit són molts, ja ho tinc tot viscut, jo! No vull dir que em vulgui morir, però que quan Nostre Senyor vulgui, ja estic preparada.”

    I penso que té molta raó, tanta raó que em fa plorar una mica, però dissimulo perquè tinc el veí al balcó de davant i em fa vergonya muntar el drama, que és un senyor que porta els mitjons desaparellats i parla amb accent llatinoamericà i em vull fer amiga seua.

    “Que es cuidi ton pare, que també és de risc, eh?” I jo que sí, padrina, fem tot el que podem; però en el fons necessitem autoconvèncer-nos i convèncer-nos l’una a l’altra perquè l’estimem tant – en forma de pare i en forma de fill -, que qualsevol idea que se’l pugui endur, ens fa caure l’ànima a trossets tan esmolats que ens van esquinçant per dins.

    I ens acomiadem i li dic fins demà.

    “Si Déu vol!”

  • Tant de bo et toqui viure temps històrics

    Com que, últimament, vivim piulant, no sé de qui és, ni on la vaig llegir: tant de bo et toqui viure temps històrics.

    Com el temps en què havia decidit no tornar-te a dir mai més res; perquè les teves absències em fan mal, però en caure, vas arrossegar-me amb tu i aquí seguim, junts entre retrets dramatitzats.

    De quan he conegut les meves veïnes de davant i ens hem saludat amb els de dalt a l’esquerra i els d’una mica més enllà. Els de davant a la dreta només miraven i somreien, des d’una estranya complicitat de comunitat humana.

    Com trucar a la padrina es converteix, cada dia, en acte heroic d’amor en un temps que això no es porta. I posar-me trista perquè veu que si es posa malalta la deixaran morir i ho comenta mig de broma, però les dues sabem que és veritat i ens fa mal.

    I preocupar-me i despreocupar-me i preguntar “com esteu?” més sovint de lo que faig habitualment, sentit el pit estret quan la resposta tarda massa. I desconfiar de la resposta quan la veu que contesta és més fluixa o més apagada o menys ferma que normalment.

    Patir per tu però de mentida, perquè sé que estàs bé i que només busco una excusa tonta per recordar-te que, en el fons, t’existeixo en un lloc o altre.

    També de patir pel gat, que no se senti massa sola quan tot això acabi o per mi, de no saber-me tornar a sentir còmoda i acompanyada quan pugui sortir.

    D’enyorar tenir-te aquí al meu costat ignorant-me perquè jugues al clash royal però en apagar la llum sé que m’abraçaràs i no saber quan hi tornarem i, a estones, el llit es queda massa gros.

    Conèixer persones que no es poden confinar perquè no tenen on fer-ho i un home es pixa a sobre i dissimula perquè com un home de quaranta anys es pixa a sobre. I la decadència personal en moments de decadència humana. Plorar una mica perquè el seu anonimat és el seu major enemic i també la seva major virtud.

    I escoltar un concert d’Ismael Serrano en directe al menjador de casa i deixar que surti la plorera i que faci mal profund i patir perquè si acaba el món també s’acabin coses tan boniques com aquesta.

    A vegades també em fan por els carrers deserts, només freqüentats per inconscients, individualistes i passejadors de gossos amb mascaretes. I quan porto moltes hores, també hi dibuixo militars aguantant fusells vetllant per alguna cosa que encara no sé què és, ni com la poden vetllar els soldats però una mica rotllo el conte de la criada i se’m posa la pell de gallina i els pèls de punta.

    D’enyorar la mare quan dóna consells que no vull i el pare quan es queixa que som esquerpes. De no enyorar mentre l’engranatge gira, però posar-me trista quan se fa de nit. De sentir-los tan a prop i també tan lluny, de necessitar una abraçada i un tot anirà bé, però que per whatsapp no té el mateix efecte. I que quan la mare diu que també em troba a faltar, tot tremola a punt de caure.

    I sentir que el pare és fort per dins, però per fora no tant i patir, patir tant que se m’escapa de la raó i se’m filtra per tots els racons del meu cos en forma de punts vermells que em piquen com un dimoni. I tinc por. Mira, que m’he pintat les ungles i m’he comprat guants per posar-me els dits a la boca el mínim que pugui, però és superior a mi.

    Crec que el que trec de tot això és que estimar ens fa súper dèbils, molt vulnerables i ens deixa extremadament desprotegides. Però joder, que si no estimem no ens queda res. Que sense estimar no som ningú. Que sense que ens estimi algú no existim.

    Tant de bo et toqui viure temps històrics. Crec que era una maledicció. A veure si al final, trobem l’antídot o, realment, ens caurà el cel a sobre.

  • món blau

    La Laura seu al millor lloc de la sala. Com si fos de l’aristocràcia, somriu davant un auditori ple: és el dia de l’estrena i, encara que sigui un ple fàcil, la veritat és que fa goig.

    Surt l’orquestra, acompanyada pels aplaudiments incansables d’un públic absolutament entregat. Surten els cantors entre ovacions i salutacions d’aquest públic poc acostumat a presenciar un espectacle d’aquest tipus. Però ja tindran temps d’acostumar-se. Són els pares, mares i demés acompanyants dels músics i jo miro la mare de la Laura que, al seu costat, deixa brillar el seu somriure discretament. Que n’ha passat moltes d’hores entre les parets d’aquest conservatori, entre les butaques d’aquest auditori. Ella ja ha après que no s’ha de saludar a l’escenari des de la butaca. Però com no aprendre-ho, després de vint anys acompanyant.

    Jo sec al lateral i sento una nostàlgia terrible, immensa que m’envaeix cada centímetre de la pell. I amb les primeres notes de la música em venen unes ganes de plorar que no sabria explicar d’on surten.

    Però sí que sé què volen dir. Avui descobreixo que, per fi, i després de tants anys, sé estar al seu costat sense sentir-me diminuta. Avui sento que l’admiro i l’estimo i que, segurament, necessitava trencar i agafar distància per veure que, amb perspectiva, tot és més simple. Avui, m’emociona veure-la emocionada, avui, em satisfà veure-la satisfeta.

    I, al final, tinc com una revelació: ens han dit tants cops que hem de ser les millors, que hem caigut massa vegades a la trampa de sentir-nos petites mirant al costat. Que sí, joder, que tot és més simple: això no va de saber escriure una cantata increïble (que no tothom ho sap fer), no va de saber saber afinar d’oïda sense cap referència (que no tothom ho sap fer), no va de saber clavar els ritmes d’un solo sincopat (que igual això sí que ho hauria de saber fer tothom).

    Això va de que la vida no és una cursa on guanyar sempre. Això va de que la vida és un camí en què, juntes, probablement, anirem més lluny.

    Això va de que, avui, sóc feliç perquè ella és feliç i no sabeu com de feliç em fa sentir-me així.

  • captatio benevolentiae o com Manel ens explica

    Intentant trampejar per ser persones dignes, que bonic em vaig dir. Pensava quins principis clars i ferms, dignes d’un home de senyi i, quan et mirava d’a prop, no podia evitar creure que fèiem cara de felicitat. Em plantejava seriosament on havies estat tot aquell temps i no volia res més que sentir-te explicar la teva vida, els teus somnis i els teus grans secrets.

    Que quan em posava seriosa, em venien al cap els dubtes i només reclamava ser dos nens grans. Res de tonteries, res de ser especials. Però un avís per navegants, que ja et feia des de bon principi: fes-me cas els dies senars i la resta passem-los només vora el foc, abraçats a una manta. Perquè sé que cap veritat serà revelada quan es faci clar, que estimes, en el fons, les meves imperfeccions i que no passa res.

    I, com un himne, malgrat tu i jo no ens hem banyat al mar (perquè descobreixes que jo mai he estat dona de mar) marxarem els dos junts d’aquesta ciutat tan rara i baixem al far. I, intentant encaixar en escenes boniques (que aleshores encara se’ns donava bé) sentim com que sembla impossible que pugui acabar. Mira, ves: coses bones de passar a l’eternitat.

    I t’han vist per Barcelona deixant pas a la brillantor d’una època que mai tindrem prou lluny, amb tota l’eternitat al nostre davant. La meva sort, de només veure’l intuir que l’estimo més del que m’estimo a mi. Les seves mans, jo, el món a part i assumim-ho: els dies bons gairebé som invencibles.

    Estàvem bé però intuint la immensitat de tot un món al meu abast, de sobte, tenia por mirant avall. Això nens, cau: dubtes emprenyadors, que som molt joves per tenir res massa clar i que els guerrers s’avorreixen si no hi ha una mica d’acció. I, també, que a vegades t’equivoques d’uniforme i dispares a qui més estimes o t’equivoques de remei i s’infecten les ferides. Però és cosa de temps, només, que un dia em sorprengués pensant que ho tenia i que tu creies en mi. I la por estava allà però potser, per variar, hauria d’aprendre a passar-la amb tu. Perquè encara creus en mi.

    No va ser senzill arribar fins aquí i no vaig pensar-hi, però ara confio que comprendràs els meus móns perfectes on no t’importava ni amb qui he dormit avui, ni què faré demà a la tarda. I m’hauràs de disculpar, que vaig pensar en deixar-te un dia, en reconèixer una força antiga a la que, sense discussió, m’hi vaig entregar. Què vam ser ell i jo tot aquell temps? Em temo que no t’ho sabré explicar.

    Però ets massa semblant a qui busco per mi i tot s’atura un moment quan el bruixot dissol en el vent unes paraules que ho arreglen tot. I creu-me que ho intento però, a estones, sospito que això no s’aturarà mai tot i que, ara, tenim una altra oportunitat. A veure què en farem, perquè en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.

    Però repassant les línies generals de la meva proposta trobem que hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d’aquest món. I tot el que era llavors vaig apostar-ho a una banda. Ja se sap: respecteu cada batec que us quedi al cor. I, junts, vam saber tenir sense témer perdre: un repte impossible, sobretot perquè hi ha dies on tothom em sembla imbècil i és més fàcil optar per callar. Estimeu, perdeu el seny, jugueu fort, feu un gran ridícul, blasfemeu, desafieu la sort. I, si no, demà ho farem millor, perquè aquí no es tracta de ser un  protagonista d’una gran nit, d’una gran vetllada i una gran rival, un especialista. Aquí es tracta de ser capità dels iots que naufraguen. Què podreu deixar enrere quan calgui? Què voldreu sacrificar a canvi?

    I, per sort, com que cada pas en fals conté més veritat que res, avui ens podem mirar amb el somriure de qui s’aguanta una riallada.

    Qui tornés aquella tarda a prendre foc! I de les flames que les bestieses que havíem arribat a dir, avui vivim gaudint de ser estimats. Sense que ens inspiri una idea o que ens mogui una gran convicció. De fet, jo a estones, encara freqüento carrers per recordar com em sentia, guardant certa aparença d’ordre dins del caos, decidint si tinc l’ànima pura o si em vencen les baixes passions.

    I quan l’espectre del futur, el del present i el del passat em visiten desprenent un tuf d’unanimitat, un testimoni que es manté en l’anonimat posa en dubte aquesta merda de versió oficial. Perquè l’enemic ens supera en recursos i en nombre, perquè ja no estic mai segura de què penso, perquè encara no sé si amb el meu pas pel món faig que sigui una mica millor i perquè encara no sé si em cal témer una pregunta inadequada. Però avui puc afirmar el més cert que sé que hi ha: la glòria no serveix de res si no es sap compartir.

    I que bé que, un any més, ENS EN SORTIM. 

     

     

     

  • te quiero pero es raro (vuelve) – III

    – Te’n recordes? – em preguntes massa sovint.

    I, com de forma inconscient, com qui no vol la cosa, recordo. Ho recordo tot: les seves mans, el seu coll, les pigues de l’esquena. La seva mà esquerra recorrent el meu genoll dalt de la moto pel paral·lel a tota merda. Totes les llàgrimes de ràbia i de frustració que provocava i tot l’amor que vaig professar. No de forma exclusiva, però sí de forma sincera. Sinceríssima.

    Que, joder, cada cop que em preguntes si me’n recordo et mataria molt fort perquè em fas dubtar de si ho recordo o encara ho estic vivint.

  • te quiero pero es raro (vuelve) – II

    Em fa ràbia que dubtessis sobre si ja tenies aquesta piga petita entre el nas i l’ull esquerre el dia que ens vam conèixer. Però em fa més ràbia que em fessis dubtar a mi, perquè de totes les pigues que tens, era de l’única que me’n recordava al cent per cent.

    I avui, després de buscar-la i rebuscar-la mil i un cops, m’ha vingut al cap, de sobte, on havia deixat aquella foto.

    Aquella foto que confirmava que, de camí cap Rivas, ja tenies aquesta piga i també confirmava altres coses que ara no explicaré aquí perquè em fa vergonya.

  • te quiero pero es raro (vuelve) – I

    Mira que bé quedem. Que bé que hauríem quedat.
    Sort que no va ser. I tot el que m’hauria perdut des de llavors?
    I tot lo que hauries guanyat…?
    Sí, ja. Però la vida que ens hem perdut…
    …simplement no existeix. 

    Afirmes, sense saber, que sempre escolto les cançons que diuen el que vull sentir. Com sempre, ni puta idea. I, com sempre, m’agrades tant que no m’entenc, com passen els anys i la teva mirada de tampoc entendre mai res encara em fa ser una mica bleda.

    Avui tinc por i no sé per què accedeixo i insisteixo, però tinc la temerària afició a perdre el control i rebotar del blanc al negre indefinidament. Tinc por a perdre el control, una altra vegada. De forma discreta i que no ho sembli.

    Però ara sembla que controles tu, que t’has armat fins les dents i, des de la prudència, decideixes el que jo he d’escoltar i el que tu vols sentir. I quan somrius, enmig d’un silenci massa llarg, em costa creure’t i aquí estem, un altre cop: més grans, amb una mica més de serenitat, igual d’imbècils.