Categoria: l’estiu que la van abduir

  • l’estació de frança

    S’ha fet fosc aviat, més que a Lleida: a l’oest li guanyem uns minuts a la nit. En tot cas, només quedava una mica de claror a l’horitzó quan hem passat pel costat de l’estació de França. He vist les cobertes de ferro des del seient del darrere del cotxe i he seguit, amb la mirada, com s’anava allunyant.

    Un dia, al juliol de fa prou anys, també les vaig anar resseguint amb la mirada mentre ens allunyàvem de Barcelona. Sempre que hi passo a prop, em ve al cap aquell matí, esperant un tren amb transbord a Linares – Baeza. Suposo que, per adonar-me que tenia prou marge per créixer, necessitava marxar des d’un vestíbul que em fes sentir una mica petita. Aquesta era la sensació exacta que vaig tenir allà. He remenat l’ordinador per veure si trobava alguna foto del moment i ni rastre. No sé on deuen ser.

    El cas és que avui em sento una mica com que torno allà. També he esmorzat suc de taronja aigualit i me l’he hagut d’empassar de pressa perquè ja se’ns feia tard. Com aquell matí. I després de molts dies raros, és com si s’hagués fet la llum. No com una bombeta de baix consum, que s’encén lentament; més aviat com un foco d’alta intensitat que s’obre de cop.

    No sé, tres dies de Madrid, sobredosi de present; tornada i deixar una mica de banda l’excés de passat i l’excés de futur. Suposo que de forma temporal, que tampoc em veig tan en plena forma, però i què. Ara, això i crec que vaig entenent-ho, també amb el cor.

    Hi ha dies que caminem per llocs amb tantes corbes que costa de veure què hi ha més enllà. Per sort sempre hi ha persones que no deixen que paris més temps del que necessites per fer un glop d’aigua i respirar una mica. I som-hi. Avui, veient que tot es posa a lloc i que el camí comença a fer baixada, estic contenta i agraïda.

    Deixem l’estació de França enrere. Tornem a casa. M’endormisco i quan em desperto ja se veu la Seu de fons. I baixo del cotxe i se m’escapa una rialla tonta que demostra que sí, que aquell vestíbul tan gran en deixava molt, de marge per créixer, i que, per sort, encara queda espai per seguir-ho fent.

  • fragilitats

    L’aire del vespre o l’aire de la nit sempre és revelador. Perquè són les hores baixes i perquè quan se fa silenci criden més fort les pors i les neures. Hi ha vespres en què les sé fer callar bé i vespres que no trobo el fons on fer peu i retombo pel llit durant hores i hores amb els ulls com taronges.

    I mentre el món se’n va a la merda, i ho sé, i per això em sap greu ser tan pesada amb lo meu, sempre hi ha persones que agafen fragilitats i ni les ignoren, ni les menyspreen. Les cuiden. S’hi recreen amb tanta precisió que espanta deixar entrar algú tan endins de casa. Però mira: quan hi són, m’atreveixo a saltar confiant que hi haurà xarxa.

    Com estàs, avui?

    La nit també és un lloc on perdre’s pels carrers buits de la ciutat i l’aire fred m’esborrona però m’està bé. Massa (potser) al límit del toc de queda. I sempre, per sort, hi ha qui surt del llit per venir-me a acompanyar, malgrat totes les meues pors i malgrat totes les meues neures. Malgrat que hi hagi algun dia en què les meves fragilitats estiguin tan esmolades que, sense voler, fereixin de mort allò que es troben per davant.

  • buit

    Aquesta nit he dormit a casa del pare i la mare perquè la solitud, massa estones, ja se’m soledat. Com poden arribar a fer tan mal les coses tan bones? Suposo que arriscar té aquestes coses. Ai, la intensitat: per a bé i per a mal.

    I ara, que l’oscar m’ha dit que toco el buit amb la punta dels dits, he oberts els ulls. Penso que no tan sols toco el buit amb la punta dels dits, sinó que m’hi trobo de ple. Fins al coll i a la deriva; sense gasolina al motor, sense rems, sense àncora.

    M’ho diu mentre em recull amb la furgo nova i descobrim paisatges amb més o menys ajuda del google maps i riem i cantem i ploro moltíssim. Em toca l’orella: la Vida.

    I, enmig del buit, hi trobo l’Ares, sigui l’hora que sigui del dia que sigui, que ho deixa tot perquè sóc prioritat. I l’Helena, que no m’aconsella, que m’acompanya. I l’Uma, que ja és aquí, que m’obre portes a casa a l’únic poble amb toc de queda de la zona. I l’Enric, que aprèn a tractar les meues rareses i m’hi quedo a gust. I el pare i la mare, recordant-me on és el refugi més gran que tinc, fent-me companyia fins que caic adormida aquest dia que sembla prou negre. I la Gemma i el Jordi i la Martina que, enmig de tot, suposo que no gosen travessar fronteres, però aconsegueixen que els senti al costadet. I algun com estàs estrany que no sé com entomar i encaixar enmig de tot.

    Sí: de cop, obro els ulls i veig que el buit – ja m’ho ha dit l’oscar – és només teoria. Que al buit hi trobo tant amor que, encara que no em vegi capaç de ser massa més, ara mateix tinc ganes de donar les Gràcies. Suposo que tastar el buit mai és fàcil. No m’ho està sent.

    Però penso que igual, de moment, només és mig buit. I igual demà serà mig ple, jo que sé.

  • la línia de baix

    Com agafar el baix quan sempre has estat la veu cantant, el solo de guitarra o la bateria que fa una entrada triomfant al començament de la cançó. Probablement, una de les lliçons més complicades d’aprendre que he rebut aquests darrers mesos.

    I tot comença amb un grup de persones meravelloses, sense cap mena de dubte. Tan meravelloses com inexpertes, així en general. Tan inexpertes com enèrgiques i il·lusionades. I jo: per aquí i per allà. Que, si estiro, corro el risc de que algú es desenganxi, així que no queda més opció que empènyer, acompanyar a qui porta el pas més lent, frenar a qui corre massa. Perdre la paciència massa vegades, intentar contenir-me amb més o menys traça. I oblidar-me de que el meu nom pugui quedar als annals de la història immediata.Va d’això? Ahir ho suposava, avui ho sé gairebé segur.

    Quan marxa tothom de la colònia i quedem quatre gats fent de cotxe escombra, em passejo pels llocs que hem ocupat els darrers deu dies. Ara, en silenci. Només ressona alguna porta que peta amb el corrent d’aire, perquè ja se sap que enguany totes les finestres havien d’estar permanentment obertes. Estic rebentada, estic tan cansada que, per primer cop a la meua vida, agraeixo que s’hagin acabat les colònies. Però penso en tot el que hem aconseguit, que ni és poc, ni era fàcil. Ha acabat amb èxit inqüestionable. Malgrat tot.

    Jo ja no em crec discursos fàcils sobre que les monitores i monitors canviarem el món, tampoc crec en la idealització d’aquests deu dies: només una història més, de poca durada, però molta energia i algun moment de màgia. I sento que ja he superat que ningú em demanés una signatura al cançoner i que poques nenes es vinguessin a acomiadar de mi després de tot. També que alguna monitora em retregui que no va saber com fer-ho fins que ja érem al quart dia. I respiro, penso que això és el res a canvi i que ja constava al contracte. Però costa, joder si costa.

    Mira: l’última tarda, el Gerard es va fer mal. Poc mal, però suficient per baixar a l’hospital. I enmig de l’huracà de coses que estaven passant, preludi d’una nit èpica, vaig agafar el cotxe per seure tres hores a la sala d’espera, mentre la traumatòloga resolia les coses més urgents. Semblava l’univers dient-me relaxa’t i confia.

    Perquè, després, flueix tot i quan s’han fet amb amor, les coses funcionen. Fulards amunt, coreografies apreses. La inexpertesa fusionant-se amb la veterania, de forma gairebé impecable. Mirades brillants, abraçades al camp d’esports. Les famílies reconeixent-nos felices a les fotos i a la vida. Remeno el mòbil i trobo alguna foto i m’hi veig, sorprenentment, guapa de contenta. Amb perspectiva, probablement no ha estat el meu millor any de colònies, però sí l’any en què més coses he après.

    I segurament em tocarà tornar a fer un exercici de re-reconèixer la meva feina en tot això. Perquè l’última nit va passar sense mi i va passar bé, molt bé. I, després de deu dies sentint-me la baixista anònima de la banda, he de re-escoltar la cançó sense la línia de baix i adonar-me que totes les peces de l’engranatge, tant les que es senten fàcilment com les que no, són necessàries perquè tot això funcioni.

    I, com sempre, perquè tot allò que construïm, toqui el cel.