Feia dies que ultimàvem el compte enrere. I avui acaba. Avui a les quatre començaran a entrar els somriures tímids però contents d’enfilar un nou curs, a l’expectativa de què els espera.
Ja estic impacient per retrobar les mirades de complicitat que des del juliol no compartim. Ja estic impacient per retrobar la màgia després d’aquest mes i mig insípid. Ja estic impacient per abraçar, córrer, pensar, estimar i créixer plegats!
Ojalá Isaac, Hugo, JoseCarlos, Anayanci, Julio, Jonny, Geovanni y los demás también entrasen hoy por esa puerta.
Quan va acabar-se tota l’aventura i es va destapar la veritat, tots vam posar-nos molt contents. Aquella nit va ser llarga i alguns, fins i tot, vam veure sortir el sol entre les muntanyes andorranes.
Cada any el camí de tornada es feia llarg. Aquest cop, m’atreviria a dir que es feia més complicat que cap altre. Potser eren els anys que ens pesaven cada cop més, potser eren els dies que havíem compartit prop de la Vall d’Incles, potser era la intensitat de cada moment viscut. Lleida se’ns feia tòrrida, i les cares que en el nostre dia ens eren familiars, en arribar se’ns tornaven força estranyes. Cada any el mateix.
Però potser per ell el canvi havia estat més substancial que per mi, si és que es pot.
El vam veure uns dies després. No s’havia tret el fulard. Havia plorat tot el diumenge perquè ens enyorava. Segurament, enyorava aquell oasi enmig del desert quotidià, més que la resta i tot. Segurament, havia viscut cada segon més intensament que tots nosaltres.
Passava els dies de després amb el fulard posat. Com si mai hagués marxat del castell. Seguia menjant amb el fulard posat. Seguia jugant a futbol amb el fulard posat. Se’l treia a l’hora de banyar-se (per por a que totes les signatures i dedicatòries s’esborressin) i en sortir de l’aigua se’l tornava a col·locar. Seguia corrent amb el fulard posat. Seguia plorant i rient amb el fulard posat. Seguia dormint amb el fulard agafat ben fort entre les mans, no fos cas que s’ofegués a mitja nit.
Crec que s’aferrava a tota la felicitat que havíem compartit.
Jo també vull ser ell. Aferrar-me a aquesta cara de la felicitat. Mostrar que, en ell i en cada infant, la nostra tasca té un sentit i lluir-ho amb el cap ben alt.
Quan m’arriben comentaris negatius sobre la nostra tasca com a monitors i monitores, ploraria de ràbia dies i dies. I és que sovint, les crítiques, no es basen en tot allò que fem, sinó només mirant-ho des de fora, pensant en com tenir entretinguts deu o dotze dies als nens i nenes per menys de tres-cents euros en plenes vacances d’estiu.
Però no em conformo, mai he estat dels que ho fan i espero no ser-ho mai. Així que us explicaré què passa a l’altra cara de la moneda. I després podeu seguir parlant, si encara voleu.
En realitat, el que passa és que som un grup de gent jove que ens reunim durant tot l’any (sí, durant toooot l’any) per preparar 10 dies en que ens donem en cos i ànima, literalment, a una causa que creiem que és la definitiva. I així ho dic, SENSE COMPLEXES D’INFERIORITAT! Qui sap si és molt tòpic… però el present del futur, són els nens i les nenes d’ara. I si ningú s’ocupa de demostrar que hi ha una alternativa a tots els estímuls que ens bombardegen constantment de consumisme, capitalisme desenfrenat, individualisme, egoisme, competitivitat bestial i negativa, materialisme i tal, els nostres petits i petites estan condemnats a ser part d’un sistema que trepitja, estafa, desnona, ignora als necessitats i viu buscant només la pròpia satisfacció i riquesa.
Ja ho deia, és una tasca difícil, comptem amb molt poc temps i lluitem contra un gegant barroer que no li importa esclafar allò que es troba per davant. L’avantatge és que els dies que compartim són molt intensos. I, llavors, els monis som els REFERENTS, models a seguir, exemples on emmirallar-se. Una gran responsabilitat? Doncs a vegades, fins i tot, ho som la resta de l’any. A mi em passava… de fet encara m’agrada admirar els que un dia van ser els meus monitors. Mira si és així, que quan més feliç em fa un infant, és quan em diu que vol ser moni. Amb tot el que això comporta.
Les colònies no són 10 dies de muntanya on els infants brinquen i corren com a desesperats, i els monis vigilem, així en plan granja de cabres. A mi, m’agrada viure-les com un lloc on la convivència fa que tot flueixi. Com aconseguim que un infant comparteixi tot allò que té, que es renti les dents, que pari taula, que endreci (més o menys…) l’habitació? Doncs no ho sé, ve implícit. La convivència, una convivència on tu deixes de ser el centre de l’univers fa que tot flueixi. La societat del moment fa creure’ns especials, els millors, el centre de l’univers, quan en realitat no som tan diferents els uns dels altres. I quan arribes a la colònia i no ets més que la cinquantena part d’un conjunt, descobreixes que no ets l’únic (que no vol dir que cadascú no sigui inimitable!) i que hi ha més vida més enllà del teu melic. Tots tenim uns drets i uns deures per conviure… i evidentment per VIURE! I la resta… bé, la resta flueix.
I si tot flueix… llavors que fem nosaltres? Viure-ho. APRENDRE dels infants. Deixar que ells aprenguin de tu allò que vulguin, sense forçar la màquina. Provocar-los. Deixar-los decidir. No ser una ruta marcada, sinó el bastó que els ajudi a caminar quan triïn el camí més dur. Empènyer-los a escollir l’opció més difícil, perquè vegin que l’impossible només està a la ment dels incapaços.
I creure en la MÀGIA. Demostrar que la màgia existeix, que la fem dia rere dia i que no és cosa de quatre sonats. (O potser sí, però en realitat és el que ens empeny a viure la vida així…)
Quan tanquem inscripcions no és perquè no vulguem més gent. Si tothom entengués quina és la vocació, el sentiments, les sensacions… també entendria que tot l’estiu anirien passant nens i nenes per les colònies, perquè és llavors quan som feliços. Però hi ha uns límits que s’escapen de les nostres mans. Si miréssim més enllà del que es veu a la superfície, potser s’entendria que ho donem tot perquè, en una situació així, no pots anar a mig gas. Totes les cartes sobre la taula les 24 hores del dia.
I per si algú no és tant de lletres, crec que ho puc explicar en xifres: l’any passat ens vam aprendre 58 noms, 58 cares noves. 58 vides, 58 caràcters, 58 maneres de fer, 58 situacions, 58 matisos que segurament si haguessin estat 150 no podríem haver apreciat com mereixien. Vam estimar 58 personetes intensament amb tot el que això comportava. Personalment, em vaig dutxar 3 dies en totes les colònies, vaig dormir unes 4 hores diàries de mitjana durant 10 dies. Vam dinar amb 10 minuts cada dia, i vam sopar amb menys, si m’apures, per no perdre un minut de juerga. Jo vaig plorar cada dia, a vegades de riure i tot. L’última nit no vam dormir per poder gravar 58 CDs perquè cadascun dels infants pogués endur-se un record del que havien estat aquells 10 dies. En arribar a casa vaig dormir més de 20 hores seguides.
I tot i així, no va haver-hi ni un moment en que la cara de cansament superés la de felicitat.
No vull martiritzar la figura del monitor, sinó donar-li la dignitat que es mereix. No explico tot això perquè la gent cregui que som herois. No ho som. Simplement, seguim el que ens diu el cor, així, tal cual. Un savi em va dir un dia que hi havia gent que criticava les persones que són diferents. Aquells que volen canviar coses, i creen de forma autèntica i transparent. Aquells que creuen en les utopies. Doncs jo ho dic, visca les utopies, perquè són les que ens fan avançar.
I, sobretot, perquè algun dia aquests nens i nenes puguin guiar-ne d’altres a nedar a CONTRACORRENT…
I el proper cop que algú vulgui criticar, el convido a viure-ho. Tan intensament com ho fem nosaltres.
