Anna

reverdecer

per

Tancant aquest dos mil vint-i-tres, com sempre, recapitulo. Quin any, mare de déu.

he tingut por, molta por perquè ja no sé on caure morta: les certeses casi no existeixen
he viscut al fons del pou molts dies i, quan he pujat un sol pam, he clavat les ungles a les parets per evitar baixar ni un mil·límetre
he tornat a tindre por per si relliscava i me n’anava avall una altra puta vegada
no sé com, potser només decidint-ho, he anat escalant-ne les parets, hi ha hagut dies que han relliscat com una granota i d’altres que no semblava tan difícil, potser inclús ho trobava senzill
he vist la llum, l’he tingut a tocar i no m’he n’he fiat del tot
però, al final, l’he tocat, l’he sentit. m’he posat les ulleres de sol i m’hi he entregat en cos i ànima.

he tancat portes:
de les de sang, no vull que ningú faci mal a la meua tribu en nom d’una família trencada
de les que un dia havia triat, però ja no és aquell dia. ha sigut bonic, adéu fins sempre sort.
de les que m’han ferit, les que m’han tocat de mort i que encara em fan sentir vulnerable: he sabut dir prou i no sé com he amuntegat prou valor o prou determinació per fer-ho. que et vagi bé, sense rancúnia, tant de bo un dia t’atreveixis a buidar aquest cabàs de merda i puguis parar de deixar cadàvers al teu pas.

m’he sentit sola i trista
i m’he sostingut
i he descobert que si ho puc fer sola, només vull permetre entrar a qui jo decideixi i no a qui necessiti
perquè sento com que el camí és no necessitar, només escollir.

he descobert una dimensió nova d’aquest coi de vocació:
neix d’una tendres infinita que hi ha dies que em fa plorar de com n’és d’immensa
i com n’és de diminuta: està tota amagada en la corba del nas arromangat de la nena que s’adorm als meus braços, que avui toca que siguin el seu lloc segur.
he descobert que aquesta vocació en guerra constant em porta a tenir, probablement, la professió més bonica del món
també vaig descobrint que m’hi trobo còmoda i que – poc a poc – confio i legitimo la meua manera de fer. MIRACLE.

i de la vida, decideixo cada dia que vull això i que vull compartir-ho amb tu i amb tu i amb tu perquè sou la gent que em fa sentir viva i tranquil·la i m’escalfa el cor en cadascun dels moments que compartim,
siguin bons o siguin de merda,
siguin cada dia amb mil missatges i alguna videotrucada mentre ens fem el dinar
siguin més de tant en tant, quan ens vingui de gust, perquè sabem que quan s’hi ha de ser, no fallem
siguin quan agafi un bus tonto i em planti a París o Tarragona o a la Cerdanya o al Prat o al Camp de l’Arpa

he descobert les fragilitats del pare i, en alguna esquerda, m’hi he embotit i fins i tot hem parlat per whatsapp amb respostes que no han estat només monosíl·labs o dits amunt
també hem menjat xocolata desfeta i molts croissants
he compartit les preocupacions de la mare i ens hem pres un cafè al sol de desembre per celebrar que hem triat les coses que ens fan sentir bé
“el teu cap millor, no?” sí, afirmatiu, absolutament, mare.
he tornat a emocionar-me i a viure l’esperança en forma de pau, he recuperat ganes de compartir i posar el granet de sorra en un projecte que no és meu però de què vull formar-ne part activa

i també he trobat la prova de que no tots els gats negres porten mala sort.
de fet, no sé si en vull dir sort perquè tot això que vivim no és una casualitat, sinó una decisió.
i em fa feliç cuidar-nos cop a opció, cada dia <3

Ara em fa pena acabar aquest any perquè sento que, aquest darrer trimestre, m’he fet gran de cop. Com un pal(?) de bambú. Que tots els nusos que tenia per dins i semblava que només feien que enredar-se fort, de cop, s’han deslligat i tot ha pres un sentit. Que, en resum, flipo on era a finals de setembre i on sóc ara mateix. Tot té tant ordre i tanta harmonia que només puc seguir fent coveta amb les mans perquè aquest foc, que sembla que ara brilla amb força, segueixi cremant.

La Montse dorm a la meua falda roncant, tranquil·líssima i penso “mira, com jo”. Qui sap on coi ens portarà el vint-i-quatre, però joder, això d’ara ja comença a no ser un objectiu, sinó que (com diria ell) comença a ser qüestió de mínims. Sí, decideixo això: pel cap baix, així.

(Cançó argentina al canto, que ara vinc)

totes les cançons d’amor parlen de tu

per

Porto una estona remenant llistes de reproducció i discos i he tornat a racons on feia temps que no arribava perquè m’hi sentia incapaç. Hi ha cançons que sembla que ja tenen un propietari per sempre i també sembla que quan les escoltes no les pots deslligar mai més d’aquelles persones que un dia les van conquerir. Era una merda, perquè hi havia lletres precioses que creia que eren de persones que fan mal i músiques boniques que pensava que formaven part d’escenaris de merda que en algun moment ens devien semblar més o menys bons.

Avui, em sorprenc quan hi torno, perquè sembla que tot s’ha deslligat i desmanegat i ja res pertany a ningú. I, alhora, totes les cançons em transporten a un lloc molt concret que encara ni coneixo. Un lloc entre el melic i l’esquena de l’Ares. I no sé si val la pena donar-li més sentit o menys importància, però és alliberador que s’hagi demostrat que cap melodia és de ningú, ni cap lletra parla d’algú eternament.

En tot cas i si em permets, voldria afegir una clàusula de tieta enamorada: no em sabria gens de greu que, des d’ara i per sempre, totes les cançons d’amor em parlessin de Tu.

qüestió de mínims

per

enmig d’una conversa que començava a prendre un aire una mica més seriós de l’habitual, jo li vaig preguntar si posaria en risc tot això que té ara.

-què tinc, ara? no tinc res.
-calma, pau, tranquil·litat, no?
-bé, sí, la tranquil·litat és tot el que tinc.
-no és poc, eh?
-no, però si mires amb una mica d’atenció, això no és res.
-ho és tot! tu saps quanta gent (jo) vol això i costa molt, molt?
-sí, ja sé que costa. però per mi, la tranquil·litat ja no és un objectiu. la tranquil·litat és una qüestió de mínims i qualsevol cosa que no sigui des d’aquí no la vull. si han de venir coses noves, totes a partir d’aquí, no estic disposat a menys.

el món és una merda, però ets aquí, al meu costat

per

sobre com s’habita el món, ja en parlarem un altre moment, perquè no sé si la indiferència és la manera més adequada de fer-ho o l’única forma de poder sostenir el dia a dia amb una mica de calma.

en tot cas, enmig de tanta merda, de la que ens fa mal de prop (aquí la mateixa comarca mateix) i la que sembla que tenim a l’altra punta del mediterrani, jo et miro i fas que res sigui tan greu.

recordo quan, fa molt temps, algú va dir-me que a la vida no hi havia certeses i jo casi que li compro el discurs. amb una excepció. que ets tu: que vas arribar a la meua vida com una revolució que no entenia gaire i que només portava al caos. i que avui és un port segur i un lloc on ser vulnerable sense patir. i que ja en podem fer moltes, de molts colors, que sempre hi ha camí de tornada.

i que el món és una merda, però ets aquí, al meu costat i, avui, això, em serveix de tot.

Frontera: si no es veuen, no existeixen

per

El Ramon és un home senzill. D’origen mexicà, riu i parla però, sobretot, sobretot, escolta. Caminem pels carrers humits de Melilla. M’ha recollit al port a primera hora i les prediccions eren certes: plovisqueja.

– Sort que has vingut per mar, han tancat l’aeroport i estan derivant als vols cap a Màlaga – em diu.

És missioner, ara viu en comunitat a Madrid i està de pas per aquí, de visita a unes velles amistats. Ens ha posat en contacte un conegut en comú i és una oportunitat d’or, penso. Perquè és sensible i atent, perquè veu moltes coses que queden amagades de les superfícies i perquè no té por de rascar una mica les crostes i que surtin coses que s’amaguen endins. Li explico que vull conèixer i observar, només. És divendres Sant: jo estic de vacances i ell de passió.

El centre de Melilla és, aproximadament, senyorial, té algun passeig ample i ple d’arbres als marges. Pugem a les muralles de l’antiga fortalesa, passegem. A mi ja m’ha calat l’aigua cap dins als mitjons i tinc els peus gelats.

Sense parar de parlar, arribem a la part alta de la ciutat. Allà hi ha la casa de monges on m’hi quedaré uns dies, potser un parell o tres, ja veurem. Res en queda, de la Melilla més elegant: som en un barri  de cases baixes i reixes a les finestres.

– Aquell edifici – em comenta assenyalant-me’n un de vell amb l’arrebossat i la pintura en mal estat – és la presó.

Fa un dia gris, d’aquells que també transformen la ciutat en grisa. El Ramon ha anat a fer quatre encàrrecs i jo que m’he asseguda a la part alta d’un carreró amb escales. Escolto: podríem estar parlant de la banda sonora del Príncipe. Se sent la vida passar i, de fons, música en àrab sortint d’una finestra oberta. El cant de les gavines, que sembla que volin lleuger, però em pregunto: no tindran turbulències, també? Una dona amb shayla surt de casa i espera. A qui espera? Igual pensa el mateix de mi: a qui espero? Comença a caminar i baixa les escales, l’espera un xaval amb gorra.

– Hola, fill – li diu, ajudant-se de la paret.

La silueta de la ciutat és mig decadent. Suposo que estic encarada a la zona fronterera. Els arrebossats de les parets i la pintura salten. Ciutat de mar, sospiro. Ningú té ganes de repintar-ho? Passa un gat, indiferent a la meva existència. En passa un altre que, silenciós, me mira.

I, de fons, es dibuixa la tanca. Es dibuixa i s’intueix perquè, a estones, no s’acaba de veure. Però hi és, perquè Melilla és ciutat de tanca i de frontera; la fina línia que separa el bé del mal. Em sento una mica turista de safari.

Puja un home amb un xandall vermell i desgastat. Me’l miro. Cabell repentinat enrere, camina feixuc. I sento, des de darrere, que em criden. El Ramon ja ha tornat.

És divendres Sant i enfilem cap a Rostrogordo. És un parc, un bosc. Una zona natural enmig d’una ciutat. I allà, passegem tot el matí. M’explica que ell veu, en la tanca, la mateixa creu on, tal dia com aquell, van crucificar Jesús.

– On seria, si no? – busca al mòbil i m’ensenya una imatge que devia estar presa des d’aquell mateix racó. És un home negre, dalt de tot d’un pal, amb les quatre coses que arrossega. Porta els peus descalços i amb la mà es tapa el rostre – li diem, entre nosaltres, el Crist de la Tanca.

I, des d’allà mateix, des del camí que va paral·lel a la tanca, ens la mirem. No dic res i ell em deixa callar. Van passant cotxes de Guàrdia Civil cada poca estona.

– No t’apropis massa, no la toquis – m’aconsella – vols veure què era la tanca abans?

I caminem a pas tranquil, fins al mig de la malesa. La tanca d’abans eren uns pals d’un metre d’alçada amb un filferro unint-lo amb el següent i amb l’altre i amb l’altre i amb l’altre. Ara, estan rovellats i només són el vestigi d’un període en què la frontera devia ser més o menys real, però si aixecaves prou la cama, era així de simple de creuar-la.

Em giro per mirar, de nou, la tanca d’ara. És alta. No és la tanca, són les tanques. Són altes, molt altes. Hi ha focos, hi ha càmeres. Hi ha portes. El Ramon observa com les miro.

– Per les devolucions exprés – diu – però si no es veuen, no existeixen. I això que veus és el més lleu: allò realment perillós és a la tanca des de l’altra banda. Per això els tornen: allà hi fan la feina.

Tornem. Agafem un taxi en silenci.

I el Ramon, que té facilitat per entaular conversa amb tothom, comença a parlar amb el taxista. De tot, d’abans, d’ara. I l’home, que és de Melilla de tota la vida, voreja la tanca i passem per la vora d’un centre de menors. Ens explica que els veïns es queixen dels nois interns i que els nois interns hi ha dies que no tenen ni aigua corrent i que a veure qui té més motius per queixar-se, si els interns o els externs. Passem prop del pas fronterer de Barrio Chino i ens explica com les porteadoras passen per aquells marges, carregades, fins i tot, amb rentadores a l’esquena i que ell, quan en veu una, para a ajudar-la, carrega el que pot al taxi. Gratis, es clar, com les he de fer pagar res?

– Això no li sembla bé a tothom, però a veure, què he de fer? Mirar cap a l’altre costat? Sí, podria fer-ho, mira. N’hi ha molts que ho fan. Ja se sap, allò que no veus, no existeix.

Ja és el segon cop que ho sento en molt poca estona. Quantes coses no existeixen perquè decideixo no mirar-les?

frontera: la fossa comuna més gran

per

Llegeixo pel Twitter que farà un temps regular. Que farà molt aire i també que anirà plovent tot el dia. Jo aterro a Almeria i allà fa sol, però la pluja i el vent em fan patir una mica per quan pujaré al ferri. A veure si la nit serà moguda. Em rosto les ungles, mentre espero l’autobús que em portarà al centre de la ciutat, on he quedat amb un vell amic. Cap al tard, m’acostarà al port.

I mira que m’hi deixa amb molt marge de temps, però a vegades m’encanto i sembla mentida que em passin aquestes coses: quan m’he menjat els vint minuts de cua per embarcar, em diuen que no puc passar perquè no he validat el passatge a la finestreta de baix. Miro el rellotge. Queden cinc minuts per l’hora de sortida. Miro al de seguretat, que em veu cara d’espant.

– Corre – només li surt de dir-me.

Obedient, desfaig corrent el camí que he estat fent, i arribo a la finestreta. Hi ha tres dones despatxant i tres cues d’homes. Tres cues de passaports verds. Un té problemes: just el del meu davant i jo que m’impaciento. La que l’atén no s’hi esforça. L’aparta.

– No hi podem fer res – li diu, apàtica.

Jo me’l miro, m’estic posant encara més nerviosa. L’home també està nerviós. Miro el rellotge. No queda res i em quedo a terra, segur.

– Noia – em diu, amb la mateixa apatia – el passaport.

A mi, que em sabia greu pel senyor, li allargo el meu passaport a la dona. L’home em mira, no sé què vol, però passo. Ploraria: perquè faig un ús de merda del meu privilegi, perquè no vull que se m’escapi el ferri i perquè els treballadors cara al públic haurien de ser més amables.

L’home, quan veu que jo trec el meu passatge amb rapidesa, comença a cridar coses en àrab. Jo passo, agafo el meu passaport, la motxilla, la cartera, el mòbil. No miro enrere, només desitjo no haver-me deixat res i intento no pensar en l’home que avui es quedarà a terra. De la seva història? No en sé res, però no tinc temps per imaginar-me-la. Torno a córrer. El de seguretat em veu de lluny i em somriu. M’ha estat fàcil saltar els obstacles i arribar a temps. M’agafa el passatge validat.

– Ara ja està, no tancaran la plataforma mentre hi caminis per sobre – riu.

Segueixo caminant ràpid. Sí, ja està. Miro enrere: tant de bo el senyor a qui m’he colat, hagi aconseguit entrar, també.

No.

No hi ha ningú darrere meu, probablement, seré de les últimes passatgeres en embarcar. Camino ràpid per la plataforma metàl·lica i només se senten, de fons, els sorolls de l’Almeria nocturna, les onades del mar calmat, les meves passes en direcció a l’entrada al ferri.

Busco el meu seient: m’he agafat una butaca a primera classe perquè puc i perquè hi he de fer nit. Joder, penso, que sorollós tot plegat: homes parlant a crits en àrab, dones que havien acomodat la família com si allò fos casa seua amb tota la canalla dormint al mig dels passadissos sobre màrfegues, racons amb estores on la gent resa. Dos homes barallant-se enmig d’una multitud que crida, de nou, en àrab. Passaports verds i passatges escampats per damunt dels seients.

Havia quedat amb el Ramon a Melilla per conèixer una realitat de tanca, de frontera, de dolor. Havia de veure l’Albert a Nador, per descobrir què s’amaga a l’altre costat de tant filferro. Què em passava? Aquella escena m’estava provocant molta incomoditat. Semblava, amb total seguretat, que no esperava trobar-me tants moros a primera classe. Hagués plorat una altra vegada.

Vaig seure en un racó, allunyada de tothom. Per la finestra, només s’hi veia nit.

I si naufraguem? pensava enmig del rebombori mental que em deixava tot de pensaments de merda a la intempèrie. M’havia vist tan privilegiada en tan poc temps, que el meu cap s’aferrava a qualsevol excusa per seguir divagant. Si s’enfonsa el vaixell, em responia, freda, em salvaran de les primeres. Obvi. Merda. Ara sí, ploro una mica d’amagat, com si m’hagués negat més cops que sant Pere. Com lluito contra una mala herba que acabo de descobrir que està arrelada tan profund?

I, mentre encasto la meva front contra el vidre gelat de la finestra, miro la negror del meu davant. És immensa i jo petita, minúscula. Baixen les llums de cabina: hora de dormir, malgrat segueix la sorollada.

El mar ens bressola suau, el mar està tranquil. Quants han fet el trajecte invers, em pregunto. Quants han fracassat fent el trajecte invers, m’insisteixo. Quants no han tingut l’oportunitat ni d’anar en tercera classe, m’acuso. I, mentre reconec que em queda tant per fer, m’adormo, feta una bola, sobre la fossa comuna més gran del món.

vist amb perspectiva

per

Vist amb perspectiva, em va dir, tampoc és tan greu. I després d’un silenci una mica incòmode, va afegir que ara no és tan greu, però en aquell moment va fer mal: potser allò no tenia cap valor per ningú i el temps ha acabat confirmant-ho.

En tot cas, des de que vaig arribar, semblava que no havia canviat gran cosa més que algunes de les que portem dins. Com si hagués estat ahir que sèiem al terrat escoltant Extremoduro a la llum de les espelmes. Avui quedem nosaltres i ens preguntem quant de mal ens fa que només hi siguem les dues. Sembla que ja tan sols sap greu. Temps i relativitat, també, suposo, no ho sé.

Que després de posar-nos al dia de les històries estranyes d’aquests últims dos o tres anys, ens trobem amb pijama parlant de les mateixes coses de sempre, amb la mateixa mirada de bona gent de sempre, encenent-nos amb les mateixes reivindicacions de sempre, rient de les desgràcies quotidianes de sempre.

I això que és tan familiar em tranquil·litza i m’avisa que, segurament, les arrels s’han fet fortes, amb les conviccions que ja intuíem i les poques certeses que hem anat confirmant. Però després hem tret branques i fulles i flors i fruits i hem crescut i hem curat coses que avui sembla que ja no són tan greus.

S’ha aixecat al matí i no ha volgut encendre la llum per no molestar-me sense saber que dormir en qualsevol circumstància és el meu superpoder. Ha marxat i quan m’he despertat, m’he trobat el seu missatge i se m’ha escapat un somriure tonto i ves a saber quan ens tornarem a veure però, avui, que bé.

retrobar(-se)

per

A vegades tanquem portes perquè no sabem com habitar segons quins llocs. Suposo que la lluna plena d’aquests dies ha sigut prou bruixa per deixar-me tornar a racons que pensava que ja estaven abandonats del tot.

Però trobo que aquest lloc és com una casa: és un lloc còmode i un lloc segur. M’adono, mentre faig pipi en un antro que no té paper de vàter, que se m’escapa una mica el riure perquè he sentit que és allà de nou. Torna a ser un lloc còmode i un lloc segur.

Cert, que hi ha persones que venen i van. I jo, que he deixat tants espais deshabitats una temporada bona, quan hi he tornat – segurament perquè la vida pensava que ens hi mereixíem tornar – m’he adonat només hi havia de treure una mica la pols i reparar algunes coses que s’han desgastat amb el pas dels dies, les setmanes, dels mesos, d’algun any. Sí: m’hi he trobat la caseta deshabitada, però sembla ser que no abandonada. Ha sigut fàcil sentir que hi tornava.

I rient i plorant, perquè la nit tot ho ha de fer intens, vaig notant que en les retrobades també m’hi he acabat retrobant.

Questo mondo non mi renderà cattivo

per

Arriba el tard i sembla que tothom comença a fer demostracions del talent que té en l’art de la protesta. Uns ganyolen de forma més subtil, d’altres rondinen amb força contundència i alguna, fins i tot, plora a crits. Suposo que demanen lo que totes, que és una mica de casito.

Sec a terra i venen com gallines al gra, a poc a poc, un que gateja i l’altre que se mou amb els genolls rectes i un que fa la croqueta en bucle. I de cop, estic plena de nens acomodats entre les cuixes i els braços. Tenen rastres de mocs i llàgrimes per tota la cara i intenten pescar-me les arracades i les ulleres com si els anés la vida. Miren amb els ulls oberts i rojos, com de que en qualsevol moment la son se’ls endurà per davant, s’amaguen la cara a la meua samarreta i els meus pantalons, que queden plens de taques de babes.

I quan algun d’ells somriu mentre ens mirem, penso com en serà, de díficil, això que els ve per davant: una vida. Per una cosa o per una altra, són tan minúsculs que pesen menys que la motxilla que ja carreguen. I mentre n’hi ha un, que estirat panxa amunt amb el cap sobre la meua cama esquerra, crida com un ximplet amb la boca oberta i riallera i l’altre m’encaixa la front entre el cap i l’espatlla, tanco els ulls i penso que tant de bo aquest món, que és difícil, que és hostil, que és esquerp, que és tan egoista, no els faci males persones.

està anant molt bé (NO?)

per

Em fa feliç – i no puc començar d’altra manera – dir que he tornat a ser feliç. No sé com ha passat, però ha sigut molt fàcil. No sé si en sóc plenament responsable. Majoritàriament, sí, però no puc negar que més o menys totes les persones qui m’han acompanyat aquests dies han estat còmplices de recuperar-ne la il·lusió. Quin camí més llarg i quina línia d’arribada més emocionant!

En fi, ara veig que Línia del baix, controlada. Teoria de la relativitat, gairebé assumida al cent per cent. Torno a sortir en quatre fotos comptades, acabo tot això sense la firma de ningú en un cançoner que ni m’he molestat en agafar. De les bromes internes entre monis me n’entero de la meitat. I m’agrada molt sentir-me en pau amb això i a pesar d’això, jo que sempre he pecat de main character a temps complet. Em quedo tots els moments en què he observat des de la llunyania i la calma, veient que fluïa, que les persones trobaven un lloc on estar bé i que, en general, no importava res fora d’allà.

Un dia jo seia en un racó, sola, mirant com plovia. Tothom era al poble, fent jaleo i quedàvem els quatre de la rereguarda, que tancàvem coses aprofitant la calma estranya que queda a la colònia quan tothom està por ahi. Va venir la Rosa per l’esquena i em va dir ‘està anant molt bé, no, aquest any?’. Està anant molt bé, Rosa, sí i m’agrada que tu també ho vegis <3.

I ara, que ja sóc a casa, i que la vida segueix, enyoro la sensació de present que m’han regalat aquestes colònies. Han estat uns dies d’aprenenetatge, com sempre. Però saps aquell tram que és pla, que el creua l’aigua clara d’algun rierol de muntanya, que ve després d’una costa pronunciada i és el preludi de seguir ascendint? Doncs així. Suposo que toca seguir amunt, sense perdre massa la perspectiva i amb la mirada allà on poso cada peu.

Ara deixa’m ubicar totes les cares, cadascuna de les paraules, algunes llàgrimes de pena i d’alegria, els moments més eufòrics i els més rabiosos. També les complicitats que s’aniran esfumant a mesura que avancin els dies i no passa res: el que compta és tot allò que va ser i que ningú ens pot nit prendre, ni embrutar.

Estic rebentada, encara, i a estones em poso trista perquè en tres dies veig com se’m va escapant la calma entre els dits. Vol dir que començo un altre cop, la pujada, que el camí no s’acaba – déu me’n guard – i que calça’t i endavant.