Quan va acabar-se tota l’aventura i es va destapar la veritat, tots vam posar-nos molt contents. Aquella nit va ser llarga i alguns, fins i tot, vam veure sortir el sol entre les muntanyes andorranes.
Cada any el camí de tornada es feia llarg. Aquest cop, m’atreviria a dir que es feia més complicat que cap altre. Potser eren els anys que ens pesaven cada cop més, potser eren els dies que havíem compartit prop de la Vall d’Incles, potser era la intensitat de cada moment viscut. Lleida se’ns feia tòrrida, i les cares que en el nostre dia ens eren familiars, en arribar se’ns tornaven força estranyes. Cada any el mateix.
Però potser per ell el canvi havia estat més substancial que per mi, si és que es pot.
El vam veure uns dies després. No s’havia tret el fulard. Havia plorat tot el diumenge perquè ens enyorava. Segurament, enyorava aquell oasi enmig del desert quotidià, més que la resta i tot. Segurament, havia viscut cada segon més intensament que tots nosaltres.
Passava els dies de després amb el fulard posat. Com si mai hagués marxat del castell. Seguia menjant amb el fulard posat. Seguia jugant a futbol amb el fulard posat. Se’l treia a l’hora de banyar-se (per por a que totes les signatures i dedicatòries s’esborressin) i en sortir de l’aigua se’l tornava a col·locar. Seguia corrent amb el fulard posat. Seguia plorant i rient amb el fulard posat. Seguia dormint amb el fulard agafat ben fort entre les mans, no fos cas que s’ofegués a mitja nit.
Crec que s’aferrava a tota la felicitat que havíem compartit.
Jo també vull ser ell. Aferrar-me a aquesta cara de la felicitat. Mostrar que, en ell i en cada infant, la nostra tasca té un sentit i lluir-ho amb el cap ben alt.
Jo també sóc el Nacho.
Deixa un comentari