aquest és el primer any que no tinc nit d’abans. aquella que m’agafaven nervis i emoció i angúnia a parts iguals. l’última nit de les setmanes prèvies. aquella que em feia sentir que se m’acabava el temps. com si després d’aquell dia no existís res més. perquè, en realitat, després d’aquell dia, no existia res més.
enguany no hi ha hagut nit d’abans. però baixant cap a casa la tarda abans, a l’alçada del carrefour, em van agafar totes les neures. tinc molta enyorança d’aquells nervis, d’aquella emoció i d’aquella angúnia perquè eren el pròleg d’una cosa meravellosa. avui estic cansada i em fa ràbia estar cansada perquè aquesta quotidianitat és esgotadora i no perquè se’m van fer les quatre fent cursa de matalassos. o pegant bronca als qui feien cursa de matalassos. o retallant monedes perquè algú va decidir que havien de ser en forma rodona. o traient a passejar la meua síndrome de la impostora mentre consolo algú que tampoc se sent suficient.
qui sóc jo sense això? a estones m’ho pregunto de forma seriosa. i a estones no trobo l’anna mi, perquè ja hi ha massa gent que em crida pel meu nom seriós (i anava a dir el de veritat, però no penso que sigui un més real que l’altre).
ahir em truca el marc i em diu que jo sempre ho feia fàcil i que sempre tenia idees i que sempre podia amb tot i li pregunto que de qui em parla, perquè a mi tot se’m feia bola, sempre tenia més patilla que grans projectes i sempre acabava plorant sola pels racons. potser la millor qualitat que tenia era la de fingir. després penso que també ho pensava jo, tot això, quan vaig agafar el relleu de l’oscar i em fa riure perquè tardem molts anys en aprendre a creure’ns que ho fem bé i que fer-ho a la nostra manera és fer-ho bé, també.
després, suposo, tardem uns quants anys en aprendre a no ser-hi, a no ser-hi bé.
ara em trobo al punt en què em fa una mica de mal mirar enrere. no sé com se viu sabent que no hi haurà més nit d’abans i tota la pesca. em va fer una estranya pena i tendresa i complicitat mirar-me amb el jordi i l’albert al camp d’esports i entendre que ja sóc al club dels jubilats. dels veterans. dels qui ja han deixat la petjada que el pas dels altres anirà esborrant però que ajudarà a que el camí no es desdibuixi.
ja sabia que arribaria el dia en què no aniria de colònies. també sé que arribarà un dia en què ja ningú sabrà qui vam ser. i des de l’ego, em fa molta pena, inclús ràbia. però des del cor penso una altra cosa a la qual encara no hi sé posar paraules. però és una cosa bonica que si tanco els ulls i la sento dins, em fa absolutament feliç.