Quan vam arribar a la part de dalt de la serra que ens portaria a Iruya vaig connectar amb aquesta sensació: la de ser res. Quantes probabilitats hi ha que, en tots els quilòmetres quadrats que té la terra, acabéssim en aquell lloc tan recòndit i amagat que s’obria pas després d’hores i minuts fent corbes que aixecaven polseguera a dojo? Entre poques i cap, però allà érem. Quants racons hi ha al món que queden amagats radere de les cantonades?
Que sé jo. Em sento petita, minúscula, en aquests casos. Em sento com la formiga que pul·lula sola buscant una molla de pa que li ha caigut a algú que menja com les gallines i tard o d’hora, tornarà al niu. Però que passeja pel tros de terra i passeja, a cada passa, per damunt d’un gra de sorra aleatori que potser mai més tornarà a xafar o sí però quants grans de sorra són una opció bona per posar-hi peu o pota.
Ara sec a la terrassa d’un hostel car d’un altre lloc menys recòndit i el col·lega ha sortit a comprar tabac i jo sento passar els cotxes que tornen cap a casa, supooso, d’una manera rutinària. Jo faig també la meua, de rutina poc rutinària, però cada dia sembla més quotidiana.
I ja tinc bitllet de tornada i em fa emoció anar sabent per on passaré abans d’enlairar-me de nou, però ara gaudeixo de l’atmosfera que hi ha quan penso que no sóc gran cosa, que no sóc ningú. Ho faig després d’una trucada en què el pare ha somrigut com sempre i la mare ha somrigut més de lo habitual i també ho faig després de llegir un missatge del tiet que em diu que li agrada llegir-me i que té ganes d’abraçar-me en directe. I també ho faig després de riure amb una tipa del hostel perquè els problemes que tenen aquí també els tenim, més o menys amb la mateixa humanitat, a tots els racons d’aquesta terra: els que són plens de gent i t’obliguen a ser anònima, els que són recòndits i amagats i et conviden a ser ningú i també els que són casa i et recorden que, a vegades, t’estimen tant que et fan ser-ho tot.
Qui m’havia de dir a mi que a aquestes alçades, en aquesta tranquil·litat que a vegades confonc – de forma encertada, penso – amb la felicitat, sentiria una mica d’il·lusió per tornar a casa. Però bueno, ja ho deien, no, aquells que tornar sempre és la millor part de l’aventura.
Deixa un comentari