Porto una estona remenant llistes de reproducció i discos i he tornat a racons on feia temps que no arribava perquè m’hi sentia incapaç. Hi ha cançons que sembla que ja tenen un propietari per sempre i també sembla que quan les escoltes no les pots deslligar mai més d’aquelles persones que un dia les van conquerir. Era una merda, perquè hi havia lletres precioses que creia que eren de persones que fan mal i músiques boniques que pensava que formaven part d’escenaris de merda que en algun moment ens devien semblar més o menys bons.
Avui, em sorprenc quan hi torno, perquè sembla que tot s’ha deslligat i desmanegat i ja res pertany a ningú. I, alhora, totes les cançons em transporten a un lloc molt concret que encara ni coneixo. Un lloc entre el melic i l’esquena de l’Ares. I no sé si val la pena donar-li més sentit o menys importància, però és alliberador que s’hagi demostrat que cap melodia és de ningú, ni cap lletra parla d’algú eternament.
En tot cas i si em permets, voldria afegir una clàusula de tieta enamorada: no em sabria gens de greu que, des d’ara i per sempre, totes les cançons d’amor em parlessin de Tu.
Deixa un comentari