Conèixer bé l’Aleix és saber, amb certesa, tres coses. La primera és que és una persona eficient, que no deixa caps deslligats, ni preguntes a l’aire. La segona és que és una persona entranyable, impossible de no estimar. I la tercera és que és lent. Fastigosament lent. Amb tota la certesa, la persona més lenta que mai coneixeré.
Treballar amb l’Aleix és garantia d’èxit. Potser no ara, en el sentit més estricte de la paraula, però sí en algun moment o altre. La qüestió és no aturar-se del tot i anar fent. I jo que, al seu costat, m’impaciento. Perdo la paciència, els nervis. Perdo la calma. Tampoc en tinc en abundància, de res d’això, però la veritat és que m’agrada treballar amb ell perquè, malgrat la disparitat de ritmes vitals, la complicitat i la confiança que ens tenim és molt difícil d’aconseguir. I l’estima, és clar.
Però això ho dic amb perspectiva, perquè quan hi estic dins, l’ànsia que tinc d’acabar-ho tot al més ràpid possible em pot i em passa per sobre de la resta del món.
Aquest cap de setmana, després d’hores colze a colze, en què jo estirava amb una mica de garbo i ell anava seguint amb la parsimònia corresponent, a pocs minuts de marxar, el cotxe del Blai es va espatllar. No gaire, res greu. Però ens va posar a ralentí una estona. No vam poder fer res més que jugar a cartes mentre esperem el mecànic. Hora i quart d’espera, hora de feina del senyor de la grua. Un total de més de dues hores d’impaciència entre el meu pit i la meua esquena.
I, ahir, vaig conèixer la Xènia, que tatua amb la tècnica handpoke, que va d’anar fent puntets amb una agulla i, amb la suma de molts puntets, es fa el dibuix. A mi, quan em va dir que tardaria quatre hores, em va caure l’ànima als peus. Quatre hores sense fer res més que estar asseguda amb la mà dreta impossibilitada. Quatre hores d’espera, impacient, retinguda en una sala petita veient-me passar les hores davant del mirall.
I, al sortir, li feia un àudio a l’Ares fent una mica de queixa d’això de les quatre hores i vaig tenir una revelació i potser el que he estat fent tota la setmana és anar rebent la lliçó, de forma insistent, que he de desaprendre a voler anar sempre ràpid i vaig respirar molt profundament i li vaig dir a l’univers que recibido.
Crec que li he pogut donat el tomb: no és la lentitud de les coses que van passant, sinó la meua impaciència d’anar-les vivint. Doncs és una sort, penso, que sigui només això i que tota opció de canvi estigui a les meues mans.
Deixa un comentari