enmig de la guerra

Recordo l’últim cop que vaig estar molt malament i, mentre deambulava buscant la sortida, una tarda de dimecres em vaig asseure a la butaca roja que té el Roger al despatx. Així, sense cita prèvia, sense haver quedat abans. No és un home ni de massa paraules, ni de massa elucubracions, però mentre aquest matí em rentava les dents, m’ha vingut al cap la conversa que vam tenir.

Hi ha dies que encara em sento com en guerra. A estones, penso que és civil i que només és lluita entre venes i artèries i, d’altres, és més aviat com una lluita contra el món. I en aquest cas, és tan absurd com si una ciutat-estat s’enfrontés a una gran potència. Però d’una forma o d’una altra, dins de la trinxera i escoltant caure bombes de lluny, se’m plantejava – i encara se’m planteja – una grisor espessa. Jo sempre m’he imaginat els dies de guerra com a dies de pluja fina o de cels tancats o de boira espessa. Mai fa sol, a la guerra que m’imagino.

Però el Roger em va dir que sí, que hi pensés, que als llocs on hi ha guerra també hi surt el sol. I és més: als llocs on s’hi viu en guerra hi ha gent que estima, que riu i fa riure, que plora d’emoció. També hi ha dies en què la gent canta i balla, nens i nenes que naixen. Que s’enyora bonic, es recorda, se somriu, es fan favors, es comparteix, es cuida a les persones.

Que sembla una merda absoluta, però que enmig de la guerra hi ha molta vida.

I, avui, ho penso: plantada al mig del camp de batalla, si miro a terra, veig la meua ombra perquè sembla que sí que hi surt el sol.