30 de juny de 2019
Com començar? Pinta llarg. Però crec que ni el llibre més gruixut de la història seria capaç de descriure com em sento a aquestes hores.
Per dir-ho ras i clar: sóc la persona més afortunada del món. Va: intentaré ser breu.
Recordo el meu primer KMP admirant l’Aleix, el Carles, l’Oscar, l’Albert quan ho donaven tot per quatre mataos com jo com la resta de persones acampades. També el meu segon KMP on ens van donar una samarreta verda, amb una frase a l’esquena que deia: “imagina que el que construeixes toca el cel”. La portava el primer dia de colònies, no sé si algú s’hi va fixar però, com a la vida, ni hi ha res casual. No sé si enteneu què vol dir això: a mi m’ha costat anys d’eufòries passatgeres, de plors perquè no entenia moltes coses, de frustracions perquè pensava que no valia, de complicitats, moltes i diverses, d’amor, de ràbia, d’incomprensió… en definitiva, un conjunt d’emocions que em resulten inexplicables, però que, senzillament, sento així.
Per mi, aquest “imagina que el que construeixes toca el cel” sou vosaltres. Sense més. Sou el millor equip de què he format part. Totes i cadascuna de les vostres particularitats, especialment el Paraguaio, amb qui hem crescut junts, fem tàndem en aquest merder que són les colònies, i això és sempre un plaer, un honor i una sort. I també l’Ares: companya constant i fidel, a les bones i a les dolentes, quan s’ha de felicitar i quan s’ha d’acompanyar en l’error.
A totes i tots: gràcies. Per ser com sou, per haver aportat tantes coses bones i boniques a aquest equipàs que hem format. M’ho heu posat extremadament fàcil. A cadascú pel seu granet de sorra, perquè això hagi estat increïble. I, sobretot, a aquelles persones que s’han incorporat de nou: sou uns novatos brutals. És un luxe haver pogut compartir aquest pas tan important amb vosaltres, en especial, a aquelles i aquells que vau formar part de la meua primera generació de nenes i nens de colònies.
Ahir també pensava en els nostres primers anys de colònies. L’altre dia era a la dutxa (estrany…) i pensava en tot plegat i em vaig posar a plorar. És increïble, sí, el que hem fet aquest any. Hem aconseguit l’inaconseguible: ens hem cuidat entre totes, ens hem estimat, sempre hem trobat l’abraçada i el somriure necessaris per tirar endavant en hores baixes. Estic feliç d’haver-me trobat amb cadascuna de vosaltres en aquest camí: sento les colònies com la meva vida, hi inverteixo moltes hores i molta energia. Però quan el retorn és aquest, sento que val la pena. I, sobretot, perquè els 59 nens i nenes que han volgut creure en això, han al·lucinat, han gaudit, s’han sentit estimats i estimades i han estat tan feliços com nosaltres. I, al final, això és el combustible que ens fa seguir movent-nos.
També vull demanar disculpes si amb algú no he estat a l’alçada o si en algun mal moment he parlat malament: ja em coneixeu i a vegades sóc incontrolable, fins i tot, per mi mateixa. Em sap greu, de tot cor.
I, dit això, només queda recordar que, demà, a les 19h teniu un beure pagat al costat del Camp d’Esports i que ben aviat revisarem i anirem a celebrar que hem fet pes MILLORS COLÒNIES DEL MÓN MUNDIAL.
Gràcies, de nou, a totes i a tots. Ha estat una passada i m’heu fet sentir tan afortunada que plor. Us estimo MAZO.
Deixa un comentari