Avui ha estat el primer dia que m’he posat anorac. Fotia una rasca interessant a primera hora i, durant la nit, deu haver gelat, perquè els vidres del cotxe del Mor estaven tots plens de gel. Els hem rascat amb el meu carnet d’universitària. Una bona metàfora, per començar el matí.
La veritat és que ens hem posat en marxa quan encara feia sol al centre. Però, en baixar avinguda Catalunya hi havia una boira que tapava totes les vistes i les ratlles de la carretera també, i la calefacció del cotxe ha tardat en emetre aire calent fins que gairebé ja érem al polígon.
Avui que el pla Iglú omple titulars i piulades, hem arribat al límit nord-est de la comarca i ens hem acompanyat amb tres senyores que fan i desfan com poden i com les deixen. Perquè no hi ha recursos; ni materials, ni humans. Perquè se’ls queixen, perquè contagien i clar, ja que ja som grans i que ens hem de cuidar. I elles, tossudes, obren portes, preparen lots, classifiquen roba. I que arribem, carreguem maleters i carretera i manta, bastant literalment.
El termòmetre segueix baixant i jo que no paro de dir que quin puto fred i arribem on s’acaba la carretera, on s’acaba la pista i, fins i tot, on s’acaba el camí. Surt, del fons d’una construcció abandonada, un home. Africà. De Ghana, ens respon. I un altre, que aparta una cortina perquè l’habitacle no té porta, i un altre, que obre una porta de fusta foradada mentre s’ajusta un barret gastat. I un altre, que surt de darrere un arbre on estava pixant, menys que més amagat perquè, al final, és casa seva i la seva intimitat. Són més d’una desena, que s’abriguen i s’escalfen d’aquella manera. I qui dia passa any empeny. Un mana i no acaben de confiar: normal, tu, en el seu lloc, en qui confiaries? Restes cremades per tot arreu, que devien haver estat un foc.
Em poso els guants i em sento ridícula. Tinc els peus gelats i miro com un dels nois només porta unes sabatilles d’anar per casa desaparellades. Hi ha un gall i un altre ens diu que en tenien més però que se’ls han anat menjant, perquè una cosa o altra havien de fer. El qui ens ho explica porta unes malles tèrmiques amb un forat i té tota la part interior de la cuixa a l’aire. Deixem algunes coses, agafem quatre dades i prometem tornar.
I jo que acabo pensant que igual sí, que va de tres mentides. I que no falten recursos, sinó només voluntat; que no contagien, sinó que només fan lleig o fan nosa; que no és que no hi siguin, sinó que només no volem mirar-los.
Mentre marxem, miro al Mor que condueix concentrat en silenci i giro el cap i veig com algun encara ens observa amb les mans a les butxaques. I, ara, escric mentre poso els peus al radiador perquè avui fot un fred de la hòstia, també dins de casa on avui sembla que no s’ha disparat el termòstat.
I penso a veure si allò d’un món dues classes de persones ja s’ha dit o encara hi sóc a temps.
Deixa un comentari