La Laura seu al millor lloc de la sala. Com si fos de l’aristocràcia, somriu davant un auditori ple: és el dia de l’estrena i, encara que sigui un ple fàcil, la veritat és que fa goig.
Surt l’orquestra, acompanyada pels aplaudiments incansables d’un públic absolutament entregat. Surten els cantors entre ovacions i salutacions d’aquest públic poc acostumat a presenciar un espectacle d’aquest tipus. Però ja tindran temps d’acostumar-se. Són els pares, mares i demés acompanyants dels músics i jo miro la mare de la Laura que, al seu costat, deixa brillar el seu somriure discretament. Que n’ha passat moltes d’hores entre les parets d’aquest conservatori, entre les butaques d’aquest auditori. Ella ja ha après que no s’ha de saludar a l’escenari des de la butaca. Però com no aprendre-ho, després de vint anys acompanyant.
Jo sec al lateral i sento una nostàlgia terrible, immensa que m’envaeix cada centímetre de la pell. I amb les primeres notes de la música em venen unes ganes de plorar que no sabria explicar d’on surten.
Però sí que sé què volen dir. Avui descobreixo que, per fi, i després de tants anys, sé estar al seu costat sense sentir-me diminuta. Avui sento que l’admiro i l’estimo i que, segurament, necessitava trencar i agafar distància per veure que, amb perspectiva, tot és més simple. Avui, m’emociona veure-la emocionada, avui, em satisfà veure-la satisfeta.
I, al final, tinc com una revelació: ens han dit tants cops que hem de ser les millors, que hem caigut massa vegades a la trampa de sentir-nos petites mirant al costat. Que sí, joder, que tot és més simple: això no va de saber escriure una cantata increïble (que no tothom ho sap fer), no va de saber saber afinar d’oïda sense cap referència (que no tothom ho sap fer), no va de saber clavar els ritmes d’un solo sincopat (que igual això sí que ho hauria de saber fer tothom).
Això va de que la vida no és una cursa on guanyar sempre. Això va de que la vida és un camí en què, juntes, probablement, anirem més lluny.
Això va de que, avui, sóc feliç perquè ella és feliç i no sabeu com de feliç em fa sentir-me així.
Deixa un comentari