Ha entrat un senyor quan passaven les onze. No arriba a la cinquantena i té els ulls molt, molt blaus. És algerià. M’ha somrigut i li he preguntat com anava. M’ha dit que li han robat la bicicleta i les quatre coses que hi portava i m’ha preguntat que què faria ara sense bicicleta. Jo he arronsat les espatlles i no he sabut gaire què dir-li, perquè a mi també em van robar una bicicleta però als dos dies en tenia una de nova.
I llavors m’ha preguntat que què tal jo. I vaja. Que jo marxo de vacances la setmana que ve i me petaré, només de vol, més diners dels que ell guanyarà en el que queda d’any. M’he limitat a respondre que no ens podem queixar i m’he sentit tirant a patètica.
Ha entrat un noi. Del 93, com jo, marroquí. Poques paraules, les suficients. Un castellà fluït, amb les conjugacions verbals pertinents que demostren que no és el primer dia que volta per aquí. M’hi imagino, em costa poc fer-ho quan algú és de la meva quinta: sola, fent cua perquè algú m’escolti una mica i em doni un paquet d’arròs i un pot de cigrons. I a la sortida de la parròquia voltant o anant a algun lloc que li diré casa però mig de mentida, mig de veritat perquè no hi ha més opció.
I llavors he pensat que jo també ho faré, no per obligació sinó per tria. Voltar lluny de casa, amb tot el que tinc a sobre, dormint a qualsevol lloc, somrient als locals mentre els locals em somriuen a mi. I escoltar aventures d’aquells per qui no existeixen les fronteres…
Ha entrat un altre noi amb un passaport verd, embolicat amb un sobre de correus. Li deuen haver enviat, igual va viatjar sense passaport… i viatjar sense passaport intueixo què vol dir. C’est la première fois, diu fluixet.
I llavors he recordat el moment en què vaig renovar el meu i em van fer una foto horrorosa, i és brillant i nou i net i està sobre la tauleta del rebedor perquè vaig comprar uns bitllets per travessar de punta a punta sudamèrica. I també he recordat com la noia del consulat em va prendre per boja quan li vaig preguntar si necessitaria algun visat per entrar al país llunyà, estranger, desconegut.
Vull marxar de vacances. Vull compartir i vull estripar el meu passaport a parts iguals. Vull tenir contradiccions tota la meva vida: que no ens hi puguem acostumar mai.
Però de moment, anem fent, que prou que costa.
Deixa un comentari