aquest 8 de març

8 de març de 2018, #VagaFeminista

Abans d’entrar a la dutxa revisava el meu cos despullat al mirall. Sobra una mica per aquí, falta una mica per allà… Per què no sóc un pam més alta i una mica menys panxuda?

L’aigua queia suau sobre el meu cap. Tinc els pèls llargs a les aixelles. M’hauré de depi… No, crec que no. Què diran? No m’importa, no m’importa, no m’importa. Sí, en realitat sí. M’importa, m’afecta i ho sap el meu jo més passional. Però l’AnnaMi més racional intenta que cali el missatge: ets lliure, has de ser-ho.

I m’he vestit pensant en tu. M’he vestit pensant en el dia que et van fer mal i com m’agradaria avui plorar de ràbia, d’esperança i de lluita al teu costat. I, malgrat ets lluny, et sento ben propera.

Baixem i ens repartim els carrers i les octavetes. Se’ns afegeixen al grup dues noies joves amb mini faldilla i talons de vertigen. Penso, automàticament “d’on surten aquest parell? Mare meua, no saben ni on van…”. Em poso vermella només de fer-me conscient de què estic pensant. Surten d’on volen, van on volen, vesteixen com volen i no és més vàlida la meva lluita per dur uns pantalons lila i els sobacos peluts. De fet, no és meva, és NOSTRA lluita.

Em trobo l’Ares, que em fa especial il·lusió. Dona (extremadament) tossuda, lluitadora, a vegades una mica radical, amiga, germana. La dona que més estimo al món mundial. Sempre m’agrada trobar-me-la al carrer. Perquè és la millor. Em diu que els meus pantalons “no són lila” i davant la meva cara de decepció rectifica com si em donés el premi de consolació, “bueno, granate-lilós, va”. Riem.

Veig, amb impotència, algunes cares llargues. Rebuig d’homes grans sobretot. Reneguen i ens insulten. Ens insulten per dones, per malfollades, per amargades, per poca-feines, per perroflautes.

Veig, amb impotència, cares de rebuig, però aquest cop no són homes desfasats de la causa. Són noies, dones com jo. No volen saber res de nosaltres. Són dones que treballen en botigues, segurament, amb salari base i horaris de por. Són dones que treballen en botigues que classifiquen les dones per talles, que etiqueten aquelles que no entren dins els patrons, que marquen canons de bellesa impossibles. La trenta-vuit m’apreta el xut i tal. I baixen la persiana. No fos cas que l’Amancio&Co es quedessin sense clientela, vaja.

I això, que són dones que treballen en una indústria que viu de les condicions inhumanes que imposen a dones i nenes en països llunyans. Sí, suposo que la Inés tenia raó: també és una vaga anticapitalista. El capitalisme que genera les desigualtats i les injustícies més bèsties. Sí, crec que contra això lluitem avui (i una mica sempre que podem).

Seguim.

L’Anna em diu que té set. La companya de darrer li ofereix aigua. Es somriuen. La complicitat. Que bé!

Aleshores em venen ganes de plorar. Acabem a la vora de les noies de la mini faldilla. Van repartint octavetes com a boges a tothom: taxis, botigues, vianants… El feminisme també és això: poder anar amb mini faldilla sense que ningú els digui fresques o provocadores. Encenem una conversa agradable i còmplice. Són molt agradables i ben conscients del motiu que les ha portat a la vaga. “Per avui ja tens la lliçó apresa” em repeteixo.

Arribem a l’epicentre de tot. Són les dues hores d’aturada i el nombre de persones es multiplica. Em criden. Són les nenes de l’esplai. Em fa feliç veure-les. Xerrem una estona. També saben per què hi són, també saben que hi han de ser, també s’indignen perquè cap mestra, cap professora del col·legi hi és. Em sembla emocionant que la llavor que anem sembrant, avui comenci a despuntar encara que només sigui una mica tímidament. Són les millors.

Parlo amb una jubilada coneguda. “La meva filla [mestra] avui no fa vaga però tractaran el dia de la dona i el feminisme a classe”. Vaja, jo pensava que això s’havia de treballar dia a dia, durant tot el curs.

Marxem a casa. Obrim un tupper i l’escalfem al microones – espero que això no compti com a treball domèstic. Dinem mig reflexives sobre el món i la vida. TV3 només il·lustra la convocatòria de les CCOO i la UGT. Lamentable.

I jo que, tot seguit, pujo l’ascensor de la Seu Vella amb tres homes que em tripliquen la mida cadascun (afegiria que eren dos moros i un negre, però això ja ho deixem pel dia internacional de l’anti-racisme, va) i no puc evitar pensar “Ui…”. Arribem a dalt amb normalitat. Ells marxen cap aquí, jo tiro cap allà. Penso “Uf…”, com si fos una sort i no una realitat que no m’hagués passat res. Quanta feina em queda per fer, quanta feina ens queda per fer!

Ara anirem a la manifestació. Que, després de tot, després que ens matin, ens violin, ens assetgin, ens cosifiquin, ens explotin; el mínim, hauria de ser cremar quatre o cinc contenidors. Però això negaré haver-ho dit, que últimament posen a la tropa a la presó amb massa facilitat i total impunitat.