Mes: Juny de 2022

hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (ii)

| annaMi

Quan sona el pip de l’alarma, vol dir que ja no ha de sortir ningú més d’allà dins i és absurd com de contenta em fa. Pujo les escales a pas lent, intento entrar ràpid, però no garanteixo gran cosa. Sec damunt la taula i penso en aquella cançó que diu que si et veiessis com jo et veig i tot allò.

I parlem una mica de tot de coses sense importància que fan riure i ens fan riure i aquests dies no em cal massa més. Res més, inclús diria.

Que jo que sé, crec que als llits incòmodes somio més i hi tinc el son més lleuger. I m’hi agrada somiar coses agradables, despertar-me decebuda perquè allà era tot idíl·lic i adonar-me que només estava somiant coses que ja són reals. I somriure amb els ulls tancats i girar-me per seguir dormint, que aquesta nit feia fresca i se podia dormir bé.

Entra la llum del matí i se senten mixons. M’he despertat cansada, però m’he trobat amb una calma tremenda de saber que és AQUÍ.

hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (i)

| annaMi

L’olor de la casa que serà casa uns dies i que també ho és la resta de l’any des de més lluny. La llum fosca a les escales i clara a la peixera. L’ambient carregat del matí, l’aire fresc que entra per la finestra. L’eternitat al nostre davant. El gall a primera hora, els cops de porta a la darrera.

La gent i laVida. Intento posar pausa perquè la voràgine d’això que s’atansa no se m’emporti, però joder si me costa. La intensitat d’aquestes setmanes no ha tornat – encara – a la normalitat. Segueixo en alta freqüència: responc, parlo, decideixo, pregunto en excés sense rebre massa contesta. Acompanyo i intento deixar-me acompanyar. Controlo per bloquejar els meus dubtes i les meues inseguretats. També intento deixar-me descontrolar una mica i deixar que res sigui perfecte i que, així, ho pugui ser tot.

I al final, ens anem abraçant, perquè a vegades, hi ha persones que no volen dir coses amb paraules, però les acaben dient mentre s’apreta un cos contra l’altre.

Se’n va anant tothom i em torno a quedar sola amb aquells ulls grossos que són impossibles de llegir i que algun altre dia ja m’han fet estar-m’hi una estoneta. Ens abracem suau però ferm i penso endins que, per mi, no caldria que s’acabés mai, aquell moment.

Ai, sí, que després de molt de temps, torno a sentir que és AQUÍ.