només onze

Avui em desperto plorant, com si fos una nena petita. Sembla que no faci pas tant, que escrivia sobre l’home que pregava sota el raig de llum que entrava per la finestra del pavelló 3. En realitat en fa gairebé un any i en realitat només en fa deu mesos.

El refugi de la Parròquia de Sant Ignasi és un lloc tranquil. Sense pretensions de ser més del que el que és: una comunitat que acull, amb els esforços de tantes i molts. Mira, no és res més que això: matalassos a terra, un lladre amb molts endolls, una sala amb taules parades. I mira, tampoc és res més que això: uns porten els kits per repartir, els altres el servei de bugaderia, els altres un tècnic que coordini. I després ve el matrimoni que ha preparat sopar per tothom i també les dones i homes que el serviran i fregaran el menjador en acabar i també les joves que hi passaran la nit i l’endemà preguntaran com han dormit mentre serveixen un cafè de marca blanca.

Les parets de la parròquia són plenes de vida i, mentre la gent surt de fer guitarra, d’apuntar-se a colònies, dels seus grups de reflexió o de catequesis diverses, passen a l’església els qui van a la missa de vuit i pugen al primer pis els qui posaran al terra l’estora i faran la quarta oració del dia. Segurament, no som tan diferents.

I a mi no deixa de sorprendre’m i d’emocionar-me i indignar-me que, mentre a Ceuta o a Gaza o a Huelva o al mateix centre històric de la ciutat, hi abunden les històries d’odi i de violència, les parets de Sant Ignasi són, més que un refugi, un oasi.

Perquè són poc més d’una desena, que s’hi queden. I perquè són molt pocs, en comparació dels qui no ho faran. Però em serveix trobar-me en la mirada de l’altre i veure algú que busca empènyer la vida com, més o menys, a la meva manera, també faig jo. I, en trobar-me amb la persona, més enllà de la resta, és més senzill veure que onze potser són més del que semblava.

Sí: allunyar-me de la homogeneïtzació estúpida que em porta a deslliurar-me de la part proporcional de responsabilitat que em correspon, pel fet de viure en un lloc massa hostil per a les persones. On les veïnes s’organitzen per fer fora dels seus barris els serveis diversos, on les administracions es passen la pilota entre governs i oposicions en una competició per veure qui ho fa pitjor, on la policia pentina les zones a la recerca d’il·legals per expulsar-los, on els protocols només serveixen per seguir fent funcionar l’engranatge productiu d’un sistema podrit, que vacuna en massa perquè la pela és la pela. Qüestió de voluntat, només. O de prioritats, vull dir. Com sempre, suposo.

Però, saps què? Ahir dos dels nois van trobar feina i van marxar de la Parròquia. Avui m’he despertat amb un WhatsApp on se’ns explicava que correria la llista d’espera i, aquesta nit, hi haurà dues noves persones sopant-hi, dormint-hi i compartint-hi. I, a mi, que porto dies d’alta tensió, se m’ha desfet una mica de nus i m’ha agafat la plorera tonta, com mig superada, com sempre, per la voràgine de coses que ens passen però també per l’alegria que hi ha algú que ja no necessita del refugi.

no del tot

Damunt dels núvols sempre hi ha sol, però hi ha dies que sembla que no existeix prou combustible al món per poder volar tan alt.

Avui, per arribar-hi – a veure el sol -, hem passat unes turbulències terribles, que pensava que me moria.

Però que et sacsegin de tant en tant està bé.

Toco terra i fa un dia grisíssim. Se m’escapa el riure, perquè sembla molt metafòric i no ho és.

No del tot, al menys.

Però mira, sembla que, ara, encara recordo la lliçó.

DRAMA

«I ara, t’agafes el teu drama, i te’l menges tu i plores i t’enrabies, però és teu, no en facis partícip a l’altra gent d’una cosa que només existeix al teu cap»

El dramatisme és com una malaltia que me neix a la boca de l’estómac, just al costat del cor i se m’estén per la resta de llocs del cos. De cap a peus. Que s’arrapa, amb urpes i dents a tot allò que sóc. Que cega. I quatre coses més, però en definitiva, això: em roba la perspectiva des d’on fer les coses fàcils.

I és que, a més, és com una droga que m’enganxa a viure des d’una intensitat com artificial. Que sí: a posar-me fins al fons als clots i fer com que ningú vol ajudar-me a sortir-ne. I no és això: ni els clots són tan fondos, ni l’ajuda és tan absent.

És això altre: només la merda que, a estones, fa que me costi més viure amb la sinceritat de lo senzill o lo simple, que des de l’escenari farandulero que tinc muntat dins del meu cap.

En fi: que difícil fer-ho fàcil.

Però, avui, ja n’hi ha prou de tanta comèdia.

Paraules que em fan feliç (x)

30 de juny de 2019

Com començar? Pinta llarg. Però crec que ni el llibre més gruixut de la història seria capaç de descriure com em sento a aquestes hores.

Per dir-ho ras i clar: sóc la persona més afortunada del món. Va: intentaré ser breu.

Recordo el meu primer KMP admirant l’Aleix, el Carles, l’Oscar, l’Albert quan ho donaven tot per quatre mataos com jo com la resta de persones acampades. També el meu segon KMP on ens van donar una samarreta verda, amb una frase a l’esquena que deia: “imagina que el que construeixes toca el cel”. La portava el primer dia de colònies, no sé si algú s’hi va fixar però, com a la vida, ni hi ha res casual. No sé si enteneu què vol dir això: a mi m’ha costat anys d’eufòries passatgeres, de plors perquè no entenia moltes coses, de frustracions perquè pensava que no valia, de complicitats, moltes i diverses, d’amor, de ràbia, d’incomprensió… en definitiva, un conjunt d’emocions que em resulten inexplicables, però que, senzillament, sento així.

Per mi, aquest “imagina que el que construeixes toca el cel” sou vosaltres. Sense més. Sou el millor equip de què he format part. Totes i cadascuna de les vostres particularitats, especialment el Paraguaio, amb qui hem crescut junts, fem tàndem en aquest merder que són les colònies, i això és sempre un plaer, un honor i una sort. I també l’Ares: companya constant i fidel, a les bones i a les dolentes, quan s’ha de felicitar i quan s’ha d’acompanyar en l’error.

A totes i tots: gràcies. Per ser com sou, per haver aportat tantes coses bones i boniques a aquest equipàs que hem format. M’ho heu posat extremadament fàcil. A cadascú pel seu granet de sorra, perquè això hagi estat increïble. I, sobretot, a aquelles persones que s’han incorporat de nou: sou uns novatos brutals. És un luxe haver pogut compartir aquest pas tan important amb vosaltres, en especial, a aquelles i aquells que vau formar part de la meua primera generació de nenes i nens de colònies.

Ahir també pensava en els nostres primers anys de colònies. L’altre dia era a la dutxa (estrany…) i pensava en tot plegat i em vaig posar a plorar. És increïble, sí, el que hem fet aquest any. Hem aconseguit l’inaconseguible: ens hem cuidat entre totes, ens hem estimat, sempre hem trobat l’abraçada i el somriure necessaris per tirar endavant en hores baixes. Estic feliç d’haver-me trobat amb cadascuna de vosaltres en aquest camí: sento les colònies com la meva vida, hi inverteixo moltes hores i molta energia. Però quan el retorn és aquest, sento que val la pena. I, sobretot, perquè els 59 nens i nenes que han volgut creure en això, han al·lucinat, han gaudit, s’han sentit estimats i estimades i han estat tan feliços com nosaltres. I, al final, això és el combustible que ens fa seguir movent-nos.

També vull demanar disculpes si amb algú no he estat a l’alçada o si en algun mal moment he parlat malament: ja em coneixeu i a vegades sóc incontrolable, fins i tot, per mi mateixa. Em sap greu, de tot cor.

I, dit això, només queda recordar que, demà, a les 19h teniu un beure pagat al costat del Camp d’Esports i que ben aviat revisarem i anirem a celebrar que hem fet pes MILLORS COLÒNIES DEL MÓN MUNDIAL.

Gràcies, de nou, a totes i a tots. Ha estat una passada i m’heu fet sentir tan afortunada que plor. Us estimo MAZO.