Vist amb perspectiva, em va dir, tampoc és tan greu. I després d’un silenci una mica incòmode, va afegir que ara no és tan greu, però en aquell moment va fer mal: potser allò no tenia cap valor per ningú i el temps ha acabat confirmant-ho.
En tot cas, des de que vaig arribar, semblava que no havia canviat gran cosa més que algunes de les que portem dins. Com si hagués estat ahir que sèiem al terrat escoltant Extremoduro a la llum de les espelmes. Avui quedem nosaltres i ens preguntem quant de mal ens fa que només hi siguem les dues. Sembla que ja tan sols sap greu. Temps i relativitat, també, suposo, no ho sé.
Que després de posar-nos al dia de les històries estranyes d’aquests últims dos o tres anys, ens trobem amb pijama parlant de les mateixes coses de sempre, amb la mateixa mirada de bona gent de sempre, encenent-nos amb les mateixes reivindicacions de sempre, rient de les desgràcies quotidianes de sempre.
I això que és tan familiar em tranquil·litza i m’avisa que, segurament, les arrels s’han fet fortes, amb les conviccions que ja intuíem i les poques certeses que hem anat confirmant. Però després hem tret branques i fulles i flors i fruits i hem crescut i hem curat coses que avui sembla que ja no són tan greus.
S’ha aixecat al matí i no ha volgut encendre la llum per no molestar-me sense saber que dormir en qualsevol circumstància és el meu superpoder. Ha marxat i quan m’he despertat, m’he trobat el seu missatge i se m’ha escapat un somriure tonto i ves a saber quan ens tornarem a veure però, avui, que bé.
Deixa un comentari