trenta

Tenia ganes de començar aquesta pàgina en blanc, potser de forma més metafòrica, però també de forma com a més palpable perquè fa dies que no escric gran cosa. Engego la dècada dels 30 i hi arribo una mica despentinada i amb cert caos, però com sempre, res de nou. Ahir em posava al llit sabent que tinc un sofà nou a casa i una nova cafetera i sentia la Montse rascar alguna cosa pel menjador i vaig aixecar-me d’una revolada i la vaig esbroncar, no fos cas que allò que estigués rascant fos el nou sofà. I es va quedar immòbil, en una posició incòmoda amb una pota aixecada, com si l’hagués enxampat amb les mans a la massa, fent alguna cosa que no havia de fer. Sap quan fa coses que no ha de fer i només les fa perquè vol casito, ja ens entenem. Però em va mirar amb aquests ulls blaus enormes que gasta i la cara de què vols tu ara que vaig riure sola pensant que jaja, si aquest és el problema més gros amb què arribo als 30.

Feia dies que s’atansaven i pensava, de forma recurrent, que quin vertigen, 30. Però hi arribo havent tancat el calvari més llarg que he viscut, en forma de carrera universitària a distància, amb la pujada de sou que això implica i també amb una calma general que feia dies que no tenia i, a priori, molt temps lliure, que és tot el que desitjo al meu dia a dia. Han arribat amb sorpreses boniques que em poden fer perquè, encara que vagi d’espavilada, sóc una mica ingènua o molt confiada. I també amb reaparicions de persones amb qui he compartit tant, amb videotrucades d’aquelles que hi són sempre i bufant les espelmes al costat de qui més estimo. M’han regalat un sofà, de sorpresa, del qual no sé com me n’aixecaré per anar a treballar perquè és extremadament millor que el que tenia abans, comodíssim. I també una cafetera espectacular que m’ocupa mitja cuina i que apretes un botó i la resta se fa sol i ja m’agrada perquè sóc una mica gandula. I un joc de taula, a mi que els jocs de taula meh, però que l’accepto perquè m’han promès que no quedarà així. En fi, lo important, és que tot això ho he fet al costat dels qui hi són sempre i que, al final, avui només és un dia, però la vida en són molts.

I arribo als 30 amb certa consciència de tot plegat, de què em passa per dins i més o menys què passa per fora i, sobretot, amb la sensació – molt cansada i gairebé sempre satisfactòria – d’estar aprenent, en molt poc temps, tantes coses com no havia après mai. I, bueno, també arribo als 30 sense haver fet grans coses, assumint que la vida no té res especial reservat per mi, perquè al final, les grans coses son la vida i especial ho és tot allò que va arribant.

Avui estic agraïda, perquè a vegades penso que sóc un desastre de persona que no mereix res del que té i després passen coses, com aquests darrers tres o quatre dies molt intensos i bonics, que m’ensenyen – o em recorden – que visca l’amor entre les persones que hi som perquè volem ser-hi. Tant de bo aquesta sensació em duri molt temps dins del cor i no se m’oblidi amb la facilitat que se m’obliden les coses bones.