A la primera fila d’hamaques hi ha un senyor gran. O potser només envellit. Resa amb els ulls tancats i la llum que entra per la finestra del fons del pavelló l’il·lumina d’una manera que sembla que Al·là li estigui dient ‘Tranquil, estic amb tu‘. Jo passo per allà cada quatre o cinc minuts i l’home, quiet, segueix pregant, aliè a tot el que l’envolta. I em pregunto, constantment, com es pot seguir tenint fe, en un lloc com aquest?
Surto i em trec la mascareta per respirar una mica. El cel ja és lila i fa olor a vespre. Penso que, per molt que busquem discursos conciliadors que ens deixin la consciència tranquil·la, la realitat és una animalada. O pitjor que una animalada: quina altra espècie és capaç de fer això? Torno a entrar.
Una estesa d’hamaques, amb la separació de rigor, amb mantes desiguals i coixins nous. Tota una vida posada en una bossa d’escombraries blanca dins cada minúscula parcel·la o en una maleta nova dins la consigna. Roba estesa per totes les tanques que perimetren la zona, calor asfixiant ocupant fins a l’últim racó dels pavellons. I, sobretot, la targeta.
Ahir, en preguntar-li a un noi com es deia, a l’entrada del menjador, em va respondre ‘quatre-cents vint-i-tres’, mentre em donava la targeta perquè ho pogués comprovar. Allà dins, no té nom. A ningú li importa: a partir d’ara, només seràs quatre-cents vint-i-tres. Sense història, sense motxilla, sense família, sense somnis. Sense nom. Quatre-cents vint-i-tres ha accedit al pavelló sense febre. Quatre-cents vint-i-tres s’ha dutxat. Quatre-cents vint-i-tres ha sopat. Quatre-cents vint-i-tres ha accedit al recinte d’hamaques. Demà, quatre-cents vint-i-tres no vindrà, esborrarem el número i l’hamaca l’ocupara el quatre-cents vint-i-quatre, i després el quatre-cents vint-i-cinc i així fins que es doni per acabada la campanya. I no és culpa de totes les persones i entitats que, allà dins, intenten fer de l’infern un espai menys inhumà: sempre acaba sent el bon sistema, que ens utilitza com a part d’un engranatge perfecte que acaba putejant aquells qui necessita per beneficiar als de sempre.
No sé com seguir posant paraules a una imatge que és molt complicada de descriure sense caure en el discurs lacrimogen, sense envair els espais d’intimitat d’aquells que gairebé no en tenen. No tinc ni la més remota idea sobre com combatre l’odi i la por que es percep a la tele, a twitter i pels carrers: com donar raons a algú que sent irracionalment? Perquè sí: això també és la nostra ciutat, no cal emmascarar ni suavitzar cap realitat. Som una ciutat racista, impregnades d’un racisme tan inherent que ni ens l’identifiquem i preferim dir-ne ‘ordre’ o ‘preocupació’ o ‘neteja’.
La llum ja no entra per la finestra: gairebé és fosc i s’encenen les llums del pavelló 3. L’home que resava immòbil ja no hi és: se’n deu haver anat a sopar. Igual és un treballador del camp que segueix els circuits tot l’any arreu de l’estat. Igual no, igual és un dels centenars de venedors ambulants o dels qui es dediquen a l’hoteleria i la restauració que, enguany, s’han vist sense opcions i la fruita els ha semblat una bona alternativa.
En tot cas, ens és una mica igual. A efectes pràctics, l’únic que necessitem és saber que el quatre-cents vint-i-tres seguirà tancat allà dins, que no embrutarà els nostres barris i que no anirà escampant el covid pels nostres carrers. Perquè està clar: que el quatre-cents vint-i-tres sigui el Mamadou o el Pere tant li fa. El que ens desperta la consciència és quan el quatre-cents vint-i-tres és el culpable absolut de posar a la corda fluixa els nostres privilegis.