Etiqueta: coronavirus

  • Passin i vegin! Si us plau aplaudeixin!

    L’onzena cançó del Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (2014) dels Amics de les Arts es titula ‘La dona vestigi’. Cançó que mai ha estat entre els grans hits, per cert, però escolteu-la.

    En acabar l’estiu d’aquell 2014, en què sortia el quart disc d’estudi dels Amics, la galeria del meu primer smartphone estava plena de fotos amb nens i nenes negres. M’havia sortit l’oportunitat d’anar a Roquetas de Mar a conèixer la realitat de temporers i, en general, de les persones magrebines i subsaharianes (moros i negres) migrades. Avui em sento una mica idiota, perquè a vegades passa que cal fer mil quilòmetres per adonar-te que, en realitat, l’avorriment quotidià t’ha fet cega d’allò que tens a la plaça de davant de casa.

    Ha plogut molt des d’aquell juliol, també dels estius següents en què, voluntariat internacional rere voluntariat internacional, anava canviat el concepte fortuna pel de privilegi. I avui sec a escriure sabent que sóc una suma d’aquests privilegis. En procés de deconstrucció, sí, però descobrir-me sobre uns fonaments plens de merda, fa mal i causa una mica de desorientació, què he de dir.

    Aquests dies torna a ser titular a tot arreu. Lleida i, en general, Ponent estem al punt de mira. Tenim periodistes de tots els mitjans coneguts i desconeguts trucant a portes i telèfons, ocupant places i carrers de càmeres i micros. Això és drama, no lo de la Casanovas! Documentals, peces, articles, opinions. Fotos, moltes fotos. Mil enfocaments. Deu mil reaccions, que si no opines sembles ruc! Joder, mai havíem obert ni el comarques i avui omplim les primeres pàgines de tot arreu.

    Atenció, senyores i senyors. El número que ve a continuació no el fa cap més circ al món: és tot un prodigi, passin i vegin.

    És un circ.

    Ara es tracta de treure el millor titular, el que atregui més visites al web, les declaracions de la persona més interessant, el negre que faci més pena (¿seguro que no quieres salir?) . Ara es tracta d’anar al racó més miserable – encara que no hi visqui ni un temporer – a fer fotos dels llocs més bruts i pestilents per poder tenir la imatge que val més que mil paraules (i hem pensat que ens hi podríeu acompanyar). Ara es tracta de que el moro digui, amb cara de tristesa, que té por i si ho pot dir davant del micro millor encara (¿puedes repetir esto?). Ara es tracta d’il·lustrar les peces amb rostres que despertin la compassió – fugaç – de l’espectador, que pensarà que fan molta llàstima i que tant de bo hi pogués fer alguna cosa (suerte que hacéis un gran trabajo, ¿eh?).

    I jo, sense voler-ho del tot, em trobo de cara amb l’Anna que es feia fotos amb nens negres, dels quals no en sabia res més que la desgràcia que els intuïa, i de la qual no me’n sentia gens responsable (quina sort haver nascut on he nascut, tu!).

    No tinc cap solució ni voldria caure en cap parany d’alliçonar a ningú: a mi m’ha portat alguns anys de feina descobrir que segons quins retrats de pobresa i misèria no ajuden en absolutament res ni a ningú. Igual, jo que sé, hem d’allargar la mirada, entomar la part que ens toca i actuar en conseqüència. Que la situació no és novetat: fa dècades que es repeteix.

    O igual no. Igual només és enguany, que cal fer-ne notícia, perquè la injustícia no són ells dormint al carrer, sinó nosaltres en risc d’infectar-nos.

    Quina meravella! Passin i vegin! Si us plau, aplaudeixin!

  • la veïna de dalt

    Vivim en un bloc vell molt petit de només quatre pisos en una zona amb poques cases habitades. A la nostra escala fem confinament la parella del quart i nosaltres. El tercer és buit i al primer hi ha un despatx que sembla que ha aturat activitat.

    La Dolors és la dona que viu a dalt i a vegades ens demana coses massa tecnològiques, que ella diu que no sap fer i després ens ho paga amb ampolles de vi i caixes de bombons “que a mi no em convenen i l’Antonio s’ho menjaria tot”. Avui m’ha fet un missatge per si li podia corregir un text i enviar-lo a una adreça d’email en nom seu.

    Ha trucat al timbre i ha pujat tres escales, a metre i mig – distància reglamentària que respecta escrupolosament – i, amb la mà que no aguantava el cigarret, m’ha allargat uns papers arrencats d’una llibreta. Em fa gràcia perquè quan vol dir “@” ella escriu “arroba”.

    Res, que era una carta al director, pel diari d’un dia d’aquests. Tots ens volem sumar als homenatges a la gent que fa que les ciutats segueixin sent ciutats i ella, que a vegades té insomni, mira mentre fuma com passen els camions del servei de neteja per deixar el carrer net, malgrat no puguem passejar-nos-hi – “amb lo que ens agrada, eh?”  – i treure les bosses de brossa que se’ns amunteguen a casa. 

    Li faig un missatge de que ja ho he enviat i ella treu el cap per la finestra i ens crida “Nenes, ràpides! Què faria sense vosaltres!”.

    I és cert: què faríem les unes sense les altres?

  • la padrina (III)

    2 d’abril,
    tres dies de confinament per mi,
    tres setmanes de confinament per ella

    És una hora estranya perquè em truqui la padrina Antonieta, perquè normalment a les cinc sol estar fent la ronda telefònica de les vídues de la colla.

    Em fa un bot el cor: una o altra en deu passar. Així, a traïció, em venen al cap la trucada a mig matí que em va fer la mare un dia laborable, per dir-me que s’havia mort la Montse o la trucada de la Mariona abans de sortir de la feina, el dia que es va morir la Lídia. I el meu cap, que és així d’incontrolable, en els tres segons que tardo en respondre la trucada, ha barallat les tres mil opcions que comporten malaltia i mort de la padrina i companyia.

    Si?

    “Anna. Saps l’Antonio?”

    M’ho pregunta i em respon sense que jo pugui dir gran cosa.

    Clar que sé qui és l’Antonio. L’Antonio és un senyor del poble, era el veí d’hort del padrí. “És castellà” que diria la padrina. Un home entranyable, com andalús dels de sempre que després d’una vida sencera amb prou feines se l’entén quan parla català.

    Una bona persona.

    Un gran amic del padrí que va ser-hi fins l’últim dia. I que després que el padrí es morís mai ha deixat de portar-li qualsevol cosa que collís de l’hort a la padrina: carabassons, carxofes, espinacs, tomates. El que sortís. Com si d’una forma o altra, el padrí seguís present en la terra.

    “Saps quan et vaig dir que ja hi havia algun cas aquí?” i m’ho pregunta com si fes una eternitat que m’havia explicat que ja havia arribat el coronavirus al poble. En realitat, només feia sis o vuit hores que havíem parlat.

    “Doncs és ell” 

    I de cop se li apaga la veu i, des de que està sola, sento per primer cop que es posa trista en profunditat. I penso que està feliç que no ens passi res a nosaltres perquè sap ja sap que primer va ella i que no voldria que ens passés res. Però si li passa a l’Antonio, que no és de casa, ni és jove, ni gran cosa més; se li fa petit el cor. I no para de pensar en la seva dona, la Maria, i desitja fort que no es quedi sola perquè, jo que sé, igual s’hi veu reflectida d’una manera o altra. Perquè en la idea que l’Antonio se’n vagi, sent(im) una mica que també marxa una petita part més del padrí.

    “No sé si trucar-la, no vull que es pensin que sóc xafardera”. Padrina, que sí que ho ets, però després de tot el que t’han acompanyat… bé, fes el que sentis.

    3 d’abril
    un dia més

    Comunica tota la santa tarda després de comunicar tot el sant matí. Quan despenja “ai que si aquest mes m’arribarà una factura de telèfon, que ja veuràs”. Ai padrina, tot el que puguem pagar amb diners no és problema. “Ja tens raó!”

    Avui està més animada. M’explica que també estava contagiada la filla de l’Antonio però que avui li donen l’alta i tornarà a casa.

    Al final, sí que va trucar a la Maria, i està tranquil·la i contenta d’haver-ho fet. “M’ho va aconsellar l’Ares” que sempre ha sigut més consellera que jo. De l’Antonio no en sap res, però si no en sap res és que de moment encara no ha passat res digne de ser notícia.

    “Bueno, com que parlem cada dia ja no tinc res més a explicar-te”. 

    I penja amb la tranquil·litat que la Maria ja no estarà sola perquè tornarà la filla aviat i també perquè s’encomana una mica al padrí, que passi el que passi ens cuidarà a totes.