reverdecer

Tancant aquest dos mil vint-i-tres, com sempre, recapitulo. Quin any, mare de déu.

he tingut por, molta por perquè ja no sé on caure morta: les certeses casi no existeixen
he viscut al fons del pou molts dies i, quan he pujat un sol pam, he clavat les ungles a les parets per evitar baixar ni un mil·límetre
he tornat a tindre por per si relliscava i me n’anava avall una altra puta vegada
no sé com, potser només decidint-ho, he anat escalant-ne les parets, hi ha hagut dies que han relliscat com una granota i d’altres que no semblava tan difícil, potser inclús ho trobava senzill
he vist la llum, l’he tingut a tocar i no m’he n’he fiat del tot
però, al final, l’he tocat, l’he sentit. m’he posat les ulleres de sol i m’hi he entregat en cos i ànima.

he tancat portes:
de les de sang, no vull que ningú faci mal a la meua tribu en nom d’una família trencada
de les que un dia havia triat, però ja no és aquell dia. ha sigut bonic, adéu fins sempre sort.
de les que m’han ferit, les que m’han tocat de mort i que encara em fan sentir vulnerable: he sabut dir prou i no sé com he amuntegat prou valor o prou determinació per fer-ho. que et vagi bé, sense rancúnia, tant de bo un dia t’atreveixis a buidar aquest cabàs de merda i puguis parar de deixar cadàvers al teu pas.

m’he sentit sola i trista
i m’he sostingut
i he descobert que si ho puc fer sola, només vull permetre entrar a qui jo decideixi i no a qui necessiti
perquè sento com que el camí és no necessitar, només escollir.

he descobert una dimensió nova d’aquest coi de vocació:
neix d’una tendres infinita que hi ha dies que em fa plorar de com n’és d’immensa
i com n’és de diminuta: està tota amagada en la corba del nas arromangat de la nena que s’adorm als meus braços, que avui toca que siguin el seu lloc segur.
he descobert que aquesta vocació en guerra constant em porta a tenir, probablement, la professió més bonica del món
també vaig descobrint que m’hi trobo còmoda i que – poc a poc – confio i legitimo la meua manera de fer. MIRACLE.

i de la vida, decideixo cada dia que vull això i que vull compartir-ho amb tu i amb tu i amb tu perquè sou la gent que em fa sentir viva i tranquil·la i m’escalfa el cor en cadascun dels moments que compartim,
siguin bons o siguin de merda,
siguin cada dia amb mil missatges i alguna videotrucada mentre ens fem el dinar
siguin més de tant en tant, quan ens vingui de gust, perquè sabem que quan s’hi ha de ser, no fallem
siguin quan agafi un bus tonto i em planti a París o Tarragona o a la Cerdanya o al Prat o al Camp de l’Arpa

he descobert les fragilitats del pare i, en alguna esquerda, m’hi he embotit i fins i tot hem parlat per whatsapp amb respostes que no han estat només monosíl·labs o dits amunt
també hem menjat xocolata desfeta i molts croissants
he compartit les preocupacions de la mare i ens hem pres un cafè al sol de desembre per celebrar que hem triat les coses que ens fan sentir bé
“el teu cap millor, no?” sí, afirmatiu, absolutament, mare.
he tornat a emocionar-me i a viure l’esperança en forma de pau, he recuperat ganes de compartir i posar el granet de sorra en un projecte que no és meu però de què vull formar-ne part activa

i també he trobat la prova de que no tots els gats negres porten mala sort.
de fet, no sé si en vull dir sort perquè tot això que vivim no és una casualitat, sinó una decisió.
i em fa feliç cuidar-nos cop a opció, cada dia <3

Ara em fa pena acabar aquest any perquè sento que, aquest darrer trimestre, m’he fet gran de cop. Com un pal(?) de bambú. Que tots els nusos que tenia per dins i semblava que només feien que enredar-se fort, de cop, s’han deslligat i tot ha pres un sentit. Que, en resum, flipo on era a finals de setembre i on sóc ara mateix. Tot té tant ordre i tanta harmonia que només puc seguir fent coveta amb les mans perquè aquest foc, que sembla que ara brilla amb força, segueixi cremant.

La Montse dorm a la meua falda roncant, tranquil·líssima i penso “mira, com jo”. Qui sap on coi ens portarà el vint-i-quatre, però joder, això d’ara ja comença a no ser un objectiu, sinó que (com diria ell) comença a ser qüestió de mínims. Sí, decideixo això: pel cap baix, així.

(Cançó argentina al canto, que ara vinc)