ochenta y medio

Ara espero a que la meitat de la meua família salti en paracaigudes. Des de la cadira del bar – jo sóc més de tocar de peus a terra, al menys, de forma literal – penso que la velocitat s’hauria de reservar a això: les temeritats capritxoses que tenim de tant en tant. Quan saltes, ha dit el pare, abans que s’obri el paracaigudes, vas a 200 quilòmetres per hora. Ok, rebut, això no és per a mi.

Dimecres, en un intent desesperat de fer una parada al mig d’una setmana vertiginosa, vam descobrir un poble abandonat que resulta que tenia alguns lligams amb gent que estimem i que ens fan pensar que les casualitats no existeixen. Vam fer cap allà perquè havíem de fer-hi cap.

I saps què passa, que quan puges a les altes velocitats el paisatges es converteix en una barreja de colors que es difuminen entre ells i acaben per desfigurar-se. Costa destriar i després sembla que no has vist res. Potser per això cada cop m’agrada més asseure’m al copilot d’aquesta furgo que ha de fer els bots de la carretera molt a poc a poc i que permet posar el cap enganxat al vidre per observar amb més deteniment. Paz-ciencia, en diu, i cada dia me’l crec més. Encara que em costi un munt aplicar-m’ho quan estic desequilibradeta.

Dijous torna la voràgine i, allà asseguda, de cop me sento com en càmera lenta mentre tot lo del meu voltant està reproduint-se a x2. Com jo mateixa des de fa dies, eh? I, llavors, em vibra l’ull, em surt sang fora d’hores, em costa respirar i ploro massa sovint. Marxo.

I saps què passa, que jo vull tornar al ritme de dimecres en què sobre la marxa i mirant poc a poc, és més fàcil llegir alguna pista que et porta a llocs curiosos amb gent curiosa que explica històries de les que no importen o de les que ho importen tot.

Com la fàbrica de formatges que aquell dia estava tancada per descans setmanal i que això ens va fer arribar a conèixer la senyora que despatxava en una botigueta petita i fosca. La mateixa que ens va explicar que es jubilava amb vuitanta anys i mig i que devíem ser dels seus últims clients. En sortir-ne després d’haver firat, l’oscar em va dir que ochenta y medio era un títol típic del meu blog. I, bueno, doncs li he fet cas.