El tio que seia al meu costat a l’avió va portar, les quatre hores de trajecte, la mascareta sota el nas i el mòbil sense mode avió, actualitzant el feed d’Instagram contínuament. Portava el braç immobilitzat i tota la cama de crostes, com si s’hagués barallat fort amb algú. A més, feia una pinta estranya, tot s’ha de dir. I per molt que llegim a la Maleno i mirem When they see us i passem l’estiu treballant amb les persones temporeres, en moments que pensem que morirem, l’instint primari de veure un xaval amb pinta de moro saltant-se les normes dalt d’un avió, ens treu les màscares i deixa aflorar tot aquest racisme que ens han injectat en vena al llarg de tants anys.
El cas és que em costa reconèixer-ho, però no parava de pensar en totes les coses que ja havia fet i totes les que em faltaven per fer. Vaig pensar en la tristesa que deixaria en alguns llocs i també en la indiferència en d’altres. Portada en un diari, encapçalant els telenotícies l’endemà. M’havia preguntat tantes vegades com deu ser viure sabent que et mors, que en aquell moment se’m feia estrany viure només tres hores sabent que em moria.
Total, que no. Es veu que el tio no preveia atemptar (i per molta mascareta per sota del nas, sembla que tampoc escampava covid). És fàcil, ara, negar-ho tot. Tampoc he explicat a ningú que pensés que el tio del meu costat ens anava a matar a totes, així que negar-ho seria, bàsicament, negar-m’ho.
I és una mica angoixant no saber com afrontar tot això, sabent que m’omplo la boca amb discursos que, en el meu ser més irracional, allà on trec l’instint de supervivència, se’m desmunten. Perquè, al final, resulta que el xaval no era ni moro. Jo, per la meva part, he deixat, durant uns dies, de llegir llibres i de mirar sèries amb discursos antirracistes perquè, mira, em fan sentir lamentable.
Deixa un comentari