L’home de poques paraules

Te’n vas anar sense dir res. Fa mesos vas desaparéixer, i ningú va donar explicacions. No havíem necessitat massa temps. Ni massa paraules, de fet.

Ets home de poques paraules, ja ho sé.

T’havia costat fer-nos saber com havies vingut, potser per por a que no poguéssim mirar-te a la cara: ja devies haver sentit massa vegades les paraules ‘negro de mierda’ o ‘il·legal’ o ‘immigrant’ o ‘delinquent’. O potser perquè els records et feien massa mal. Qui sap… Però al final, tots vam saber com havies arribat a l’ansiada Europa.

Oh, la gran Europa de les igualtats i les oportunitats. La gran Europa de les infraestructures, dels somriures i del trencament de fronteres.

I una merda.

La gran Europa t’esperava, fusell en mà, perquè la teva vida valia menys que la meva. Així, perquè sí. La gran Europa que no t’havia deixat arribar en avió i havies hagut d’arreglar-te-les amb una barcassa apedaçada. La gran Europa que no t’ha deixat viure, perquè un puto paper deia que eres il·legal. La gran Europa que t’ha obligat a treballar en negre de forma pseudoesclava. Que t’ha cremat l’esquena de treballar de sol a sol, sota i sobre els plàstics dels hivernacles. Oh, la gran Europa que t’ha fet viure en la misèria durant tants anys, que t’ha mirat malament quan caminaves pel carrer, que canviava de vorera quan es creuava amb tu de nit. La gran Europa multicultural i respectuosa, inclusiva i feliç, que va fer orelles sordes quan intentaves fer sentir la teva veu. La gran Europa, que sembla que parli de mitjons bruts, quan tenen entre mans la vida de tantes persones.

I ara, has desaparegut. Qui sap de qui és culpa. Segurament d’aquesta societat morta, que un dia et va curtir com un lluitador invencible. Amb una carcassa dura, que semblava que ja res et podia ferir. Ens vas ensenyar tant… I ara no hi ets.

No tot s’acaba quan aconsegueixes arribar a l’altre costat de Mediterrani, saps?

I tot i que eres un home de poques paraules, quan em deies que estaves bé, em feies feliç. T’enyoro.