Ja és dilluns i, com cada dilluns, ens reunim un grup de persones a qui estimo molt i amb qui em sento molt bé i sopem i riem i mirem un capítol d’això que fan a tv3. Després allarguem més o menys, depenent de com de cansades estem, alguns fan el ronso més estona que d’altres i, durant la resta de la setmana, la quotidianitat ens permet o no de veure’ns algun altre dia.
Ara pensava en escriure’ls perquè no sé a casa de qui anirem.
M’agrada perquè, durant aquelles hores, casa de cadascú passa a ser una mica casa de tothom. Per exemple, i potser és una mica tonto, ens remenem els armaris de la cuina buscant plats i bols o obrim calaixos per trobar els tovallons o obrim les portes tancades de les habitacions per trobar més cadires de les que hi ha al voltant de la taula. Per mi, la meua intimitat és sagrada, però que em remenin la casa durant aquelles hores m’és igual, perquè, en certa manera, ja formen part de la meua casa. Allò que trobo tan ridícul que es diu de són casa.
Ara pensava en escriure’ls perquè no sé a casa de qui anirem i no sé si dir-ne catastrofisme o excés de realisme adult, però m’he parat un moment a pensar que aquesta, igual que d’altres coses, també s’acabarà. O deixarem de fer-ho i trobarem altres espais. Senzillament, un dia ningú preguntarà on anem el dilluns següent i ningú ho enyorarà gaire i, la setmana que ve, no preguntar per no fer-ho començarà a ser la nova tradició.
No serà nou, no serà cap primera vegada: d’altres han estat presents de forma molt forta i després han estat passat de forma molt forta, també.
Només que rumiava en com serà l’última vegada. Em venen al cap algunes últimes vegades que no sabia que ho eren, de fet ni pensava que hi hauria última vegada per això o allò. També això passarà em repeteixo, últimament, perquè torno a tenir alguna baixada. També això passarà em sap greu repetir-me ara que escric a veure demà on anem a veure Crims.
I m’agrada veure que, després de tenir èpoques en què me les passo pensant en coses que ja no són amb nostàlgia o temporades que només tinc al cap coses terrorífiques que potser seran amb una ànsia terrible, veig poc a poc que les coses passen i ja està.
De totes formes, avui no crec que sigui l’última vegada, la veritat, perquè el capítol serà una primera part.
Deixa un comentari