fa calor i no és nou, però jo fa dies que ja la visc, aquesta calor de lleida. perquè vaig pujar-hi dissabte al matí, divendres treballava fins tard per no tenir una temptació massa gran d’anar-me-n’hi abans d’hora. descansa, em va dir el jose quan ens vam acomiadar a les deu de la nit, i jo vaig respondre que si li expliqués què faria dissabte a primera hora no s’ho creuria. potser perquè ja tinc una edat, i ja se sap, les colònies ja no són coses de l’edat.
vaig tornar diumenge, d’aquests dos dies de permís que m’han donat, i encara tinc per desfer la motxilla, una setmana i mitja després. com per no perdre la tradició. aquest cop, només hi ha un necesser petit amb un raspall de dents (que no he utilitzat), unes calces de recanvi (que no he fet servir) i una samarreta neta (que segueix plegada al fons de la bossa). potser ho arreglo un dia d’aquests. no sé si això són coses de l’edat mal curades o què.
i venen les nits de després i n’hi ha alguna en què em costa una mica adormir-me, suposo que hi ajuda el fet que no porti una mitja de 3 o 4 hores dormides per nit durant els últims deu dies. però sobretot, és de l’entusiasme que m’ha quedat al cos després de veure’m tan prescindible.
perquè ens vam trucar amb el marc el tercer o el quart dia i em va fer preguntes que es va respondre ell mateix. què dir, és el millor. sembla que tots els dubtes i pors que existeixen es queden amb qui entoma el percal. i em fa una mica de riure veure com fa mil anys començava sentint-me incapaç d’estar a l’alçada i com ara és un altre qui dubta i sóc jo qui veu com, clarament, les coses s’estan fent bé. i que tot és perfecte perquè res ho és. bueno sí: és perfecte el mecanisme que fa que l’engranatge segueixi funcionant d’aquesta manera. encara que la paraula mecanisme sigui tan lletja per definir tot això. diem-ne MÀGIA, si de cas.
arribem i les famílies em pregunten com ha anat tot, mentre jo faig la feina avorrida i necessària que és tornar documentació (ara ja només em donen aquest tipus de feines), i responc que jo vaig pujar ahir i ara ja sóc a baix i després em pregunten com ho he viscut i he de fer una explicació que penso que no és senzilla d’entendre perquè és un dol una mica particular. suposo que és el que ve després d’un amor particular.
per sort, al camp d’esports hi ha el jordi i la gemma i em sento una mica més lliure d’explicar-los, mentre ploro (perquè sóc una ploramiques) que això és meravellós i difícil i bonic i que segueix sent tan fàcil confondre el que és màgic del que és real… i m’ho estimo tant, que això em fa ben feliç. i es miren i ens mirem i sé que m’entenen. no cal massa més paraules.
aix…
imagina’t que el que construeixes toca el cel.