Passo més hores del dia amb els auriculars posats que sense i m’adono que aquesta normalitat deu ser això. Lo de les mans i la mascareta, en realitat, suposo que més assumit. Però lo de la distància sembla que, després de tantes repeticions, encara m’agafa per sorpresa.
Estic asseguda a la terrassa d’un bar, preparada per dinar davant del mar. Ma germana m’esciru. Sola?! Sí, sola, amb qui…? Em fa peneta la gent que seu sola, sentencia la desgraciada.
I me’n recordo d’escriure, any enrere, què era això d’anar sola. Sempre m’intriguen les persones que seuen soles. Espero no fer pena a ningú, perquè jo no he caigut que podia fer-ne fins que l’Ares m’hi ha fet caure.
A la plaça n’hi ha d’altres, que seuen soles. Als bars, als bancs. No serà tant.
El que penso, enguany, és que aquesta normalitat també serà això. M’adono que, ara, molta gent que seu sola només està esperant a algú i que, després de tants mesos d’aïllament, costa més existir sense companyia. Serà que ja n’hem tingut prou d’estar amb ningú.
Potser la culpa és de qui no ens va advertir que, abans de ser tribu, s’és persona i que per escoltar, una ha d’escoltar-se; per perdonar, una ha de perdonar-se; per estimar, una ha d’estimar-se. Que per conviure, primer, s’ha de viure. I que quan m’atabala estar massa hores sola, potser és perquè no m’escolto o no em deixo parlar.
En fi, que aquesta normalitat suposo que serà que, quan s’obrin les portes d’arribada de l’aeroport, ningú estigui esperant a l’altre costat. Ni a mi – que tampoc és novetat – ni a ningú.
Deixa un comentari